XCIV Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola
Madrid, 27 de novembre de 2009
Benvolguts germans sacerdots,
Reunits en assemblea plenària en l’Any Sacerdotal, els bisbes us recordem en la nostra pregària i donem gràcies a Déu per tots vosaltres: pel do de la vostra vocació, que és regal del Senyor, i per la vostra tasca, resposta en fidelitat, una fidelitat que manifesteu diàriament amb el testimoniatge de la vostra vida i amb la dedicació de cadascun de vosaltres a l’anunci de l’evangeli, a l’edificació de l’Església en l’administració dels sagraments i al servei permanent dels homes i dones del nostre temps. Donem gràcies al Senyor perquè continueu amb la mà posada a l’arada, malgrat la duresa de la terra i de la inclemència del temps.
Esperem que aquest Any Sacerdotal produeixi fruits abundants d’acord amb els objectius proposats pel papa Benet XVI: «Promoure el compromís de renovació interior de tots els sacerdots, perquè el seu testimoniatge evangèlic en el món d’avui sigui més intens i incisiu»; «afavorir la tensió dels sacerdots cap a la perfecció espiritual, de la qual depèn sobretot l’eficàcia del seu ministeri», «per a fer que es percebi cada cop més la importància del paper i de la missió del sacerdot en l’Església i en la societat contemporània.»
En la nostra assemblea hem reflexionat i dialogat sobre la vida i el ministeri dels preveres a Espanya, desitjosos de continuar cercant plegats, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, les actuacions pastorals necessàries que responguin a les diverses situacions que ens afecten als bisbes i preveres com a pastors de l’Església.
Més que un ensenyament complet sobre el nostre ministeri, volem oferir-vos un missatge d’esperança amb la invitació que torneu novament a l’abundant doctrina sobre el sacerdoci que ens ofereixen el Concili, el magisteri pontifici i els documents de la Conferència Episcopal. Us invitem a llegir-los i meditar-los novament i, sobretot, a portar-los a la vida.
1. «Vosaltres sou els meus amics» (Jn 15,14)
Estem convençuts, i també vosaltres, que la nostra vida i ministeri es fonamenten en la nostra relació personal i íntima amb Crist, que ens fa partícips del seu sacerdoci. Aquesta vinculació Jesús la situa en l’àmbit de l’amistat: «Vosaltres sou els meus amics», ens diu.
Avui escoltem aquestes mateixes paraules. La iniciativa va partir d’ell. Va ser Jesús qui ens va elegir com a amics i és en clau d’amistat que entén la nostra vocació. Va designar els Apòstols «perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar» (Mc 3,14). El primer va ser «estar amb ell», conviure amb ell, per a conèixer-lo de prop, no d’oïdes. Ell els va obrir el cor. Com a amic, res no els va amagar. Ells van poder conèixer, fins i tot, la seva debilitat, el seu cansament, la seva set, el seu somni, el seu dolor per la ingratitud o pel rebuig obert, la por en la seva agonia… Conèixer-lo a ell, en aquesta experiència d’amistat, supera tot coneixement, afirma sant Pau (cf. Fl 3,8-9).
Aquesta amistat, nascuda de Jesús i oferta gratuïtament, és un do valuós i esplèndid. És una experiència desitjada i generadora de «vida, i vida abundant». El primer és conèixer-lo i estimar-lo personalment. El coneixement i l’amor ens fan testimonis: «Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida. […] Us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa.» (1Jn 1,1.3-4).
El Senyor ens envia a «ser els seus testimonis». A l’Evangelii nuntiandi llegim que el món d’avui atén més els testimonis que els mestres, i que, si atén els mestres, és perquè són testimonis. Amb la força de l’Esperit Sant, els Apòstols confessaran després de la Pasqua: «Som testimonis» (Ac 3,15). També el nostre món necessita avui que els sacerdots sortim al seu encontre dient «som testimonis», «allò que hem vist i sentit us ho anunciem». La font d’aquest anunci es troba en la intimitat amb Jesús: «El món exigeix als evangelitzadors que li parlin d’un Déu al qual ells mateixos coneixen i tracten familiarment, com si estiguessin veient l’Invisible».
El Sant Pare, en la Carta de convocatòria de l’Any Sacerdotal, ens invita a «perseverar en la nostra vocació d’amics de Crist, cridats personalment, elegits i enviats per ell». Una clau fonamental per a viure aquest Any Sacerdotal ha de ser «renovar el carisma rebut», la qual cosa implica «enfortir l’amistat amb l’amic». En l’homilia de la missa crismal de 2006, ens deia el Papa: «Ja no us anomeno servents, sinó amics: en aquestes paraules es podria veure fins i tot la institució del sacerdoci. El Senyor ens fa els seus amics: ens ho encomana tot; ens encomana a ell mateix, de manera que puguem parlar amb el seu «jo», «in persona Christi capitis». Quina confiança! Veritablement s’ha posat a les nostres mans… Ja no us dic servents, sinó amics. Aquest és el significat profund de ser sacerdot: arribar a ser amic de Jesucrist. Per aquesta amistat hem de comprometre’ns cada dia novament.»
