Vivim temps de dubtes i d’incerteses, també temps de renúncies i de noves formes d’espiritualitat i de vida. Temps de missió i de servei als pobres. Per això la fe ens és tan necessària i no podem escatimar cap esforç per viure-la i fer-la créixer. I la fe s’alimenta de la Paraula de Déu i dels sagraments, especialment de l’Eucaristia, així com de la caritat per la qual actua. Hem de ser fidels a les nostres tradicions, als sagraments que ens apropen al misteri de Déu i ens fan prendre consciència del valor transcendent de la vida. L’eucaristia no és un sagrament més: és el sagrament per excel·lència, “el misteri de la fe”, perquè a través d’ella, el Crist es fa present al nostre interior i ens transforma, radicalment, totalment. Som cridats a participar activament de l’Eucaristia, però no d’una manera passiva, per costum, i menys encara com una obligació, sinó que hi hem de participar perquè és la font de la nostra vida de fe, l’arrel de la nostra transformació com a persones, i la font de la nostra esperança i caritat.
I també ens adonem –sobretot als nostres pobles i ciutats- que l’Eucaristia s’ha entreteixit amb les tradicions populars del país i de la nostra cultura a través dels aplecs, festes majors, exèquies i funerals, vots de poble, patronatges, processons molt arrelades… Són un gran bé però en una societat plural també són motiu de preocupació perquè no tots els assistents manifesten la mateixa fe i alguns no l’accepten. Semblava que havíem arribat a uns acords de consens: l’eucaristia és essencial per al creient, i per això la celebrarem; i alhora, amb respecte, hi assisteixen altres que no comparteixen aquesta fe, però que volen participar-hi per solidaritat o respecte, per interès cultural o perquè són les autoritats que han de representar totes les sensibilitats del poble i del país, també la dels catòlics. Darrerament veiem que per a alguns les celebracions religioses esdevenen un llastre i se’n volen distanciar, i uns pocs fins les voldrien suprimir dels programes. És una manera negativa de viure la laïcitat. Haurem de tenir pau i tranquil·litat, i tornar-nos a escoltar amb bona disposició mútua. Encara que no fossin creients podrien acudir-hi, certament, amb respecte per als ciutadans creients, com a representants que són de tothom. De fet, tant si les autoritats vénen als actes religiosos, com si no hi vénen, no per això la fe i la vida cristiana dels ciutadans deixa de ser un acte públic i no merament privat. L’Església, la Parròquia, no són institucions privades. Som una realitat pública, encara que no estatal ni política (Cardenal F. Sebastián). L’Església està oberta a tots, influeix en la vida de la comunitat, té dret a existir i a actuar independentment dels polítics. I certament que la nostra força està en Déu i no en les consideracions de les autoritats del món.
L’eucaristia no és vella, ni ha passat a un altre temps. Sempre és viva i jove, perquè en ella s’hi fa present, cada vegada, el Crist real. Com diu G. K. Chesterton, “la gent es gira vers ideals nous perquè no ha provat els vells”. Potser els ha provat, però no ha descobert el misteri que s’atresora en ells. Hem de creure, com Chesterton, que “els homes no s’han cansat del Cristianisme; no han trobat mai prou Cristianisme per arribar-se’n a cansar”. Us proposo que donem testimoni de la fe, siguem humils i treballadors, virtuosos i gent d’oració; que no ens avergonyim de participar de la missa dominical, expressem obertament la nostra condició de cristians i combreguem amb la humilitat del pecador, però amb l’esperança de rebre el Senyor dins nostre. I que estiguem sempre disposats a donar raó de la nostra fe.