El dia 13 de maig de 1917, a l’alba del segle XX, en l’aridesa de Cova d’Iria (Portugal) tingué lloc la primera visita de la Senyora “vinguda del Cel”, com a Mestra que introdueix els petits vidents Jacinta, Francisco i Lucía en el coneixement íntim de l’Amor trinitari i els condueix a assaborir el mateix Déu, com el fet més bell de l’existència humana. Arribava un segle de persecucions, grans guerres i molt de mort i de dolor. La Verge Immaculada prometia la misericòrdia divina, recordant la bona nova de l’Evangeli, per a un món destrossat pels conflictes i ansiós d’una paraula d’esperança. L’Àngel abans havia convidat els tres infants a l’adoració, per a acollir els designis de la misericòrdia de l’Altíssim, i els ensenyà a pregar així: «Déu meu, jo crec, jo adoro, jo espero i jo us estimo»; i els proposava: «Voleu oferir-vos a Déu?». Els petits pastors que veieren Maria, quedaren plens d’una presència que es gravà indeleblement en el més íntim d’ells, i els consagrà testimonis profètics de la misericòrdia de Déu que, des de la fi de la història, il·lumina el difícil drama de la llibertat humana.
Fàtima és revelació de la confiança que, per fi, el Cor Immaculat de Maria, ple de gràcia, triomfarà. Un Cor Immaculat que s’ofereix com a «refugi i camí que condueix fins a Déu». La Senyora del Rosari de Fàtima convoca insistentment els vidents a l’oració, perquè s’arrelin en la intimitat amb Déu. Els traços concrets de l’oració demanada a Fàtima són els del rosari, que és mostrat com a camí per a la pau des del coratge dels humils. Al final, «tot és gràcia i misericòrdia», i tres fràgils nens d’un poblet remot de la Serra d’Aire promouran per tota la terra, la confiança en la llum del cor misericordiós de Déu.
Així ho deia el Papa Benet XVI el 2010 a Fàtima: «Ells visqueren una experiència de gràcia que els ha enamorat de Déu, en Jesús, fins al punt que Jacinta exclamava: “M’agrada molt dir-li a Jesús que l’estimo. Quan li ho dic moltes vegades, sembla que tinc un foc al pit, però no em crema”. I Francisco deia: “El que més em va agradar de tot, va ser veure nostre Senyor en aquella llum que nostra Mare va posar en el nostre pit. Estimo moltíssim a Déu”».
Dels anomenats “secrets” de Fàtima, resta vàlida l’exhortació a la pregària com a camí per a la salvació de les ànimes i, en el mateix sentit, la crida a la penitència i a la conversió. Deia el Cardenal Ratzinger l’any 2000: “Voldria al final tornar encara sobre una altra paraula clau del «secret», que amb raó s’ha fet famosa: «el meu Cor Immaculat triomfarà». Què vol dir això? Que el cor obert a Déu, purificat per la contemplació de Déu, és més fort que els fusells i que qualsevol tipus d’arma. El fiat de Maria, la paraula del seu cor, ha canviat la història del món, perquè ella ha introduït en el món el Salvador. El maligne té poder en aquest món, ho veiem i experimentem contínuament; ell té poder perquè la nostra llibertat es deixa allunyar contínuament de Déu. Però des que Déu mateix té un cor humà i d’aquesta manera ha dirigit la llibertat de l’home cap al bé, cap a Déu, la llibertat vers el mal ja no té l’última paraula. Des d’aquell moment cobren tot el seu valor les paraules de Jesús: «patireu tribulacions al món, però tingueu confiança; jo he vençut el món» (Jo 16,33)”. El missatge de Fàtima ens convida a confiar en aquesta promesa.