El tracte amb el Senyor té un nom, diu el Papa: la pregària, «la muntanya de la pregària». «Només així es desenvolupa l’amistat…». Benvolguts sacerdots: «Només així podrem exercir el nostre ministeri; només així podrem portar Crist i el seu evangeli als homes.» L’expressió del Papa és rotunda: la pregària del sacerdot és acció prioritària del seu ministeri. «El sacerdot ha de ser, en primer lloc, un home de pregària», com ho va ser Jesús. Aquesta pregària sacerdotal nostra és, alhora, una de les fonts de santificació del nostre poble. Ho expressem mitjançant la litúrgia de les Hores que se’ns va encomanar el dia de la nostra ordenació diaconal. Això va ser el que va viure el sant Rector d’Ars amb les llargues hores de pregària que feia davant el sagrari de la seva parròquia.
«Amistat significa també comunió de pensament i de voluntat.» El poder de l’amistat és unitiu. Els primers cristians parlaven de «tenir els sentiments de Crist», que s’assimilen amb el tracte, l’escolta, l’amor. Ens acreditem com a sacerdots en l’amistat i intimitat amb Jesús. Ell ens comunica els seus sentiments de Bon Pastor. Aquesta realitat no es viu, no es gaudeix de manera inconscient o rutinària, sinó amb l’esforç necessari, amb l’esperança en ell, amb la seva gràcia i amb il·lusió compartida.
Aquesta amistat és expressió de la fidelitat de Déu amb el seu poble i reclama la nostra fidelitat, que és una nota de l’amor vertader. La fidelitat brolla espontània i fresca de l’amistat sincera. En la fidelitat el primer és l’altre. Nosaltres som sacerdots per l’amistat indicible de Jesús, una amistat que exigeix gratitud i reconeixement del seu do: escoltar-lo, no amagar-lo, transparentar-lo, donar-li sempre el protagonisme. Ell ha de créixer i nosaltres minvar. La fidelitat reclama, alhora, perseverança, perquè la fidelitat és l’amor que resisteix el desgast del temps.
Som conscients que aquesta amistat, nucli de la nostra vida i ministeri, és un «tresor en gerres de terrissa» (2Co 4,7); reconeixem les nostres fragilitats i pecats; les nostres mans són humanes i febles. Això no obstant, confessem amb Maria, Senyora nostra, que en els pobres i dèbils Déu continua fent obres grans.
2. «Se la posa a les espatlles ple d’alegria» (Lc 15,5)
Els mateixos que van ser cridats per a «estar amb ell» van ser «enviats a predicar». La missió apostòlica és constitutiva de la vocació. La nostra missió és la de Jesús mateix: «Com el Pare em va enviar, així us envio jo», i ha de dur-se a terme com ho va fer Jesús: «Jo sóc el bon pastor.»
La imatge del «bon pastor», recordada i admirada en les primeres comunitats en referència a Crist ressuscitat i present enmig de la seva Església, va servir també per a identificar els qui, en nom de Crist, tenien cura de la comunitat cristiana: «Vetlleu per vosaltres mateixos i per tot el ramat, del qual l’Esperit Sant us ha fet encarregats perquè pastureu l’Església de Déu» (Ac 20,28).
La tasca del pastor és cuidar, guiar, alimentar, reunir i cercar. Cercar és avui especialment necessari. Des del si del Pare, el Senyor va venir a cercar la humanitat perduda. La paràbola del bon pastor dóna fe d’això i en la paràbola del bon samarità l’home apallissat al camí representa la humanitat caiguda, davant la qual, commogut, Crist s’inclina, el cura i l’aixeca. Ell va venir a cercar els allunyats i a oferir-los l’amor de Déu. Va venir a cercar l’ovella perduda i, compadit, se la va posar a l’espatlla ple d’alegria, com ho narra sant Lluc. Va cercar els dos d’Emmaús, la mateixa tarda de Pasqua. Va cercar els Apòstols en la seva por i desil·lusió i els va regalar el buf de l’Esperit Sant. També avui Jesús surt cada dia a cercar-nos i no deixa d’enviar-nos la força del seu Esperit, agent principal de l’evangelització.
