Impressiona tant veure el nostre estimat Arquebisbe Joan estirat a terra, davant l’altar, només amb els Evangelis per tresor, i la mitra que indica el seu ministeri, com a estendard, amb tota senzillesa i despullament. Així hem dipositat avui el cos del nostre Arquebisbe difunt i estimadíssim, Mons. Joan Martí i Alanis. Estem adolorits per la seva partença, és cert, perquè les coses d’aquest món fugisser ja han passat per a ell, però alhora estem joiosos i molt agraïts a Déu, perquè la seva vida ha estat una vida plena, exemplar, i ara pot dir, com Jesús a la Creu, “tot s’ha acomplert!”. És el goig del qui ha acabat bé la seva cursa i al qual acompanyen els fruits de la sembra realitzada. Tots els qui som aquí podríem desgranar un gran rosari de testimoniatges plens d’emoció i d’agraïment pel que a través d’ell hem rebut i hem viscut, tal com ja heu anat fent ahir i aquests darrers dies, amb tantes mostres de condol com m’heu fet arribar a mi i als mossens del Bisbat.
Aquell dia de la seva ordenació episcopal de fa 38 anys li imposaren la mitra, i al ritual es diu: “Rep la mitra i distingeix-te per la santedat, perquè quan aparegui el cap dels pastors, siguis mereixedor de rebre la corona gloriosa que mai no es marcirà”. El proppassat diumenge dia 11 s’acomplia aquesta promesa; així ho esperem!.
Aquell dia li fou dit: “Rep l’anell, signe de fidelitat, i adornat d’una fe sense màcula, guarda amb consciència pura l’esposa de Déu, l’Església santa”. Nosaltres som aquí, avui, per dir que, com a Església, ens ha cuidat molt bé.
I s’elevà una pregària consecratòria solemníssima, pel consagrant principal, el Sr. Nunci Apostòlic Mons. Luigi Dadaglio, que avui també recordem, perquè d’ell rebé la tradició apostòlica, així com pels altres co-consagrants i bisbes concelebrants: “Feu que davalli sobre aquest escollit la força que procedeix de vós, Pare; l’Esperit que dóna autoritat per regir i santificar, el que donàreu al vostre Fill estimat Jesucrist, el que Ell donà als sants apòstols”… I nosaltres també som aquí, avui, per dir que aquella profecia sobre d’ell s’ha acomplert; el Senyor l’ha omplert de l’Esperit que dóna autoritat, l’Esperit “principal”, la plenitud de l’Esperit, perquè tots nosaltres també en poguéssim participar: els altres bisbes que després ell consagrà, tants sacerdots ordenats per ell (alguns l’heu portat fins aquí a les vostres espatlles), tants a qui ha cuidat, fidels que ha batejat, ha confirmat, ha perdonat, ha recomanat cap al cel amb la seva pregària, i sobretot, tants a qui ha predicat la Paraula per la força de l’Esperit principal, i ha pogut transformar el pa i el vi en el Cos i la Sang del Senyor, per la força d’aquest Esperit principal que dóna autoritat per a regir i santificar.
I també aquí, en aquest mateix lloc, li preguntaren davant de tota l’Església: “¿Vols… predicar amb fidelitat i constància l’Evangeli de Jesucrist? Vols guardar la fe? Vols treballar en l’edificació del Cos de Crist que és la seva Església i vetllar pel poble sant de Déu?…”. Ell digué que sí. Però com sempre, era un sí carregat de futur, que s’havia d’anar veient com aquell sí esdevenia vida per a nosaltres i per a ell. I així ha estat.
També avui som aquí per testimoniar i dir-li a Nostre Senyor: Tot s’ha fet bé! Tot s’ha acomplert! Ens heu donat un servidor fidel i prudent, que ens ha predicat, que ha guardat la fe, que ha treballat en l’edificació del Cos de Crist. Per això, allò que li fou dit a ell, pel bisbe consagrant principal, ara rep la seva plena significació: “Que Déu mateix dugui a terme aquesta obra bona que Ell ha començat en tu”! I també som aquí, avui, per testimoniar que el Senyor ha anat portant a terme l’obra bona d’aquella consagració episcopal de l’home que es donava del tot, fins al seu darrer alè de vida.
