SÍNTESI D’URGÈNCIA
La llum de la fe (Lumen Fidei) és la primera encíclica signada pel Papa Francesc. Dividida en quatre capítols, una introducció i una conclusió, la Carta -explica el Papa- se suma a les encícliques del Papa Benet XVI sobre la caritat i l’esperança i assumeix el “valuós treball” realitzat pel Papa emèrit, que ja havia ” pràcticament completat “l’encíclica sobre la fe. A aquest “primera redacció” el Sant Pare Francesc afegeix ara “algunes aportacions”.
La introducció (nn. 1-7) de la LF il·lustra els motius en què es basa el document: En primer lloc, recuperar el caràcter de llum propi de la fe, capaç d’il·luminar tota l’existència de l’home, d’ajudar a distingir el bé del mal, sobretot en una època com la moderna, en la qual el creure s’oposa al buscar i la fe és vista com una il·lusió, un salt al buit que impedeix la llibertat de l’home. En segon lloc, la LF – just en l’Any de la Fe, 50 anys després del Concili Vaticà II, un “Concili sobre la Fe” – vol revifar la percepció de l’amplitud dels horitzons que la fe obre per confessar a la unitat i la integritat. La fe, de fet, no és un pressupost que cal donar per descomptat, sinó un do de Déu que ha de ser alimentat i enfortit. “Qui creu veu”, escriu el Papa, perquè la llum de la fe ve de Déu i és capaç d’il·luminar tota l’existència de l’home: procedeix del passat, de la memòria de la vida de Jesús, però també ve del futur perquè ens obre grans horitzons.
El primer capítol (nn. 8-22): Hem cregut en l’amor (1Jo 4,16). En referència a la figura bíblica d’Abraham, la fe en aquest capítol s’explica com “escolta” de la Paraula de Déu, “crida” a sortir de l’aïllament del seu propi jo, per obrir-se a una nova vida i “promesa” del futur , que fa possible la continuïtat del nostre camí en el temps, unint-se així fortament a l’esperança. La fe també es caracteritza per la “paternitat”, perquè el Déu que ens crida no és un Déu estrany, sinó que és Déu Pare, la font de bondat que és l’origen de tot i sosté tot. En la història d’Israel, el contrari de la fe és la idolatria, que dispersa l’home en la multiplicitat dels seus desitjos i el “desintegra en els múltiples instants de la seva història”, negant-li l’espera del temps de la promesa. Per contra, la fe és confiar a l’amor misericordiós de Déu, que sempre acull i perdona, que redreça “el tort de la nostra història”, és disponibilitat a deixar-se transformar una i altra vegada per la crida de Déu “és un do gratuït de Déu que exigeix la humilitat i el valor de fiar i confiar, per poder veure el camí lluminós de la trobada entre Déu i els homes, la història de la salvació. ” (N. 14) I aquí està la “paradoxa” de la fe: el tornar constantment al Senyor fa que l’home sigui estable, i l’allunya dels ídols.
