Continuem la reflexió sobre l’amor i obediència al Sant Pare, en la vida de l’Església, i continuem pregant pel Papa Francesc, el que fa el número 266 dels Successors de l’apòstol Pere, units a ell, com sempre fem quan celebrem l’Eucaristia i sabent que el Papa “presideix la caritat de totes les Esglésies”, com afirmava St. Ignasi d’Antioquia.
Avui ens centrem en les facultats de govern i de guiatge del Papa, sempre al servei de la unitat i la caritat. El govern que exerceix està al servei del seu ministeri d’unitat i de suprem pastor de l’Església. Així, el Papa té la facultat de realitzar els actes de govern eclesiàstic necessaris o convenients per al bé de l’Església. Entre aquestes funcions estan, per exemple, nomenar, traslladar i donar el mandat per ordenar bisbes o confirmar-ne l’elecció, establir diòcesis o altres estructures pastorals per a l’atenció dels fidels, promulgar lleis per a tota l’Església, aprovar instituts religiosos supradiocesans, etc. I el Papa governa de diferents maneres, segons les circumstàncies i els temps. El primat del Papa no va ser obstacle per a la unitat dels cristians durant el primer mil·lenni. La primacia del bisbe de Roma va ser reconeguda per tots des del principi; els primers testimonis documentals es remunten al segle Ier., quan l’Església de Corint va recórrer al Papa St. Climent perquè dirimís unes disputes internes. Les aclamacions a la carta dogmàtica enviada pel Papa Lleó el Gran al Concili de Calcedònia (451) –“Pere ha parlat per boca de Lleó!”- testifiquen fins a quin punt el primat pontifici era garantia per a tots els cristians, occidentals i orientals, de la unitat en la fe. Van ser fets posteriors els que van motivar la ruptura de la unitat, primer a Orient, amb el cisma de 1054, i després a Occident, amb la Reforma protestant, que comença el 31 d’octubre de 1517, a Wittenberg, Saxònia (Alemanya), quan Luter va clavar les seves 95 tesis a la porta de l’Església de Tots Sants. Per això St. Joan Pau II va encoratjar tots els cristians a posar la mirada en el primer mil·lenni, a fi de trobar camins per a superar les divisions eclesials.
El Papa pot sempre intervenir per mantenir la unitat de la fe i la comunió eclesial. Però les formes concretes d’exercir la seva autoritat poden variar en cada moment històric segons ho exigeixi el bé de l’Església. Per dissipar les reserves dels no catòlics cap al primat papal, St. Joan Pau II es va referir, en l’encíclica sobre l’ecumenisme “Ut unum sint” (1995), a la necessitat de “trobar una forma d’exercici del primat que, sense renunciar de cap manera a l’essencial de la seva missió, s’obri a una situació nova” (n. 95). I va prendre la decisió inaudita de demanar suggeriments fins i tot a les comunitats cristianes no catòliques, convidant “tots els pastors i teòlegs de les nostres Esglésies perquè busquem, per descomptat junts, les formes amb què aquest ministeri pugui realitzar un servei de fe i d’amor reconegut pels uns i altres” (n. 95). El Papa Francesc ho està reprenent amb força. Catalunya sempre s’ha distingit per un gran amor al Papa i a la Seu de Pere, des dels inicis, a l’Edat mitjana, i arribant al segle XIX quan, desposseït el Papat dels seus béns, els Bisbes de Catalunya, amb el venerable Josep Torras i Bages al capdavant, feren molt per ajudar-lo econòmicament en la seva nova situació. Avui tota l’Església té el deure de pregar pel Papa i ajudar-lo, perquè pugui realitzar la seva missió a favor de l’Església Universal, al servei de la Pau a la terra, i per implantar la justícia i la solidaritat envers els més pobres.