Els qui avui omplim aquesta Catedral de Santa Maria d’Urgell som, doncs, -prenguem-ne consciència- l’Església en oració pel seu pastor; som l’Església que escolta la Paraula de Déu atentament, i la guarda amb amor i fidelitat.
Acabem d’escoltar que Sant Pau, l’evangelitzador de les nostres terres, ens deia, “tant si vivim com si morim som del Senyor; en la vida i en la mort, som del Senyor”. Per què tenir por? Què és la mort davant de Déu? De qui o de què tenir temença? La mort ha estat vençuda per la Resurrecció de Jesucrist, el Nostre Senyor. Som seus, “som el seu poble i el ramat que Ell mateix pastura”. I tot és un do rebut. Passi el que passi, Déu no ens abandonarà mai.
I el missatge de la primera Lectura del profeta Ezequiel ens deia: Jo seré el vostre Pastor i us donaré pastors segons el meu cor. No sou ovelles errants. Teniu Pastor, teniu família, sou meus. “Som el seu poble i el ramat que Ell pastura”. Aquesta és la nostra esperança que va més enllà del sofriment i de la mort, que tot ho venç, que tot ho pot. Quan enterrem el nostre estimat Pastor, l’Arquebisbe Joan, volem retenir aquesta Paraula que l’Esperit vivifica: “Som del Senyor! En la vida i en la mort som seus”. Som els seus amics, i tenim confiança plena en Ell. El mateix Arquebisbe ho deia a totes les visites que va poder tenir en aquestes darreres setmanes: “No tinc por de la de la mort. Si de cas, la sofrença, com a tot mortal, ens espanta una mica, però amb la força del Senyor, tot ho podrem”.
També hem proclamat a l’Evangeli la manera com Jesús ha transformat la mateixa mort, omplint-la de confiança en el Pare que no l’abandona. És el darrer fragment del relat de la mort del Senyor i l’anunci de la Resurrecció, de la manera tan bella, tan tendra, com ho expressa la passió segons Sant Lluc. És Jesús qui, transformant el salm de la confiança, es dóna del tot al Pare, sacrificialment, per la Redempció del món: “Pare, confio el meu alè a les vostres mans!” I així ha estat. L’Arquebisbe Joan s’ha confiat. Hem pregat amb aquestes mateixes paraules, moltes de les darreres nits, amb aquesta sort que hem pogut estar els dos junts a l’hospital. Vaig estar dos anys junt amb ell, com a Coadjutor seu, vivint junts a casa, pregant, dient la missa junts, gaudint i aprenent. I hem pogut estar junts els últims dies, amb una intimitat bonica, episcopal, fraterna i familiar. “Pare, confio el meu alè a les vostres mans”. Cada nit l’Església i també l’Arquebisbe Joan pregava amb aquestes paraules: “In manus tuas Domine, commendo spiritum meum”. Així va morir el Senyor, i així va morir, amb confiança abandonada a les mans del Pare, el nostre Arquebisbe Joan, perquè era l’oració de la nit dels darrers dies a l’Hospital.
• Ha estat un home de cultura, que va estimar la llengua i la cultura catalanes. Després Déu el portà a ser Cap d’un Estat, l’únic al món, que té la llengua catalana com a única llengua pròpia i oficial. Un gran humanista que ja abans i després de rebre l’episcopat treballà pel seu País i per Andorra, el seu nou País. Llicenciat en llengües clàssiques, i diplomat en filologia anglesa i francesa. Amant de les arts, de la pintura en especial. Ell ha pintat el nostre estimat Pirineu i ens l’ha anat regalant. Un home atent als signes del temps per poder-hi respondre fins al final, fins al darrer moment.
