Continuem les reflexions de les passades setmanes dins l’Any de la Fe. La persona de Jesucrist, la nostra fe en Ell i l’amor a Ell, és el sentit de la nostra vida. Ell ha vençut el món. Ell ha enviat el seu Esperit Sant entre nosaltres per renovar totes les coses. Més encara, per renovar, la faç de la terra. Aquest és, doncs, el bàlsam, el fonament, el motiu de la nostra alegria i confiança: Jesucrist és el Senyor (Fl 2,11). La seva resurrecció ens omple d’esperança; la seva presència en el nostre itinerari ens fa néixer el coratge. Ens cal assumir aquelles paraules que van ser el lema del pontificat de Joan Pau II: “No tingueu por! Obriu de bat a bat les portes a Crist! No tingueu por d’acollir Crist i d’acceptar la seva potestat!” El Senyor és amb nosaltres, ¿què ens pot passar?.
Algú pot preguntar-se, on trobem Jesucrist? Fins i tot pot arribar a concloure que és un sentit massa abstracte i innocu aquest que proposem els cristians. L’Evangeli és molt clar: el podem trobar en el nostre proïsme, especialment en el pobre i en el famolenc i en tots aquells que pateixen necessitat (cf. Mt 25, 40). El podem trobar vivent enmig de nosaltres, només si obrim els nostres cors al repte del seu amor. Ens podem trobar personalment amb Ell cada vegada que dos o tres estiguem reunits en el seu nom (Mt 18,20) El podem descobrir en la seva Paraula i en les meravelles de la seva creació. Ens trobem amb Ell en els sagraments, d’una manera especial en el sagrament de la misericòrdia, el sagrament de la reconciliació. Ens trobem amb Ell, plenament, en l’Eucaristia, amb la qual nodreix els nostres cors famolencs amb el seu propi Cos i Sang. Jesucrist vol estar sempre amb nosaltres.
La nostra fe, el do més gran, es revifa i es nodreix amb la participació en l’Eucaristia. El centre de la nostra vida espiritual és l’Eucaristia, el sagrament fonamental, el lloc de trobada amb el Crist real a través de les espècies del pa i del vi. Quan preguem i celebrem, hostatgem el mateix Déu encarnat dins el nostre ésser, li oferim un lloc per a créixer i donar fruits dins del nostre ésser. L’Eucaristia no és una mera commemoració del darrer sopar, ni és un exercici simbòlic; és la comunió real amb Ell. Consisteix a superar l’estretor del nostre jo -com diu Sta. Teresa Benedicta de la Creu, Edith Stein-, perquè Ell visqui dins de cadascú de nosaltres. El senzill acte de combregar ens obre a la dimensió més infinita de l’existència, perquè Déu es fa present en el propi ésser.
Observem que la pràctica d’aquest sagrament minva en molts àmbits del nostre país. Observem, també, que molts consideren que no els cal per a poder afrontar la seva vida i les adversitats que hi tenen lloc. Els cristians sabem que el més essencial de les nostres vides és invisible, que no es pot tocar, ni veure, però que es fa present, misteriosament, en el pa i el vi consagrats. Necessitem nodrir-nos del Crist, alimentar la nostra ànima amb el seu ésser, perquè Ell actua dins nostre i obre meravelles en el nostre ésser. Ell ens renova i ens fa viure cada dia una confiança més gran.