Als vagons del cremallera, de baixada cap a Ribes de Freser, els rostres dels passatgers transmeten una sensació de serena exultació per la jornada viscuda. A Ribes ens esperen els autobusos tornar a La Seu, a les Parròquies d’Andorra, a les poblacions de l’Urgell i La Noguera, a la Vall Fosca, i a tants altres llocs d’on provenien els més de 900 pelegrins que han compartit la diada al Santuari Basílica de Núria.
El grup de La Seu sortia de l’estació d’autobusos amb la primera claror del dia i tornarem que ja serà fosc. Tanmateix, les hores han passat volant, tot i que al matí, mentre ens trobàvem a l’estació, hi havia un cert neguit que les inclemències que havien anunciat els meteoròlegs no ens aigualissin l’alegria de la jornada:
-«Què ens plourà?»
-«Tot el dia; i diu que tindrem aigua fins demà a la tarda».
Els neguits, però, es van esvair així que tothom va estar a punt per pujar a l’autobús. A la carretera, a estones era com viatjar literalment dins un núvol, per l’espessor de la boira, sobretot a la collada de Toses, però entre converses i alguna bacaineta furtiva abans d’adonar-nos ja érem als afores de Ribes.
De l’autobús, ràpidament cap al tren. Ja hi ha altres colles de pelegrins esperant, i mentre s’obren les portes dels vagons hi ha temps per salutacions, comentaris i bromes. Com més a prop som del Santuari més alegre és l’ànim de tothom. I un cop passat Queralbs, on encara s’hi sumen més pelegrins, l’alegria va esdevenint excitació continguda, exclamacions per la bellesa del paisatge, pels salts d’aigua feréstecs, embravits per la pluja que no cessa, i que fins i tot es fa més intensa a l’esplanada del Santuari. Però ara la pluja ja no té cap importància. El que importa és que en pocs minuts començarà l’Eucaristia d’acció de gràcies per la concessió del títol de Basílica Menor, i als cors de tots els que van desembarcant dels vagons del tren comencen a ressonar els versets dels Goigs de la Mare de Déu de Núria: «Ja que per sa gran clemència / nostres vots vol escoltar, / la Mare de Déu de Núria / anem tots a visitar».
L’Eucaristia comença amb solemnitat. Al temple no s’hi cap i alguns fidels l’han de seguir per televisió a les sales annexes habilitades per al cas, però el clima de germanor és igual a dins i a fora de la capella. L’ocasió, sens dubte, es excepcional, i això es nota en l’ambient. I en la sol·licitud dels fidels per participar en la celebració. I les expressions de joia s’estenen després, al dinar, a les celebracions de la tarda, i a l’hora de separar-se per tornar cadascú al seu lloc d’origen tothom es mostra content d’haver estat testimoni de la diada, d’haver retrobat velles amistats i d’haver-ne fet de noves.
Finalment, ja cadascú a bord de l’autobús que l’havia portat al matí, la congregació de pelegrins es comença a dispersar per les carreteres i la nit comença a embolcallar el paisatge. La pluja persisteix.
A l’autobús que en du de retorn cap a La Seu el trajecte sembla més curt, potser perquè ja no hi ha presa per arribar. L’important de la jornada ja està fet i ara cadascú dedica el temps a atresorar en la memòria els moments que l’han arribat més endins. Cap a les set de la tarda, l’autobús s’atura a l’estació. Han passat si fa no fa 12 hores des que vam sortir. 12 hores d’intensa i fraterna comunió al voltant de la Patrona de la Diòcesi. Però sembla que ha estat només un instant.
