Mn. Ricard Barba obté el Doctorat en Filosofia per la Universitat de Barcelona

Mn. Ricard BarbaEl sacerdot de la Diòcesi d’Urgell, Mn. Ricard Barba Monsalve, nascut a Bucaramanga (Colòmbia) l’any 1961 i ordenat de prevere i incardinat a Urgell el 1995, ha obtingut el grau acadèmic de Doctor per la Universitat de Barcelona, en el Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica, de la Facultat de Filosofia.
El dia 20 de juny defensà la seva tesi doctoral que porta per títol: “La violencia como normalidad. Colombia un laboratorio de poder” dirigida pel Dr. Santiago López Petit. El Sr. Arquebisbe Joan-Enric Vives el pogué felicitar personalment el dia de la seva visita a Espot, St. Joan d’Isil i Esterri d’Àneu.
El Dr. Ricard Barba és l’actual rector de la parròquia de St. Vicenç d’Esterri d’Àneu i altres pobles al Pallars Sobirà.

Us oferim un esbós de la seva TESI escrit pel Dr. Joan Albaigés i Riera, membre del CSIC i exDirector general d’Universitats de la Generalitat de Catalunya:

LA VIOLENCIA COMO NORMALIDAD. COLOMBIA UN LABORATORIO DEL PODER, tesi de Mn. Ricardo Barba Monsalve

La Tesi descriu de manera punyent l’estructura de poder de la societat colombiana basada en la violència. La violència com a control de la població i dels seus recursos. Matar, a Colòmbia, marca les relacions humanes i conforma la mateixa societat.

És un treball dels sentits, on es convida més a veure que a llegir. És pensament i experiència vital de l’autor, basats en el treball dut a terme amb els joves en situació de violència i marginalitat, com els sicaris.

Visió esfereïdora de la vida sicarial, llogada per matar. Matar per a poder viure. Però l’autor assenyala que la possibilitat de la mort fa el ser i fa ser i és aquí on desenvolupa la seva tesi per desmantellar el cercle viciós de la violència, agafant les característiques de la vida sicarial per convertir-les en els valors d’una societat no-sicarial. El mateix missatge evangèlic mostra com l’acte radical de la creu, de la mort, és potència de vida.

Així, cal adonar-se que el sicari és força social activa, creativitat contínua, el seu món de “no futur”, de desesperança, l’obliga a refer-se contínuament. El sicari viu al dia, en l’entrega arriscada de la realitat, que resulta una forma de present evangèlic: “No us preocupeu, doncs, pel dia de demà, ja en te prou cada dia amb el mal que porta” (Mateu 6,34).

El sicari espera contra tota esperança, lluny del desànim, cada dia emprèn el camí. L’esperança opera com energia que lluita contra la mort i la venç quotidianament. La gestió que fa de la vida és la superació del dolor i el sofriment. Per al sicari no hi ha mort, hi ha entrega. La seva manera de vèncer la mort és la manera de seguir viu.

Aquestes són algunes de les característiques de la vida sicarial que l’autor poposa com a fonament d’una nova societat no-sicarial i que, en molts aspectes, convergeixen amb els mateixos valors cristians.

Compartir