En escaure’s la solemnitat del Naixement de Sant Joan Baptista en diumenge, la celebrem amb molt de goig a tota l’Església. L’elogi del Martirologi Romà diu: “Solemnitat de la Nativitat de Sant Joan Baptista, Precursor del Senyor, que estant encara en el si matern, en quedar ple de l’Esperit Sant, va exultar de goig per la propera arribada de la salvació del gènere humà. El seu naixement va profetitzar el Nadal de Crist, el Senyor, i va brillar amb una tan gran resplendor de gràcia, que el mateix Jesucrist va dir que no hi havia entre els nascuts de dona ningú tan gran com Joan el Baptista”. Fou el gran i darrer profeta de l’antic Testament, que veié Crist, el batejà i el mostrà present com a Salvador i Senyor.
Fou un fill de pares estèrils que proclama el poder de la gràcia, i féu que la crida a preparar els camins del Senyor fos el gran motiu de la seva existència. El seu nom, “Joan”, que significa “Déu és gràcia, és misericòrdia”, ja havia d’indicar la seva missió tan gran. Perquè la seva vocació fou donar testimoni de Jesús, el “Salvador”, essent la petita llum que indica on és la Llum veritable, la veu que acompanya la Paraula, el màrtir que precedeix al Rei dels màrtirs. Joan diu d’ell mateix: “Jo sóc la veu que crida en el desert, prepareu els camins del Senyor”. Una veu que dóna testimoni de la Paraula, que assenyala la Paraula, el Verb de Déu. La veu està per fer ressonar i escoltar la paraula i després desaparèixer, mentre que la paraula resta en els cors. Es considerava només la veu que anuncia la Paraula i li deixa pas humilment. Preparà uns deixebles que després dirigí cap a Jesús amb la revelació del seu secret més íntim: “Mireu l’Anyell de Déu que pren damunt seu el pecat del món”.
Fou un testimoni, una torxa, que no es deixa apagar pel vent de la vanitat, ni es deixa eclipsar per la força de l’orgull. Sempre assenyala el qui vindrà després, i que és més gran que ell. Acabà la seva cursa en el món, martirialment, en la foscor d’una cel·la, a la presó, decapitat pel caprici d’una jove ballarina inconscient, per l’enveja d’una adúltera i la debilitat d’un rei titella, marioneta dels romans.
Preguntem-nos en la seva festa per la nostra pròpia vida cristiana, si sempre restem oberts al camí de Jesús, si la nostra vida és prou austera i està plena del desig d’anunciar Jesús, de ser veu seva, i de preparar-li els seus camins.
Quan fa vint-i-cinc anys el Sant Pare Joan Pau II em va elegir bisbe, vaig escollir com a lema episcopal: “Parare vias Domini”, “Aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins”. M’agrada molt com a estil de bisbe pastor i servidor: sempre preparar camins, obrir-ne, deixar que els altres hi puguin passar, per trobar el Senyor, l’únic que fa feliç, l’únic per qui val la pena perdre-ho tot, donar-se del tot. I després desaparèixer. Voldria que St. Joan, el gran testimoni de la veritat i la justícia, home d’una peça, m’ajudi i ens ajudi tots, en aquest moment de la vida de l’Església, a prendre més consciència de la ineludible responsabilitat de la missió, de sortir com a poble de Déu a anunciar la misericòrdia del nostre Senyor, la seva Paraula, la grandesa i la bellesa del seu Amor. I sempre amb humilitat, alegria i esperança.
