Més de 400 persones van assitir a l’eucaristia que se celebrà el diumenge dia 2 de juliol a l’església parroquial de Sant Julìa de Lòria per commemorar el 80è aniversari de l’arribada de Sant Josepmaria, fundador de l’Opus Dei, a Andorra.
L’Eucaristia fou presidia pel Vicari de la Prelatura de l’Opus Dei a Andorra i Catalunya, Mn. Ignasi Font i pel Rector de la Parròquia, Mn. Josep Chisvert. A l’Eucaristia hi van assistir el Ministre de Sanitat, M.I. Sr. Carles Álvarez Marfany i els Cònsols de la Parròquia, Hbles. Srs. Josep Miquel Vila Bastida i Julià Call Reis.
A la seva homilia Mn. Font destacà com Andorra fou terra d’acollida per tots els fugitius que, com Sant Josepmaria escapaven d’un país en guerra. Sant Josepmaria va arribar a Andorra el 2 de desembre del 1937 fugint de la guerra per tal de poder passar a l’altra banda continuar, d’aquesta manera, la tasca apostòlica que havia començat el 1928. A l’església de Sant Julià des de fa 5 anys hi ha una escultura de Sant Josepmaria orant que commemora aquesta fita.
Entre les persones que han acudit a l’aplec hi havia gent d’arreu d’Andorra i de ciutats de Catalunya com Lleida, Girona i Barcelona. Després d’una visita guiada a Mas d’Alins, es va fer una arrossada popular als Prats del Gastó que va acabar amb una volada d’estels.
Homilia:
Aplec de sant Josepmaria, Sant Julià de Lòria
Benvolgut Mn. Pepe Chisvert, rector de sant Julià de Lòria, Molt Il·lustres i Honorables autoritats, fidels tots,
Vull agrair en primer lloc que se m’hagi convidat a presidir aquesta eucaristia en la celebració del tradicional aplec de sant Josepmaria, coincidint, a més, en el 80 aniversari de la seva arribada a Andorra, després de travessar els Pirineus.
Sant Josepmaria sempre va restar molt agraït per la bona acollida que va trobar a Andorra el desembre de 1937, després de tantes penalitats viscudes els mesos anteriors. Com tots sabeu, en aquesta església va poder resar, només arribar a Sant Julià de Lòria aquell 2 de desembre. Ho representa molt be l’expressiva escultura que teniu, que va beneir l’anterior prelat de l’Opus Dei, Mons. Xavier Echevarría, amb l’arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan Enric Vives. Sant Josepmaria, de genolls, adorant l’eucaristia, amb la mirada fixa al sagrari del retaule barroc, situat, com llavors, al presbiteri de l’antiga església romànica, que ara és capella lateral.
Certament, Andorra és un poble acollidor. És «terra d’acollida». És l’exemple que hem sentit a la primera lectura: aquell matrimoni sunamita, gran, sense fills, que acull a casa seva amb generositat Eliseu, que va de camí. Després, Eliseu, agraït, intercedeix davant Déu perquè pugin tenir un fill. És el premi a la seva generositat.
També el Senyor ens recorda a l’evangeli d’avui la importància de saber acollir: «Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. (…) tothom qui doni un vas d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa». Ser generós amb el proïsme, veient a Crist en ell. I el Senyor no deixa de recompensar.
Mons. Joan Enric Vives, amb motiu del 75 aniversari del pas de Sant Josepmaria ens ho recordava en un article al full dominical de la diòcesi:
Fa 75 anys vam acollir un sant. Els andorrans mostraren amb fets -sabent-ho o no- el valor de la gran virtut de la caritat, en ajudar Sant Josepmaria i tots aquells homes i dones forçats a viure el camí dels fugitius. I ens estimulen a fer-ho a nosaltres avui envers tota mena de persones necessitades. De fet, en tot foraster hi ha amagada la presència del mateix Déu. «Era foraster i em vau acollir» diu Jesús a l’Evangeli (Mt 25,35), i és Ell que proclama «feliços els compassius, perquè Déu se’n compadirà» (Mt 5,7). Entre nosaltres es féu realitat l’Evangeli: «Tothom qui us doni un got d’aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa» (Mc 9,41).