Cercar és avui tasca del bon sacerdot. Les nostres cledes van minvant. Les paraules «encara tinc altres ovelles que no són d’aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor» (Jn 10,16) continuen ressonant en el nostre cor. «Surt […] i insisteix», deia el rei, per a celebrar el casament del seu Fill (cf. Lc 14,15-24). Tots els homes són ovelles del ramat que Déu estima. Per tant, seguint els passos de Jesucrist, el pasturatge del sacerdot no és sedentari, sinó a camp obert. Per això ens sentim tan orgullosos dels sacerdots que anuncien l’evangeli en altres països.
Cercar és treball missioner. Se’ns va preparar a molts, preferentment, per a tenir cura d’una comunitat ja constituïda. Avui, en canvi, quan en molts de nosaltres ha augmentat l’edat, a més de tenir cura de la comunitat existent, el Senyor ens demana «conduir altres ovelles a la cleda». És temps de «nova evangelització» i de primer anunci en el nostre propi territori. En aquesta tasca, la comunitat i el pastor, al mateix temps, han de ser avui els missioners. D’aquí que el bon sacerdot sigui conscient, i sàpiga bé, en quina mesura ha de donar suport als laics i comptar amb ells. Així mateix, ha d’unir esforços amb els diferents carismes de la vida consagrada. De tot això ens en parla el Papa en la seva Carta de l’Any Sacerdotal.
Demanava el Senyor, d’altra banda, que el Pare no ens tregui del món. Els sacerdots, com Crist mateix, som al món i som per al món, sense ser del món. Així ho va demanar Jesús al Pare en l’últim sopar amb els Apòstols. L’Església està plantada al món i és per als homes, però no és del món. Així som els pastors. I aprenem de Jesús que: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic. […] Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell» (Jn 4,16-17). Aquesta missió, moltes vegades, és dolorosa per a nosaltres per les circumstàncies en què l’hem de realitzar, i això ens uneix a la creu de nostre Senyor Jesucrist. Confiant en la paraula de Crist, recordem en els moments de dolor que el Senyor va prometre la benaurança als perseguits, als qui sofreixen, als qui ploren.
Sabem que som instrument sacramental de l’acció salvadora de Crist, i en conseqüència hem de ser amb la nostra vida transparència de l’amor de Déu que salva el món estimant els germans. La resposta diària de Déu a un món allunyat, d’esquena al seu amor, és continuar enviant el seu Fill únic per a salvar-lo. Això es realitza de manera plena en la celebració de l’eucaristia, en la qual el Fill s’ofereix al Pare per a la salvació del món. Testimonis excepcionals d’això en som els sacerdots, no sols amb la celebració litúrgica, sinó fent de la nostra vida, «per Crist, amb ell i en ell», una ofrena permanent. Diu el Papa, citant el sant Rector d’Ars: «Sempre que celebrava tenia el costum d’oferir també la pròpia vida com a sacrifici: com n’és, de bo, per a un sacerdot oferir-se a Déu en sacrifici cada matí!»
Volem compartir amb vosaltres que el cor del sacerdot que fixa la mirada en Jesús està ple d’amor, amor que té un nom extraordinari: misericòrdia. Sant Lluc posa la nostra perfecció a ser «misericordiosos», com el Pare ho és. I comentava el papa Joan Pau II que «fora de la misericòrdia de Déu, no hi ha una altra font d’esperança per a la humanitat». Si això és així, el futur del món passa per la misericòrdia de Déu, de la qual nosaltres som ministres, especialment en el sagrament de la reconciliació. Nosaltres hem de rebre sovint en aquest sagrament el perdó i la misericòrdia de Déu que ens renoven. Regatejar esforços en l’exercici de la misericòrdia, tant en la vida de cada dia com en la disponibilitat per a oferir a altres el sagrament de la reconciliació, és restar-li futur al món. El sacerdot, com Crist, és icona del Pare misericordiós.
Diu sant Joan que Crist va morir «per a reunir en un els fills de Déu que estaven dispersos». Ell és el Pastor que va donar la vida per a reunir el ramat. El sacerdot, que prolonga la missió de Crist, té també la missió essencial de «reunir», és a dir, de ser ministre de comunió, fins donar la vida, si cal. La fidelitat al Bon Pastor ens situa en l’expressió suprema de l’amistat: donar la vida, sigui quin sigui el prestigi o la situació! Donar la vida com diàriament ho feu, perquè «el deixeble no és més que el seu mestre».
Quantes vegades, com a sacerdots, hem de portar la creu en el ministeri! Beneïda creu de Crist, que sempre estarà present en les nostres vides. Portant la creu participem d’una manera especial en el ministeri.
