Crist és la nostra esperança!

Moltes notícies ens confonen i ens acoloreixen de gris la vida. Necessitem retrobar l’esperança, una esperança elevada i gran, que no es conformi amb les coses materials, que distreuen tant, o amb les fruïcions dels sentits, que de seguida s’esfumen… Què pot donar sentit i esperança a la humanitat? Alguns ho busquen en el progrés de la medicina o de les relacions de solidaritat, en fer passos endavant en el respecte dels drets humans i de les llibertats, en el cessament de les violències, el terrorisme i la guerra… Segur que aquest ventall de necessitats humanes solucionades són teixit de l’esperança. Però si som sincers, ¿això ens basta? ¿què pot calmar la set profunda de més realització com a persones, de justícia justa, de major amor mutu i, sobretot, de vida per sempre?

Només Crist és la nostra esperança! Només en Ell podem confiar i trobar la veritable Pau! “El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum… Els heu omplert d’una alegria immensa”, ens dirà el profeta Isaïes (Is 9,1-2) la propera nit de Nadal. L’esperança és un do que ve de Déu, és la certesa que Déu no abandona la humanitat, i li demana que surti fora de la comoditat, dels propis interessos, i obri el seu cor als altres, a l’Amor.

Jesús, nascut a Betlem, és la nostra esperança. “Déu, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb Ell?” (Rm 8,32). Déu mateix s’ha decidit a “encarnar-se”, fer-se home, igual com nosaltres llevat del pecat, prenent damunt seu tota la maldat del món per vèncer-la i posar-hi la llum de l’esperança autèntica, i en Ell ja ens ho ha donat tot. Déu en Jesús ha volgut “necessitar” de nosaltres; s’ha fet feble i petit, humil i servicial fins a donar la seva vida en rescat de tots… Si celebrem el seu naixement és perquè ens ha salvat donant la seva vida per amor, a la creu, i ressuscitant per obrir-nos les portes de l’eternitat. Ja és possible ser home perquè Crist ha santificat i omplert d’Esperit Sant la nostra humanitat.

I és que Déu ha volgut necessitar de persones a qui estimar, a qui perdonar totes les culpes, per llençar-los a una gran esperança, a una vida sense fi, vida eterna de joia i d’amor, a existir per sempre en Ell.

Aquests dies ja propers al Nadal, fem el pessebre, repassem cançons, preparem les trobades de família, dels amics i dels companys del treball, no ens oblidem de compartir solidàriament amb els pobres… però passem davant el pessebre de casa alguna estona de silenci i oració. No deixem de fer el pessebre, perquè en petit, hi podrem contemplar la gran obra de Déu, el que Ell ha fet per tu i per mi, i per tots… I, encara més, hi podrem contemplar “com” ho ha fet, i “amb qui” ho ha fet: des de la part dels febles i els petits, des de l’amor que tot ho dóna i atreu a donar-ho tot amb perfecta alegria, amb l’entrega total de la Verge Maria i del seu espòs Sant Josep.

Posem tot el nostre interès a preparar bé aquestes festes de Nadal i atrevim-nos a estimar com Crist, que és la nostra esperança!