Text íntegre de a Ponència de de Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona i President del Secretariat Interdiocesà de Catequesi, a les VII Jornades per a Catequistes d’Andorra la Vella 25 d’octubre de 2014.
La Catequesi, aprofundiment de la Bona Nova de Jesús
Evangelii Gaudium del Papa Francesc (n. 160-168)
+Sebastià Taltavull Anglada, Bisbe auxiliar de Barcelona
Papa Francesc, al final del Sínode 2014
«Déu no té por de les novetats! Per això, ens sorprèn contínuament, mostrant-nos i portant-nos per camins imprevistos. Ens renova, és a dir, ens fa sempre «nous». Un cristià que viu l’Evangeli és «la novetat de Déu» en l’Església i en el món. I a Déu li agrada molt aquesta «novetat».
Pau VIè a l’Evangelii nuntiandi. 1975
- ¿Quina eficàcia té als nostres dies aquesta energia amagada de la Bona Nova, capaç de sacsejar profundament la consciència de l’home?
- ¿Fins a quin punt i de quina manera, aquesta força evangèlica pot transformar de debò l’home d’aquest segle? (ho deia per a la segona meitat del segle passat)
- ¿Amb quins mitjans cal proclamar l’Evangeli, perquè el seu poder sigui eficaç?
- ¿Es troba o no més apta l’Església per a anunciar l’Evangeli i inserir-lo al cor al cor de l’home amb convicció, llibertat d’esperit i eficàcia?
I el compromís. Deia: «Tots veiem la necessitat urgent de donar a aquesta pregunta una resposta lleial, humil, valenta i d’obrar en conseqüència» (EN 4-5).
¿Com donar aquesta resposta? El Papa Francesc, que no hi ha dubte que a l’arrel de la EG hi ha EN, ho diu d’aquesta manera que introdueix plenament la nostra reflexió d’avui com a catequistes: Diu el Papa Francesc: «Per altra banda, aquest camí de resposta i de creixement està sempre precedit pel do, perquè l’antecedeix aquell altre manament del Senyor: «batejant-los en el nom…» (Mt 28,19). La filiació que el Pare regala gratuïtament i la iniciativa del do de la seva gràcia (cf. Ef 2,8-9; 1 Co 4,7) són la condició de possibilitat d’aquesta santificació constant que agrada a Déu i li dóna glòria. Es tracta de deixar-se transformar en Crist per una progressiva vida «segons l’Esperit» (Rm 8,5)» (EG 162).
1. L’Església en sortida
«L’Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que «primeregen», que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen» (EG 24).
2. El cristià ha de madurar de forma integral, la fe ha de créixer
Lc 2,40; Ef 4,15-16.
EG 160
El catequista, expert en l’art de comunicar (DGC 235)
El catequista fa present la mirada amorosa de Jesús
Les diferents mirades i la inspecció del sembrat
3. De la mirada a l’art de l’acompanyament personal
«Iniciar en l’art de l’acompanyament perquè tothom aprengui sempre a treure’s les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre» (EG 169).
Donar al nostre caminar el ritme guaridor de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió però que al mateix temps curi, alliberi i encoratgi a madurar en la vida cristiana.
Podem fer present la fragància de la presència pròxima de Jesús i la seva mirada personal (EG 169).
Necessitem exercitar-nos en l’art d’escoltar, que és més que sentir. Primer que res, en la comunicació amb l’altre, és la capacitat del cor que fa possible la proximitat, sense la qual no hi ha un veritable trobament espiritual (EG 171)
L’acompanyant sap reconèixer que la situació de cada subjecte davant Déu […] Un bon acompanyant sempre invita a voler curar-se, a carregar la llitera, a abraçar la creu, a deixar-ho tot, a sortir sempre novament a anunciar l’Evangeli (EG 172).
L’autèntic acompanyament espiritual sempre s’inicia i es porta endavant en l’àmbit del servei a la missió evangelitzadora. Els deixebles missioners acompanyen els deixebles missioners (EG 173).
4. La irrenunciable qualitat d’acollir i escoltar
El cardenal Bergoglio als catequistes (any 2006): «El ministeri que té a tants infants, joves i adults és una de les formes en què l’Església fa realitat el manament del Senyor: «Aneu per tot el món i anuncieu la Bona Nova a tota la creació» (Mc 16,15).