La LF s’atura, després, en la figura de Jesús, el mediador que ens obre a una veritat més gran que nosaltres, una manifestació de l’amor de Déu que és el fonament de la fe “precisament en la contemplació de la mort de Jesús la fe es reforça “, perquè Ell revela el seu indestructible amor per l’home. També pel que fa ressuscitat Crist és “testimoni fiable”, “digne de fe”, a través del qual Déu actua realment en la història i determina el destí final. Però hi ha “un altre aspecte decisiu” de la fe en Jesús: “La participació en la seva manera de veure “. La fe, en efecte, no només mira a Jesús, sinó que també veu des del punt de vista de Jesús, amb els seus ulls. Utilitzant una analogia, el Papa explica que, com en la vida diària, confiem a “la gent que sap les coses millor que nosaltres” – l’arquitecte, el farmacèutic, l’advocat – també en la fe necessitem algú que sigui fiable i expert en “les coses de Déu” i Jesús és “aquell que ens explica Déu. “Per aquesta raó, creiem a Jesús quan acceptem la seva Paraula, i creiem en Jesús quan ho acollim en les nostres vides i ens confiem a ell. seu encarnació, de fet, fa que la fe no ens separi de la realitat, sinó que ens permet captar el seu significat més profund. Gràcies a la fe, l’home se salva, perquè s’obre a un Amor que el precedeix i el transforma des del seu interior. I aquesta és l’acció pròpia de l’Esperit Sant: “El cristià pot tenir els ulls de Jesús, els seus sentiments, la seva condició filial, perquè se li fa partícip del seu Amor, que és l’Esperit “(n. 21). Fora de la presència de l’Esperit, és impossible confessar al Senyor. Per tant,” la existència creient esdevé existència eclesial “, perquè la fe es confessa dins del cos de l’Església, com” comunió real dels creients. “Els cristians són” un “sense perdre la seva individualitat i en el servei als altres cada un guanya seu propi ésser. Per això, “la fe no és una cosa privada, una concepció individualista, una opinió subjectiva”, sinó que neix de l’escolta i està destinada a pronunciar i a esdevenir anunci.
El segon capítol (23-36): Si no creieu, no entendreu (Is 7,9). El Papa demostra l’estreta relació entre fe i veritat, la veritat fiable de Déu, la seva presència fidel a la història. “La fe, sense veritat, no salva – escriu el Papa – Es queda en una bonica paràbola, la projecció dels nostres desitjos de felicitat.” I avui, a causa de la “crisi de veritat en què ens trobem”, és més necessari que mai subratllar aquesta connexió, perquè la cultura contemporània tendeix a acceptar només la veritat tecnològica, el que l’home pot construir i mesurar amb la ciència i el que és “veritat perquè funciona”, o les veritats de l’individu, vàlides només per a un mateix i no al servei del bé comú. Avui es mira amb recel la “veritat gran, la veritat que explica la vida personal i social en el seu conjunt”, perquè se l’associa erròniament a les veritats exigides pels règims totalitaris del segle XX. Això, però, implica el “gran oblit en el nostre món contemporani”, que – en benefici del relativisme i tement el fanatisme – oblida la pregunta sobre la veritat, sobre l’origen de tot, la pregunta sobre Déu. La LF subratlla el vincle entre fe i amor, entès no com “un sentiment que va i ve”, sinó com el gran amor de Déu que ens transforma interiorment i ens dóna nous ulls per veure la realitat. Si, doncs, la fe està lligada a la veritat i l’amor, llavors “amor i veritat no es poden separar”, perquè només el veritable amor resisteix la prova del temps i es converteix en font de coneixement. I ja que el coneixement de la fe neix de l’amor fidel de Déu, “veritat i fidelitat van junts”. La veritat que ens obre la fe és una veritat centrada en la trobada amb el Crist encarnat, que, venint entre nosaltres, ens ha tocat i ens ha donat la seva gràcia, transformant els nostres cors.
Aquí el Papa obre una àmplia reflexió sobre el “diàleg entre fe i raó”, sobre la veritat en el món d’avui, on sovint ve reduïda a la “autenticitat subjectiva”, perquè la veritat comuna fa por, s’identifica amb la imposició intransigent dels totalitarisme. En canvi, si la veritat és la de l’amor de Déu, llavors no s’imposa amb la violència, no aixafa l’individu. Per aquesta raó, la fe no és intransigent, el creient no és arrogant. Per contra, la veritat torna humils i condueix a la convivència i el respecte de l’altre. D’això es desprèn que la fe porta al diàleg en tots els àmbits: en el camp de la ciència, ja que desperta el sentit crític i amplia els horitzons de la raó, convidant-nos a mirar amb sorpresa la Creació, en la trobada interreligiosa, en què el cristianisme ofereix la seva contribució, en el diàleg amb els no creients que no deixen de buscar, que “intenten viure com si Déu existís”, perquè “Déu és lluminós, i es deixa trobar per aquells que el busquen amb cor sincer” . “Qui es posa en camí per fer el bé – afirma el Papa – s’acosta a Déu”. Finalment, la LF parla de la teologia i afirma que és impossible sense la fe, perquè Déu no és un mer “objecte”, sinó que és Subjecte que fa conèixer. La teologia és participació del coneixement que Déu té de si mateix, es desprèn que s’ha de posar al servei de la fe dels cristians i que el Magisteri de l’Església no és un límit a la llibertat teològica, sinó un element constitutiu perquè garanteix el contacte amb la font original, amb la paraula de Crist.