Avui sona igualment amb força la pregària de Jesús: «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat» (Jn 17,21). Fins a cinc vegades apareix aquesta petició en la pregària sacerdotal. La passió per la unitat és necessària en la vida d’un prevere, si no vol renunciar a la seva identitat de pastor. Passió per la unitat i per la comunió amb el bisbe, també amb els germans preveres, amb els laics i amb les persones de vida consagrada. Passió per la unitat i per la comunió de tota l’Església diocesana i de l’Església sencera sota la guia del successor de Pere, evitant qualsevol desafecció i allunyament. Servir avui la comunió és un senyal clar de la nostra fidelitat a Crist, Bon Pastor.
Estem cridats a viure tot això en l’exercici de la caritat pastoral, la virtut que anima i guia la vida espiritual i ministerial del sacerdot. Amb ella imitem Crist, el Bon Pastor, amb ella li som fidels i amb ella unifiquem la nostra vida, amenaçada de dispersió. Gràcies a la caritat pastoral el nostre ministeri, més enllà d’un conjunt de tasques, es converteix en font privilegiada de la nostra santificació personal.
3. Benvolguts sacerdots: «Crist ens necessita»
«Un bon pastor, un pastor segons el Cor de Déu, és el tresor més gran que el bon Déu pot concedir a una parròquia, i un dels dons més preciosos de la misericòrdia divina», deia el sant Rector d’Ars. Benet XVI, recollint aquesta cita en la seva Carta amb motiu de l’Any Sacerdotal, subratlla: «Parlava del sacerdoci com si no fos possible arribar a percebre tota la grandesa del do i de la tasca confiats a una criatura humana.»
Com a sacerdots, i amb els nostres sacerdots, volem cantar, amb humilitat però alhora amb veu potent, com Maria, el nostre Magníficat. El testimoni de la vida lliurada de la immensa majoria dels sacerdots és un motiu d’alegria per a l’Església i una força evangelitzadora en les nostres diòcesis i a cadascuna de les seves comunitats, on s’admira i es reconeix amb gratitud el seu treball pastoral i el seu testimoniatge de vida. Ells són també un regal per al món, encara que a vegades no se’ls reconegui. Veritablement, vosaltres, els sacerdots, sou importants no sols pel que feu, sinó, sobretot, pel que sou. Per això volem recordar amb afecte entranyable i gratitud sincera els sacerdots ancians i malalts que continuen oferint amb amor la seva vida al Senyor. Ànim a tots! La gràcia de Crist ens precedeix i acompanya sempre. Ell va davant nostre.
En aquest moment, amb satisfacció, portem a la nostra memòria i al nostre cor, i fem nostres les paraules de Joan Pau II a la Pastores dabo vobis: «La vostra tasca en l’Església és veritablement necessària i insubstituïble. Vosaltres porteu el pes del ministeri sacerdotal i manteniu el contacte diari amb els fidels. Vosaltres sou els ministres de l’eucaristia, els dispensadors de la misericòrdia divina en el sagrament de la penitència, els consoladors de les ànimes, els guies de tots els fidels en les dificultats tempestuoses de la vida. Us saludem amb tot el cor, us expressem la nostra gratitud i us exhortem a perseverar en aquest camí amb ànim alegre i decidit. No cediu al descoratjament. La nostra obra no és nostra, sinó de Déu. Aquell qui ens ha cridat i ens ha enviat continua al costat nostre cada dia de la nostra vida, ja que nosaltres actuem per manament de Crist.»
«Aquí tens la teva Mare.» Des de la creu, Jesús ens va lliurar Maria, deixebla perfecta i Mare de la unitat, indicant al deixeble estimat: «Aquí tens la teva Mare» (Jn 19,27). Cada deixeble està invitat a «rebre-la a casa seva ». Invoquem Maria, Mare dels sacerdots, amb aquesta bonica pregària conclusiva de Joan Pau II en l’exhortació apostòlica Pastores dabo vobis:
«Mare de Jesucrist,
que vau ser amb ell al començament de la seva vida i de la seva missió,
el vau cercar com a Mestre entre la multitud,
el vau acompanyar a la creu, exhaust pel sacrifici únic i etern,
i vau tenir al vostre costat Joan, com a fill vostre,
acolliu des del principi els cridats al sacerdoci,
protegiu-los en la seva formació
i acompanyeu els vostres fills en la seva vida i ministeri,
oh, Mare dels sacerdots. Amén.»
Benvolguts germans sacerdots, volem concloure aquest missatge amb la invitació que el Papa ens fa al final de la seva carta per a l’Any Sacerdotal: Deixeu-vos conquerir per Crist.
Rebeu la salutació afectuosa i fraternal en el Senyor dels vostres bisbes.