Un patrimoni comú
«He quedat meravellat en conèixer l’heroisme admirable dels vostres companys i germans, edificat de la fermesa, constància i dignitat de molts en sofrir un martiri més llarg i potser no menys gloriós. És un patrimoni preuadíssim el que uns i altres ens han llegat». Són les primeres paraules del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, escrites als seus diocesans de Tarragona, des del seu exili a la cartoixa de Farnetta (Itàlia) el 9 de novembre de 1937.
El cardenal havia estat a dos passos de la mort aquell fatídic juliol del 1936, quan fou detingut per un escamot de milicians anarquistes a Poblet, empresonat a Montblanc i alliberat in extremis pel govern de Catalunya que aconseguí treure’l del país, on ell ja no pogué tornar en vida perquè, en finalitzar la guerra, el règim franquista no li ho permeté ja que «no encaixava en la nova Espanya», com li digué un alt càrrec del Règim. El Cardenal no havia volgut signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol (juliol de 1937) en la qual l’episcopat, s’afilerava majoritàriament amb el règim franquista.