El tercer capítol (37-49): Transmeto el que he rebut (1Co 15,3).
Tot el capítol se centra en la importància de l’evangelització: qui s’ha obert a l’amor de Déu, no pot retenir aquest regal per a si mateix, escriu el Papa: La llum de Jesús resplendeix sobre el rostre dels cristians i així es difon, es transmet sota la forma del contacte, com una flama que s’encén de l’altra, i passa de generació en generació, a través de la cadena ininterrompuda de testimonis de la fe. Això comporta el vincle entre fe i memòria, perquè l’amor de Déu manté units tots els temps i ens fa contemporanis a Jesús. D’altra banda, es fa “impossible creure cada un pel seu compte”, perquè la fe no és “una opció individual”, sinó que obre el jo al “nosaltres” i es dóna sempre “dins de la comunió de l’Església”. Per aquesta raó, “qui creu mai està sol”: perquè descobreix que els espais de la seva “jo” s’amplien i generen noves relacions que enriqueixen la vida.
Hi ha, però, un “mitjà particular” pel qual la fe es pot transmetre: són els Sagraments, en què es comunica “una memòria encarnada.” El Papa cita en primer lloc el Baptisme – tant de nens com d’adults, en la forma del catecumenat – que ens recorda que la fe no és obra de l’individu aïllat, un acte que es pot complir sols, sinó que ha de ser rebuda, en comunió eclesial. “Ningú es bateja a si mateix”, diu la LF. A més, com el nen que ha de ser batejat no pot professar la fe tot sol, sinó que ha de ser recolzat pels pares i pels padrins, se segueix “la importància de la sinergia entre l’Església i la família en la transmissió de la fe. ” En segon lloc, l’encíclica cita l’Eucaristia, “preciós aliment per a la fe”, “acte de memòria, actualització del misteri” i que “condueix del món visible a l’invisible,” ensenyant-nos a veure la profunditat de la realitat. El Papa recorda després la confessió de la fe, el Credo, en el qual el creient no només confessa la fe, sinó que es veu implicat en la veritat que confessa, l’oració, el Pare Nostre, amb el qual el cristià comença a veure amb els ulls de Crist, el Decàleg, entès no com “un conjunt de preceptes negatius”, sinó com “un conjunt d’indicacions concretes” per entrar en diàleg amb Déu, “deixant-se abraçar per la seva misericòrdia”, “camí de la gratitud” cap a la plenitud de la comunió amb Déu. Finalment, el Papa subratlla que la fe és una perquè un és “el Déu conegut i confessat”, perquè es dirigeix a l’únic Senyor, que ens dóna la “unitat de visió” i “és compartida per tota l’Església, que forma un sol cos i un sol Esperit “. Atès, doncs, que la fe és una sola, llavors ha de ser confessada en tota la seva puresa i integritat, “la unitat de la fe és la unitat de l’Església”; treure alguna cosa a la fe és treure alguna cosa a la veritat de la comunió. A més, ja que la unitat de la fe és la d’un organisme viu, pot assimilar en si tot el que troba, demostrant ser universal, catòlica, capaç d’il·luminar i portar al seu millor expressió tot el cosmos i tota la història. Aquesta unitat està garantida per la successió apostòlica.