Ministeri que demana anar a totes les perifèries.
Ministeri que té molt d’anunci, d’ensenyament, d’educació en la fe, d’aprendre a ser deixeble, de iniciació cristiana.
Ministeri d’Església servidora que desitja fer present i proper l’Únic Mestre que té paraules de vida eterna (Jn 6,66).
Capacitat i voluntat d’acolliment
El cardenal Bergoglio als catequistes (any 2003): «Si hi ha quelcom que caracteritza la pedagogia catequística, si en quelcom que tot catequista hauria de ser un expert, és en la capacitat d’acolliment».
Meravellosa vocació artesanal de ser «crisma i carícia del qui sofreix» no hem de tenir por de cuidar la fragilitat del germà des de la pròpia fragilitat: el propi dolor, el propi cansament, les pròpies febleses. 2Co 8-10: la vocació de sant Pau i l’ànim d’Isaïes: 35,3-5.
El secret de l’acolliment és que, ja per ella mateixa, esdevé element evangelitzador.
«El confessionari no ha de ser una sala de tortures, sinó el lloc de la misericòrdia del Senyor que ens estimula a fer el bé possible», i «sense disminuir el valor de l’ideal evangèlic, acompanyar amb misericòrdia i paciència les etapes possibles de creixement de les persones que es van construint dia a dia» (EG 44).
«L’Eucaristia, si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles» (EG 47).
«Sortim, sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist. prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats» (EG 49).
Capacitat i voluntat d’escolta
El cardenal Bergoglio als catequistes (2006): «Saber escoltar, ensenyar a escoltar». És el que feia Jesús. Tota la Bíblia és una invitació recurrent: ¡Escolta!
És part del ministeri catequista no sols escoltar i ajudar a aprendre a escoltar, sinó principalment mostrar Déu que sap i vol escoltar. Déu ens escolta!
Aprendre a escoltar ens permetrà donar el primer pas per tal que, en les nostres comunitats, sigui realitat la tant anhelada acollida cordial. Qui escolta “primereja” el diàleg i fa possible el miracle de l’empatia que venç distància i prejudicis.
Escoltar evita perills. Escoltar és l’actitud que ens pot alliberar d’alguns perills que poden hipotecar el nostre estil pastoral, sobretot el perill de ser Església autoreferencial.
L’actitud d’escolta ens ajudarà a no trair la frescor i força de l’anunci kerigmàtic «trastocándolo en una fraguada y aguachinada moralina, que más que la novedad del “Camino” se transforma en fango que ciega i empantana».
Escoltar és més que oir… Oir està en la línia de la informació. En canvi, escoltar ho està en la de la comunicació, en la capacitat dels cor que fa possible la proximitat, sense la que no és possible un veritable encontre.
¿Vols com a catequista animar vertaders encontres de catequesi? Demana al Senyor la gràcia de l’escolta! Déu t’ha cridat a ser catequista, no un simple tècnic de la comunicació. Déu ‘ha elegit perquè facis present el calor de l’Església Mare, matriu indispensable perquè Jesús sigui estimat i conegut avui.
Escoltar és també capacitat de compartir preguntes i recerques, de fer camí junts, i unir-nos en el treball comú que es fa pelegrinatge, pertinença, poble. No sempre és fàcil escoltar. A vegades és més còmode fer-se el sord, posar-se el walkman per a no escoltar a ningú. Amb facilitat substituïm l’escolta per l’e-mail, el missatget o el xat, i d’aquesta manera privem a l’escolta de la realitat de rostres, mirades i abraçades.
Escoltar és atendre, voler entendre, valorar, respectar, salvar la proposta de l’altre. S’han de posar els mitjans adients per escoltar bé, perquè tots puguin parlar, perquè es tingui en compte el que cadascú vol dir.
Sempre m’ha cridat l’atenció –diu Bergoglio– que quan li demanen a Jesús quin és el manament més important, ell respon amb la pregària jueva més famosa: el Shemà. La paraula (shemà) que en hebreu vol dir “escolta”, li ha donat nom propi a un dels textos més importants de la Sagrada Escriptura: Dt 6,4-8.
