Els Bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, reunits a Madrid en la nostra CIV Assemblea Plenària, hem iniciat l’estudi de l’esborrany del document «Església servidora dels pobres«, sobre la realitat social del nostre país, que esperem poder publicar com més aviat millor. Per això no volem deixar passar aquesta ocasió sense dirigir amb humilitat al nostre poble un missatge d’encoratjament i proximitat en aquests moments en què percebem una complexa realitat social, que genera en no poques persones inquietud i fins i tot desesperança, especialment en les més perjudicades per la crisi econòmica.
Coneixem de primera mà el sofriment de nombroses persones en la nostra societat, i també les respostes solidàries de milers i milers de voluntaris de les nostres diòcesis, parròquies i comunitats, que serveixen en moltes institucions de l’Església, especialment Càritas, ajudant i atenent els més febles de la societat.
Són homes i dones, ancians i nens, joves i adults, amb noms i rostres concrets, víctimes de situacions de pobresa real, d’exclusió social, del drama de la immigració, de precarietat laboral i de la plaga de l’atur, sobretot juvenil, al costat d’altres mancances no només materials, sinó també afectives i espirituals, a les quals encara no ha arribat -malgrat l’inici de la recuperació econòmica- l’alleujament necessari que disminueixi la cada vegada més extensa franja de desigualtat, així com l’aportació ètic que neutralitzi o impossibiliti els comportaments perversos que agreugen aquest patiment. Per a elles la nostra major proximitat i solidaritat.
L’esdevenir de la crisi econòmica i les seves causes, les fallides previsions i insuficients respostes donades, els errors comesos en la gestió política i econòmica de les seves conseqüències, fan encara més encertades les paraules del Papa Francesc que assenyala que «ja no podem confiar en les forces cegues i en la mà invisible del mercat. El creixement en equitat exigeix quelcom més que el creixement econòmic, per més que el pressuposa; requereix, decisions, programes, mecanismes i processos específicament orientats a una millor distribució de l’ingrés, a una creació de fonts de treball, a una promoció integral dels pobres que superi el mer assistencialisme» (Evangelii Gaudium, 203).
Al costat d’eficaces polítiques de concertació social i de desenvolupament sostenible, necessitem una veritable regeneració moral a escala personal i social i, amb ella, la recuperació d’una major estima pel bé comú, que sigui veritable suport per a la solidaritat amb els més pobres i afavoreixi l’autèntica cohesió social de la qual estem tan necessitats.
La regeneració moral neix de les virtuts morals i socials, i per a un cristià ve a enfortir-se amb la fe en Déu i la visió transcendent de l’existència, cosa que comporta un irrenunciable compromís social en l’amor al proïsme, veritable distintiu dels deixebles de Crist (cfr. Jo 13,34-35).
A tots ens cal recordar que «sense conducta moral, sense honradesa, sense respecte als altres, sense servei al bé comú, sense solidaritat amb els necessitats la nostra societat es degrada. La qualitat d’una societat té a veure fonamentalment amb la seva qualitat moral. Sense valors morals s’apodera de nosaltres el malestar en contemplar el present i el desànim en projectar el nostre futur. Com desvetllen, envigoreixen i rearmen moralment la consciència, el reconeixement i el respecte de Déu!» (Mons. Ricardo Blázquez. Discurs inaugural.17-11-2014).
La vida democràtica que, en pau i en llibertat viu el nostre poble des de la Transició política, es veurà així reforçada en el respecte dels drets que neixen de la dignitat inalienable de la persona, creada a imatge i semblança de Déu. L’exemplaritat dels responsables polítics, socials, econòmics i eclesials, constituirà sempre un element imprescindible per a aconseguir una justa societat civil i una vertadera comunitat eclesial.
També és necessari per a això l’estima i enfortiment de la veritable institució familiar, escola d’humanitat i nucli de la societat, a més de «Església domèstica». La unitat i l’amor dels esposos, l’obertura a la vida i la seva defensa irrenunciable des de la concepció fins a la seva fi natural, l’educació i amor als fills, l’afecte i respecte als ancians, seran sempre una de les majors garanties per a una societat justa i una convivència ciutadana en pau i llibertat.
Al fet que es generi aquest clima social esperançat, que contribueixi al bé comú integral de la nostra societat, vol ajudar l’Església en l’acció evangelitzadora dels seus pastors i fidels i en la de les seves nombroses institucions socials, educatives i caritatives, que mostren als altres el rostre d’una Església servidora del nostre poble, especialment dels més pobres i desvalguts.
Per a aconseguir aquesta tasca samaritana, les suggeridores paraules de l’Apòstol Sant Pau ens són d’especial ajuda en aquests moments: «Que l’esperança us faci alegres, manteniu-vos ferms en la tribulació, sigueu assidus a l’oració: compartiu les necessitats dels sants; practiqueu l’hospitalitat… Alegreu-vos amb els qui estan alegres; ploreu amb els qui ploren… No us deixeu vèncer pel mal, ans venceu el mal amb el bé» (Rm 12,12-21).
A tots els qui treballen en aquesta noble missió els assegurem el nostre recolzament i oració a Déu, i els posem sota la protecció de la Mare de Déu. Ella «és la dona orant i treballadora a Natzaret, i també és nostra Senyora de la promptitud, que surt del seu poble per auxiliar els altres ‘decididament’ » (cfr. Lc 1,39). Aquesta dinàmica de justícia i tendresa, de contemplar i caminar vers els altres, és el que fa d’ella un model eclesial per a l’evangelització. Li preguem que amb la seva oració maternal ens ajudi perquè l’Església arribi a ser una casa per a molts, una mare per a tots els pobles, i faci possible el naixement d’un món nou» (Papa Francesc, Evangelii Gaudium, 288).
Madrid, 17-21 de novembre de 2014