En una societat que es diu -enganyosament- del «benestar» el cristià te especial responsabilitat de saber acollir, fer seves les necessitats dels demés: de qui està sol, del malalt, de qui li manca feina, d’aquella família amb dificultats,… El Papa Francesc ens parla amb força de sortir a les perifèries: tanta gent allunyada de la fe a qui podem tendir ponts de comprensió, acompanyar i ajudar a retrobar el sentit de les seves vides. I no hem d’anar molt lluny: són els companys de feina, les amistats, els familiars,… No perdem de vista que tots els cristians estem cridats a ser llum; a transformar el món. És la crida universal a la santedat que sant Josepmaria es va sentir cridat per Déu a difondre des de l’any 1928: que tot cristià és fill de Déu i està cridat a portar la llum de Crist allà on és, al mig del món, sense necessitat de sortir del que és la vida ordinària.
Ens ho diu així al núm.1 de Forja:
«Fills de Déu. – Portadors de l’única flama capaç d’il·luminar els camins terrenals de les ànimes, de l’únic fulgor, en el qual mai no s’hi podran donar obscuritats, penombres ni ombres.
-El Senyor se serveix de nosaltres com de torxes, perquè aquella llum il·lumini… De nosaltres depèn que molts no restin en tenebres, sinó que caminin per senderes que menen fins a la vida eterna.»
Però quin és el «secret» per dur-ho a terme?, per poder ser bona «terra d’acollida»?
Ens ho explica sant Pau, a la carta als cristians de Roma que acabem de llegir: hem estat «batejats en Jesucrist, (…) submergits en la seva mort, (…) sepultats amb ell» per a ressuscitar i viure amb ell. Nosaltres som «morts pel que fa al pecat» però vivim «per a Déu en Jesucrist».
Viure «en Jesucrist». Aquesta és la identitat de tot cristià: ser Crist. L’actual prelat de l’Opus Dei, Mons. Fernando Ocáriz, a la carta programàtica que ha escrit al mes de febrer insisteix molt que tota la nostra vida -la de tot cristià- ha d’estar fonamentada en el tracte i l’amistat amb la persona de Jesucrist. D’aquest tracte en la pregària i en l’eucaristia sant Josepmaria va treure forces per creuar els Pirineus fins arribar a Andorra i després per seguir l’impuls de l’Esperit per fer l’Opus Dei arreu del món. És el camí de la identificació amb Crist, a que tots els cristians hem d’aspirar: ser el mateix Crist. Només així podrem -com una conseqüència lògica- donar-nos als demés com Crist mateix es va donar.
Què bonic és que a Andorra les esglésies sempre estiguin obertes, per facilitar aquesta trobada personal amb Jesús. Siguem persones que busquen el Senyor al sagrari, que venim a parlar amb Ell, a fer-li companyia, que acudim a retrobar l’amistat amb Ell al sagrament de la Reconciliació per purificar-nos del pecat, que participem a la Santa Missa, que el rebem a l’Eucaristia. Així portarem la llum del Senyor als nostres ambients, que hem de santificar; transformar. I no cedirem a la temptació de fugir, d’inhibir-nos o -el que seria pitjor- acostumar-nos a una societat que ignora Déu.
A Sant Josepmaria li agradava referir-se a «Estimar el món apassionadament»; així va voler titular una de les seves homilies molt treballada, per ressaltar de manera plàstica cóm s’ha de sentir tot cristià -arrelat fortament en Crist- com a ciutadà que és del món.
Tenim, com sempre, el recurs confiat a la Mare de Déu. Sant Josepmaria va començar aquesta travessa dels Pirineus en busca de la llibertat de la mà de la Verge Maria. A Pallerols de Rialb, en moments d’especial angoixa i foscor, va trobar en una rosa el consol de la Bona Mare, que el confirmava en el seu camí. Aquesta rosa va acompanyar sant Josepmaria tot el Pas, i ara es conserva a l’església prelatícia de l’Opus Dei, Santa Maria de la Pau, a Roma, on està enterrat.
Sant Josepmaria era molt marià. Aprenguem d’ell a tractar amb confiança la nostra Mare. Ella ens aconseguirà la generositat que necessitem per sortir de nosaltres i acudir a les necessitats dels qui ens envolten, sabent acollir i comprendre.
Sant Josepmaria, el 2 de desembre de 1937 va poder agrair en aquesta església de Sant Julià de Lòria la protecció de la Mare de Déu de Canòlich en el seu pas dels Pirineus. També nosaltres li demanem la seva protecció, amb l’estrofa final dels seus goigs:
Puig que sou dels cels, Senyora
i del nostre territori,
siau la nostra advocada,
Mare de Déu de Canòlich.