Escoltar per estimar, escoltar per entrar en diàleg i respondre
Som convidats a assumir la pedagogia del diàleg. Així, fem present, amb paraules i gestos oportuns, el rostre de la Mare Església, caracteritzada per una autèntica actitud dialogal.
Dialogar és estar atent a la Paraula de Déu, i deixar-me preguntar per ell
Escoltar per a fer possible el veritable diàleg, avui! A tots els nivells… en tots els àmbits. Diàleg, encontre, respecte… constants de Déu, Trinitari i proper, que t’ha fet partícip de la seva pedagogia de la salvació. No t’oblidis: com a catequista, més que parlar, hauràs d’escoltar; estaràs cridat a dialogar. Maria és experta en tot això.
5. El Kerigma o primer i principal anunci
Quan avui ens plantegem la catequesi com a anunci de la Bona Nova de Jesús, és clar que els catequistes hem de saber i tenir molt clar què anunciem. El Papa Francesc el detalla amb tota claredat i ens ho hauríem de prendre de memòria: «Jesucrist t’estima, va donar la seva vida per salvar-te, i ara viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te» (EG 164). Aquest és el primer i principal anunci.
6. En el cor de tot el procés catequètic
Junt amb tot el que hem dit en la primera part referent al creixement i maduració cristiana, comptant amb l’ajuda de l’acolliment i l’escolta, mitjans previs i necessaris perquè la Bona Nova arribi pel testimoni abans que per la paraula, ara es tracta que quedi clar que parlem de primer anunci en sentit qualitatiu –com diu el Papa Francesc– i que «no hi ha res més sòlid, més profund, més segur, més dens i més savi que aquest anunci» (EG 165).
De part nostra, catequistes i acompanyants, la centralitat del kerygma demana unes característiques determinades que hem d’assumir, fer ben nostres, ja que marcaran l’estil i el contingut de les nostres catequesis:
- Que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa,
- Que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat,
- Que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat, i una integralitat harmoniosa que no redueixi la predicació a unes poques doctrines de vegades més filosòfiques que evangèliques.
Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci: proximitat, obertura al diàleg, paciència, acollida cordial que no condemna.
7. Catequesi i iniciació mistagògica
Entrem ara en un punt clau, una característica important de la catequesi, la seva dimensió mistagògica. Una paraula difícil però que l’hem d’entendre i fer entendre per tal de fer-la vida. Què és la dimensió mistagògica de la catequesi? El Papa Francesc a l’EG 166 parla de la iniciació mistagògica i diu que bàsicament significa dues coses:
1) la necessària progressivitat de l’experiència formativa en què intervé tota la comunitat.
2) una renovada valoració dels signes litúrgics de la iniciació cristiana.
El Papa Francesc ens adverteix d’un dèficit en les nostres catequesis i en els àmbits de formació cristiana. Per això, diu que «molts manuals i planificacions encara no s’han deixat interpel·lar per la necessitat d’una renovació mistagògica, que podria prendre formes molt diverses d’acord amb el discerniment de cada comunitat educativa. La trobada catequètica és un anunci de la Paraula i està centrat en ella, però sempre necessita una adequada ambientació i una atractiva motivació, l’ús de símbols eloqüents, la seva inserció en un ampli procés de creixement i la integració de totes les dimensions de la persona en un camí comunitari d’escolta i de resposta» (EG 166).
Hem de demanar-nos, doncs, que cal assegurar perquè quedi superat aquest dèficit que el Papa Francesc constata en les nostres catequesis. Penso que la renovació mistagògica que demana, que és fonamentalment experiència creient, personal i comunitària, experiència de Déu, experiència de comunió fraterna, ha de comptar amb catequistes autèntics models de fe i amb la comunitat cristiana en el nom de la qual actuen.
El cardenal Bergoglio diu que «quan fem memòria del nostre propi procés personal de creixement en la fe, descobrim rostres de catequistes senzills que, amb el seu testimoni de vida i la seva entrega generosa, ens van ajudar a conèixer i a enamorar-nos de Crist […] Penso en cada catequista, ressaltant un aspecte que en les actuals circumstàncies que vivim té major urgència: el catequista i la seva relació personal amb Jesús» (Missatge als catequistes, agost de 2001).
