La nostra fe, el do més gran (3). Els neguits de la vida

Continuem aprofundint sobre el do de la fe, i una fe que es preocupa dels neguits de la vida quotidiana. Avui en remarco dos més: els turments de l’ànima, i la por a la dependència, a la decrepitud i a la mort.

1.- Al costat del dolor físic que mirem de combatre amb tots els mitjans humans i tècnics, perquè ens ho exigeix la virtut de l’amor més gran, hi ha els turments de l’ànima que moltes persones pateixen secretament i davant els quals, els cristians tampoc no podem ser indiferents. Nosaltres creiem que Jesucrist és el bàlsam i el consol de tots els nostres patiments, la Font de l’alliberament. Creiem en el poder sanador de la Paraula de Déu i en el valor vivificant dels sagraments, particularment, de l’Eucaristia. De fet experimentem els límits de la raó i de la ciència, malgrat tot i el seu desenvolupament vertiginós, i no podem aturar la mort dels qui estimem, ni preveure el fracàs, el desencís i la frustració. En les nostres societats, observem que globalment hem progressat en benestar material i tecnològic, i gràcies al desenvolupament de les ciències de la vida i de les tecnologies de la comunicació, ha millorat significativament la qualitat de vida dels ciutadans, però, a la vegada, contemplem que no hi ha hagut, paral•lelament un desenvolupament de les facultats espirituals de la persona. Defensem el dret de tots a viure, també de les persones més fràgils; aspirem que tinguin una vida de qualitat. Molts malestars de l’ànima d’ordre mental i emocional es poden curar amb teràpies i prescripcions adequades, però hi ha una sèrie de turments que són conseqüència d’una atròfia de la vida espiritual. La sensació de buidor, la fatiga existencial, el desànim, la moral de derrota, l’escepticisme pràctic, els remordiments, la desesperació i altres turments de l’ànima no ens poden ser indiferents i estem cridats a projectar-hi llum i a sanar aquests estats amb la força de l’Esperit Sant.

2.- Els sociòlegs més qualificats consideren que vivim en la societat de la por, i especialment la por a la dependència, a la decrepitud i a la mort. Jesucrist exhorta a no tenir por, a confiar en la mà poderosa del Pare del cel, a viure amb l’alegria del qui se sent salvat i estimat per Déu des de tota l’eternitat. La por paralitza les nostres accions i creativitat. És un sentiment universal, expressió de la fragilitat i de la incapacitat per controlar el nostre destí. Se’ns imposen uns models de perfecció que no són adequats a la fràgil naturalesa de l’ésser humà i cada cop hi ha més persones que no accepten la seva vulnerabilitat. Jesús mana d’estar especialment atents als més vulnerables i a respondre activament a les seves necessitats (cf. Mt 25,40ss.). El nostre model d’humanitat no rau en la força, ni en el poder, tampoc en l’èxit… El nostre model és Jesús. Ell ens mostra que solament si ens fem dèbils, som grans; que els últims, seran els primers. La vertadera força rau en l’amor, en la capacitat d’estimar, perquè quan estimem expressem allò més genuí de nosaltres, som més semblants a Déu mateix, l’Amor en plenitud. No ens ha de fer por la feblesa, la malaltia o la mort. Són expressions de la nostra finitud. No es tracta d’acceptar-les estoicament, amb resignació, sinó d’afrontar-les amb l’esperança que ve del Crist ressuscitat. Als ulls de Déu ens fa grans l’amor, la creu i no la saviesa humana, aquest amor que som capaços d’entregar generosament als altres. Estimar la creu no significa estimar el patiment; significa estimar a fons la humanitat, fins a l’extrem de donar la vida pels altres.

Compartir