• Un home d’Església, que va aplicar amb prudència i caritat pastoral l’esperit i la lletra del Concili Vaticà II a la Diòcesi d’Urgell. Visqué el Concili com a sacerdot amatent, i visqué i aplicà en el postconcili tot aquell raig de llum que Déu va enviar pel seu Esperit Sant a l’Església. Brúixola que ens ha d’orientar en el segle XXI, com l’anomena Joan Pau II. Acollint i plasmant en institucions noves aquell esperit renovador del Vaticà II: Església misteri de comunió i poble de Déu; Església servidora dels pobres, Església ecumènica amb els germans cristians i oberta a totes les religions de la terra; Església respectuosa amb la dignitat de la persona humana i amb la seva llibertat religiosa; Església sense afany de poder sinó servidora dels pobres, dels malalts, dels pròfugs, dels exiliats, dels emigrants… Una Església que té una Doctrina social rica que desitja aplicar a totes les situacions, respectant l’autonomia de les realitats temporals… També l’Arquebisbe Joan ho va intentar aplicar al Bisbat i al Principat d’Andorra.
• Un home d’Estat, Ha estat una de les dimensions que més ha estat destacada en aquests darrers dies perquè és la que comporta major novetat, ja que no hi ha cap més Bisbe que tingui aquesta obligació d’acompanyar un País, servint-lo molts i molts anys, com a Copríncep episcopal. Primer comportava exercir tots els poders conjuntament amb el Copríncep francès. No era pas fàcil. Ho va fer ajudat per uns bons col·laboradors que han estat mans i cor per a ell, i els ho agraïm. Home d’Estat que va servir amb prudència i molta generositat, més de la que es coneix, el Principat d’Andorra com un Copríncep amb total disponibilitat i servei, anant al davant del procés constitucional amb el Copríncep francès, especialment amb S. E. François Mitterrand, com també amb el Consell General de les Valls i amb les persones que van intuir aquell gran moment històric, únic, que passava pel Principat d’Andorra. Ell, doncs, va poder culminar la Constitució Andorrana, i n’estava ben cofoi, amb l’aprovació i l’acceptació del poble andorrà en el referèndum de 1993. Ara és far que il•lumina els temps actuals.
• I encara, fou un home bo, molt bo, senzill, afectuós, molt amic dels seus amics. Que preparava amb exigència i rigor totes les seves intervencions, des de les més importants a les més simples i senzilles. Que estimava els sacerdots, els laics, els religiosos, la gent dels pobles, les terres del Pirineu i del Pla, d’Andorra. Posava molta il·lusió, com un infant, en les coses que havia de fer, en els seus projectes, viatges, visites, conferències… I va mirar de ser sempre just en totes les seves actuacions.
El dia de la seva ordenació episcopal aquí mateix, en aquesta Catedral i per a ell, van invocar els sants I santes de Déu a la lletania, perquè l’ajudessin en el seu ministeri d’amor, ja que l'”episcopat és un servei d’amor” (St. Agustí). Ell va triar un lema episcopal ben significatiu, que hem reproduït en el llibret dels cants, amb el seu escut episcopal: Unes roses i una garba relligada. “La unitat en la caritat”. Volia una Església unida. Sofria quan veia desunió. Volia un Principat unit, “Virtus, Unita, Fortior”. Volia un país agermanat; plural, però agermanat. Unit en la caritat, que és la virtut més excel·lent d’un Bisbe, la caritat pastoral, l’entrega a tots, amb preferència als malalts, als joves, als ancians, als més pobres…
I el Senyor va voler que morís diumenge passat, al moment en què junts, a l’hospital, en silenci, ell ja panteixant, seguíem, a través de la televisió, la cerimònia de canonització de Sant Francesc Coll i altres quatre sants, presidida pel Sant Pare Benet XVI i altres Bisbes a St. Pere del Vaticà. Un moment intens de comunió episcopal, ja que un Bisbe és sempre un membre del Col·legi episcopal que el Papa presideix. I amb el Papa, nosaltres dos units, sols, seguíem les lletanies dels sants. I el Senyor va escoltar la nostra pregària, i els sants van venir a buscar-lo. L’Església sempre que acomiada un fill difunt prega solemnement: “Ajudeu-lo sants de Déu, sortiu a rebre’l àngels del Senyor, acolliu la seva ànima i presenteu-la a l’Altíssim!”. I així s’esdevingué, en aquell 11 d’octubre, dia de la naixença al cel de l’Arquebisbe Joan, i també festa litúrgica del beat Joan XXIII, un home bo, un Papa bo.