L’encontre personal amb el Senyor
Aquí ens hem de remetre al començament de la Evangelii gaudium, en l’anunciat primer i amb la invitació posterior feta a títol ben personal referit a l’encontre amb Jesús com a fonament de tota experiència creient i del compromís que li és inherent: «L’alegria de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament» (EG 1).
Més encara, «invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense parar. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè «ningú no queda exclòs de l’alegria reportada pel Senyor» (EG 3).
Ho diu així el cardenal Bergoglio (missatge als catequistes, agost de 2001):
L’encontre personal amb el Senyor forma part del ser i de la vocació del catequista. Buscar Déu és buscar el seu Rostre, és endinsar-se en la seva intimitat. Tota vocació, i més la del catequista, pressuposa una pregunta: «Mestre, on vius? –Vine i veuràs…»
La catequesi necessita de catequistes sants, que contagiïn amb la seva sola presència. Urgeix la necessitat de deixar-se trobar per l’Amor, que sempre té la iniciativa, per ajudar als homes a experimentar la Bona Notícia de l’encontre.
Podem descobrir darrere tantes demandes de la nostra gent una recerca d’Absolut que, per moments, adquireix la forma de Crist dolorós d’una humanitat ultratjada: Volem veure Jesús (Jn 12,21).
Tots esperen, cerquen, desitgen veure Jesús. I per això, necessiten els creients, especialment dels catequistes que «no només parlin de Crist, sinó que en certa manera, que se’l facin veure… D’aquí que el nostre testimoni seria enormement deficient si nosaltres no fóssim els primers contempladors del seu rostre» (NMI 16).
El nostre poble està cansat de paraules: no necessita tants mestres, sinó testimonis. El testimoni se consolida en la interioritat, en l’encontre amb Jesucrist. Tot cristià, però més el catequista, ha de ser permanentment un deixeble del Mestre en l’art de la pregària… En la pregària es desenvolupa aquest diàleg amb Crist que ens converteix en els seus íntims: «estigueu en mi i jo estaré en vosaltres» (Jn 14,4; MNI 32).
L’encontre personal i viu a través d’una lectura orant de la Paraula de Déu
L’encontre personal i viu a través de l’Eucaristia
L’encontre comunitari i festiu de la celebració del diumenge.
Els catequistes: deixebles missioners
El Papa Francesc diu que «en virtut del Baptisme rebut, cada membre del Poble de Déu s’ha convertit en deixeble missioner (cf. Mt 28,19) […] Tot cristià és missioner en la mesura en què s’ha trobat amb l’amor de Déu en Crist Jesús; ja no diem que som «deixebles» i «missioners», sinó que som sempre «deixebles missioners». Si no ens en convencem, mirem els primers deixebles, els qui immediatament després de conèixer la mirada de Jesús, sortien a proclamar-lo joiosos: «Hem trobat el Messies!» (Jn 1,41). La samaritana, a penes va sortir del seu diàleg amb Jesús, va esdevenir missionera, i molts samaritans van creure en Jesús «per la paraula de la dona» (Jn 4,39). També sant Pau, a partir del seu trobament amb Jesucrist, «de seguida es va posar a predicar que Jesús era el Fill de Déu» (Ac 9,20). Què esperem nosaltres? (EG 120)
I amb una particularitat: l’atenció a cada persona. El Papa Francesc ho diu en aquest text: «Avui que l’Església vol viure una profunda renovació missionera, hi ha una forma de predicació que ens competeix a tots com a tasca quotidiana. Es tracta de portar l’Evangeli a les persones que cadascú tracta, tant als més pròxims com als desconeguts. És la predicació informal que es pot realitzar enmig d’una conversa i també és la que realitza un missioner quan visita una llar. Ser deixeble és tenir la disposició permanent de portar a altres l’amor de Jesús i això es produeix espontàniament en qualsevol lloc: al carrer, a la plaça, en el treball, en un camí» (EG 127).