El capítol quart (nn. 50-60): Déu prepara una ciutat per a ells (He 11,16)
Aquest capítol explica la relació entre la fe i el bé comú, el que condueix a la formació d’un lloc on l’home pot viure juntament amb els altres. La fe, que neix de l’amor de Déu, fa forts els llaços entre els homes i es posa al servei concret de la justícia, el dret i la pau. És per això que no ens allunya del món i no és aliena al compromís concret de l’home contemporani. Per contra, sense l’amor fiable de Déu, la unitat entre tots els homes estaria basada únicament en la utilitat, l’interès o la por. La fe, en canvi, capta el fonament últim de les relacions humanes, la seva destinació definitiva en Déu, i les posa al servei del bé comú. La fe “és un bé per a tots, un bé comú”, no serveix únicament per construir el més enllà, sinó que ajuda a edificar nostres societats, perquè avancin cap al futur amb esperança.
L’encíclica se centra, després, en els àmbits il·luminats per la fe: en primer lloc, la família fundada en el matrimoni, entès com a unió estable d’un home i una dona. Neix del reconeixement i de l’acceptació de la bondat de la diferenciació sexual i, fundada sobre l’amor en Crist, promet “un amor per sempre” i reconeix l’amor creador que porta a generar fills. Després els joves: aquí el Papa cita les Jornades Mundials de la Joventut, en què els joves mostren “l’alegria de la fe” i el compromís de viure d’una manera ferma i generós. “Els joves aspiren a una vida gran – escriu el Papa -. La trobada amb Crist dóna una esperança sòlida que no defrauda. La fe no és un refugi per a persones pusil·lànimes, sinó que eixampla la vida”. I en totes les relacions socials: fent-nos fills de Déu, de fet, la fe dóna un nou significat a la fraternitat universal entre els homes, que no és mera igualtat, sinó l’experiència de la paternitat de Déu, comprensió de la dignitat única de la persona singular. Una altra àrea és la de la naturalesa: la fe ens ajuda a respectar-la, a “buscar models de desenvolupament que no es basin únicament en la utilitat i el profit, sinó que consideren la creació com un do”; ens ensenya a trobar les formes justes de govern, en què l’autoritat ve de Déu i està al servei del bé comú, ens ofereix la possibilitat del perdó que porta a superar els conflictes. “Quan la fe s’apaga, es corre el risc que els fonaments de la vida es debiliten amb ella”, escriu el Papa, i si féssim desaparèixer la fe en Déu de les nostres ciutats, es debilitaria la confiança entre nosaltres i quedaríem units només per la por. Per aquesta raó no hem d’avergonyir-nos de confessar públicament a Déu, perquè la fe il·lumina la vida social. Un altre àmbit il·luminat per la fe és el del sofriment i la mort: el cristià sap que el sofriment no pot ser eliminat, però que li pot donar sentit, pot convertir-lo en acte d’amor, d’entrega confiada a les mans de Déu, que no ens abandona, i ser així “etapa de creixement en la fe i l’amor”. A l’home que pateix, Déu no li dóna un racionament que expliqui tot, sinó que li respon amb una presència que acompanya, que obre un una escletxa de llum en la foscor. En aquest sentit, la fe està unida a l’esperança. I aquí el Papa fa una crida: “No ens deixem robar l’esperança, no permetem que la banalitzin amb solucions i propostes immediates que obstrueixen el camí.”
Conclusió (nn. 58-60): Benaurada la qui ha cregut (Lc 1,45)
Al final de la LF, el Papa ens convida a veure Maria, “icona perfecte” de la fe, perquè, com a Mare de Jesús, ha concebut “fe i alegria.” A Ella s’alça l’oració del Papa perquè ajudi la fe de l’home, ens recordi que aquells que creuen mai estan sols, i que ens ensenyi a mirar amb els ulls de Jesús.