El dia 1 de setembre l’Arquebisbe d’Urgell Mons. Joan-Enric Vives va presidir la tradicional festa de Sant Gil, patró dels pastors del Pirineu, al Santuari-Basílica de la Mare de Déu de Núria, Patrona de la Diòcesi d’Urgell. Hi van assistir les M.I. Autoritats encapçalades pel Conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Hble. Sr. Josep Rull; el Conseller de Cultura, Hble. Sr. Santi Vila; el President de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Sr. Enric Ticó; l’Alcaldessa de Queralbs, Il·lma. Sra. Immaculada Constans i altres Alcaldes, Diputats i representants d’institucions polítiques i socials.
A la seva arribada al Santuari l’Arquebisbe fou rebut pels Rectors in solidum de la Vall de Ribes de Freser, Mn. Joan Perera i Mn. Joaquim Cebrian.
A la seva homilia Mons. Vives recordà la figura del Venerable Bisbe Josep Torras i Bages (1846-1916) en celebrar-se els 100 anys de la seva mort a la terra i el seu naixement al cel. L’Arquebisbe animà a fer present el valor que Torres i Bages visqué d’estimar profundament la pròpia pàtria ja que així ens ho ensenya el mateix Catecisme de l’Església Catòlica (n. 2199): “El quart manament es dirigeix expressament als fills en les seves relacions amb els seus pares, perquè aquesta relació és la més universal. Es refereix també a les relacions de parentiu amb els membres del grup familiar. Exigeix que es doni honor, afecte i reconeixement als avis i avantpassats. Finalment s’estén als deures dels alumnes respecte als mestres, dels empleats respecte als patrons, dels subordinats respecte als seus caps, dels ciutadans respecte a la seva pàtria, als qui l’administren o la governen.»
El cristià, com a conseqüència del quart manament de la llei de Déu, desenvolupa l’amor al país on neix, o en el que ha crescut i on s’ha format i educat, o aquell que per emigració s’ha fet seu. “Pàtria” significa “lloc dels pares”, lloc i comunitat que dóna cohesió i sentit a la dimensió social més propera de la meva existència, després de la família.
L’amor al propi país és un valor cívic que s’aprèn en primer lloc a la llar, després es nodreix a l’escola i es va perfeccionant fins que arribem a ser persones útils i responsables envers la societat en què vivim. Es dóna un doble vincle simultani: amb la tradició històrica de les generacions que ens han precedit i les que vindran, i un vincle amb tots els nostres contemporanis del país. D’aquí que valorem els símbols de la pàtria, com la bandera i l’himne, les persones que la representen, les festes i tradicions, els avantpassats, i sobretot la llengua, la història i la cultura. També que treballem perquè procuri el major bé per a tots, amb preferència pels menys afavorits –com faria una família- amb justícia i llibertat, i sigui acollidora dels qui hi vinguin. Alhora cal cuidar l’obertura a la comunitat internacional en una cooperació per la pau i el respecte de tots els drets de les persones i dels pobles. La predilecció pel propi país, llengua i cultura és perfectament conciliable amb el respecte a totes les nacions i a la caritat universal. Hem de sumar l’amor i el respecte positiu per les nostres coses col·lectives, i apreciar justament les dels altres. Perquè els enemics del veritable patriotisme són el xovinisme o exaltació de la pròpia nació com si fos el bé suprem, que pot acabar en la xenofòbia o la discriminació racial; i també, per defecte, l’internacionalisme dels homes sense pàtria que menyspreen la seva amb l’argument de ser ciutadans del món. L’autèntic amant de la seva pàtria pot queixar-se del seu país, observant els seus errors i deficiències, però al mateix temps sempre recercarà i proposarà els mitjans per a solucionar-los. No és correcte contemplar com el país s’enfonsa o es tanca o es divideix i no fer-hi alguna cosa. No s’hi valen les queixes, la mandra o la discòrdia. El cristià ha de ser sembrador de pau i de germanor, ha de saber valorar justament les virtuts pròpies i defensar-les, però mai en detriment de tancar-se a les virtuts dels altres pobles o nacions.
Finalment Mons. Vives clogué la seva homilia fent seva la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat i adreçant-set, en aquesta ocasió, a la Mare de Déu de Núria, pregà dient: Mare i Patrona, obteniu-nos aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida; l’honestedat de la vida pública; que desapareguin maledicció, blasfèmia i l’esperit de discòrdia, i ajunteu tots els fills amb cor de germans; feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendràreu; defenseu d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada, i obteniu als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua.”
En acabar l’Eucaristia tingué lloc la tradicional processó des del Santuari de la Mare de Déu fins a l’ermita de St. Gil mentre es cantaven els goigs a llaor de la Mare de Déu de Núria i els goigs de Sant Gil. Allà, l’Arquebisbe davant el monòlit-monument en record i agraïment al Sant Pare Francesc i a la seva encíclica Laudato si que fou inaugurat la diada de St. Gil de 2015, volgué tenir un record per la diada per la cura de la creació instaurada pel Papa Francesc i per la seva proposta d’ecologisme integral que té cura de tot el món, no només de la natura, sinó, especialment, dels més pobres, febles i marginats.