8. La catequesi, la proposta moral i el camí de la bellesa
La proposta moral comença pel manament de l’amor
Quan a la EG, el Papa Francesc parla de la confessió de fe i el compromís social, diu que «l’acceptació del primer anunci, que invita a deixar-se estimar per Déu i a estimar-lo amb l’amor que Ell mateix ens comunica, provoca en la vida de la persona i en les seves accions una primera i fonamental reacció: desitjar, buscar i cuidar el bé dels altres» (EG 178)
La proposta moral de la catequesi està orientada al creixement en la fe, a la maduresa cristiana. Aquest és el terme de l’aprofundiment del Kerygma, tema de fons d’aquesta reflexió nostra d’avui. Una proposat moral que té uns continguts, un clima positiu de proposta i un estil que és el de la bellesa de l’Evangeli. A qui no pot interessar això avui?
La proposat moral de la catequesi invita a créixer en fidelitat a l’estil de vida de l’Evangeli (EG 168)
La catequesi, atenta al camí de la bellesa
«És bo que tota catequesi presti una especial atenció al «camí de la bellesa» (via pulchritudinis). Anunciar Crist significa mostrar que creure en Ell i seguir-lo no és només quelcom veritable i just, sinó també bell, capaç d’omplir la vida d’una nova esplendor i d’un goig profund, fins i tot enmig de les proves […] ». Cal atrevir-se a trobar els nous signes, els nous símbols, una nova carn per a la transmissió de la Paraula, les formes diverses de bellesa que es valoren en diferents àmbits culturals, i fins i tot aquells modes no convencionals de bellesa, que poden ser poc significatius per als evangelitzadors, però que s’han tornat particularment atractius per a altres» (EG 167).
Conclusió
Catequistes: evangelitzadors amb Esperit
«Evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por de l’acció de l’Esperit Sant. Per Pentecosta, l’Esperit fa sortir de si mateixos als Apòstols i els transforma en anunciadors de les grandeses de Déu, que cadascú comença a entendre en la seva pròpia llengua. L’Esperit Sant, a més, infon la força per anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en tot temps i lloc, fins i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben recolzats en la pregària, sense la qual tota acció corre el risc de quedar-se buida i l’anunci finalment manca d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Notícia no sols amb paraules sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat en la presència de Déu» (EG 259)
«Quan es diu que quelcom té «esperit», això sol indicar uns mòbils interiors que impulsen, motiven, encoratgen i donen sentit a l’acció personal i comunitària. Una evangelització amb esperit és molt diferent d’un conjunt de tasques viscudes com una obligació pesada que simplement es tolera, o se suporta com quelcom que contradiu les pròpies inclinacions i desitjos. Com voldria trobar les paraules per encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins al fi i de vida contagiosa! Però sé que cap motivació no serà suficient si no crema en els cors el foc de l’Esperit. En definitiva, una evangelització amb esperit és una evangelització amb Esperit Sant, ja que Ell és l’ànima de l’Església evangelitzadora. Abans de proposar-vos algunes motivacions i suggeriments espirituals, invoco un cop més l’Esperit Sant; li prego que vingui a renovar, a espolsar, a impulsar a l’Església en una audaç sortida fora de si per evangelitzar a tots els pobles» (EG 260)
«La Paraula de Déu també ens invita a reconèixer que som poble: «Vosaltres, que en altre temps no éreu poble, ara sou poble de Déu» (1Pe 2,10). Per ser evangelitzadors d’ànima també cal desenvolupar el gust espiritual d’estar prop de la vida de la gent, fins al punt de descobrir que això és font d’un goig superior. La missió és una passió per Jesús però, al mateix temps, una passió pel seu poble. Quan ens aturem davant Jesús crucificat, reconeixem tot el seu amor que ens dignifica i ens sosté, però allí mateix, si no som cecs, comencem a percebre que aquesta mirada de Jesús s’amplia i es dirigeix plena d’afecte i d’ardor cap a tot el seu poble. Així redescobrim que Ell ens vol prendre com a instruments per arribar cada vegada més a prop del seu poble estimat. Ens pren d’enmig del poble i ens envia al poble, de tal manera que la nostra identitat no s’entén sense aquesta pertinença» (El gust espiritual de ser poble, EG 268)
Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i Balears
Andorra, 25 d’octubre de 2014