Avui dia 18 de juny es fa pública la nova Encíclica del Papa Francesc, “Laudato si’”.
De cara a una primera impressió dels seus continguts oferim aquest breu Resum del text, i adjuntem el text complet en llengua catalana:
L’Encíclica pren el nom de la invocació de Sant Francesc d’Assís: «Lloat sigueu, Senyor meu», que en el Càntic de les criatures recorda que la terra, la nostra casa comuna, «també és com una germana, amb qui compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços». Nosaltres mateixos «som pols de la terra (cf. Gn 2,7). El nostre cos està constituït dels mateixos elements del planeta, el seu aire és el que ens dóna l’alè i la seva aigua ens vivifica i refà».
«Aquesta germana clama pel mal que li provoquem, a causa de l’ús d’irresponsable i de l’abús dels béns que Déu ha posat en ella». El seu crit, juntament amb el dels pobres, interpel·la la nostra consciència «a reconèixer els pecats contra la creació». El Papa ens ho recorda tot prenent les paraules del Patriarca Ecumènic Bartomeu de Constantinoble: «Que els éssers humans destrueixin la diversitat biològica […]; contribueixin al canvi climàtic […] contaminin l’aigua, el sòl, l’aire: Tot això és pecat».
I proposa que la resposta adequada a aquesta presa de consciència és aquella que ja sant Joan Pau II anomenava «una conversió ecològica mundial». En aquest sentit, Sant Francesc d’Assís és «l’exemple per excel·lència de l’atenció al que és feble i d’una ecologia integral, viscuda amb joia i autenticitat. […] En ell s’hi descobreix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior».
El recorregut de l’encíclica Laudato si’ es desenvolupa al voltant del concepte de l’ecologia integral, com un paradigma capaç d’articular les relacions fonamentals de la persona: amb Déu, amb ella mateixa, amb els altres éssers humans, i amb la creació.
L’objectiu és desenvolupar el perfil de l’ecologia integral (Cap. IV), que, en les seves diverses dimensions, comprengui «el lloc específic que l’ésser humà ocupa en aquest món i les seves relacions amb la realitat que l’envolta».
Sobre aquesta base, el Papa Francesc proposa (cap. V) una sèrie de línies de renovació de la política internacional, nacional i local, dels processos de presa de decisió en l’àmbit públic i dels emprenedors privats, de la relació entre la política i l’economia, i de la religió i la ciència, centrat en el diàleg honest i transparent.
Finalment, sobre la base de la convicció que «cada canvi necessita motivacions d’un camí educatiu» el cap. VI proposa «algunes línies de maduració humana inspirades en el tresor de l’experiència espiritual cristiana». En aquesta línia, l’encíclica acaba amb el text de dues pregàries, la primera per compartir amb els creients d’altres religions, i la segona per als cristians, tot reprenent l’actitud de contemplació orant amb què havia començat.
Al cor del recorregut del Laudato si’ ens trobem amb aquesta pregunta: «Quina classe de món volem transmetre als que vindran després de nosaltres, als nens que estan creixent?»(160). El papa Francesc continua: «Aquesta pregunta no és només sobre el medi ambient de forma aïllada, perquè no es pot plantejar la qüestió de forma parcial», i això porta a qüestionar-nos sobre el sentit de l’existència i sobre els valors a la base de la vida social: «¿Amb quina finalitat hem arribat a aquesta vida? Per quin objectiu treballem i lluitem? Per què aquesta terra ens necessita»: «Si no ens fem aquestes preguntes de fons – diu el Papa – no crec que les nostres preocupacions ecològiques puguin obtenir efectes importants».
Està clar que després de la Laudato si’ l’examen de consciència, l’instrument que l’Església sempre ha recomanat per dirigir la pròpia vida a la llum de la relació amb el Senyor, caldrà incloure una nova dimensió, tenint en compte no només com es viu la comunió amb Déu, amb els altres i amb un mateix, sinó també amb totes les criatures i la natura.
I us remetem al capítol final, el 6è. quan parla el Papa d’EDUCACIÓ I ESPIRITUALITAT ECOLÒGICA (nn. 202-246)
L’últim capítol va al cor de la conversió ecològica a la qual l’Encíclica convida. Les arrels de la crisi cultural s’endinsen en profunditat i no és fàcil de remodelar els hàbits i comportaments. L’educació i la formació continuen sent reptes centrals: «cada canvi té necessitat de motivacions i d’un camí educatiu»(15); si troben implicats tots els àmbits educatius, en primer lloc «l’escola, la família, els mitjans de comunicació, la catequesi» (213).
1. Apostar per un estil de vida diferent (203-208)
2. Educar per a l’aliança entre la humanitat i el medi ambient (209-215)
3. La conversió ecològica (216-221)
4. Joia i Pau (222-227)
5. Amor civil i polític (228-232)
6. Els signes sacramentals i el repòs celebratiu (233-237)
7. La Trinitat i la relació entre les criatures (238-240)
8. La Reina de tota la creació (241-242)
9. Més enllà del sol (243-246)
1. Apostar per un estil de vida diferent: tot i el relativisme pràctic i la cultura consumista, «no tot està perdut, perquè els éssers humans, capaços de degradar-se fins a l’extrem, poden també superar-se, retornar a triar el bé i regenerar-se, més enllà de qualsevol condicionament psicològic i social que se’ls pugui imposar»(205). El canvi en l’estil de vida i en les formes de consum té grans potencialitats de «pressió sobre els qui ostenten el poder polític, econòmic i social»(206): «Quan som capaços de superar l’individualisme, es pot produir un estil de vida alternatiu i es pot donar un canvi rellevant en la societat»(208).
2. Educar per a l’aliança entre la humanitat i el medi ambient: no es pot subestimar la importància dels camins de l’educació ambiental capaços d’incidir en els gestos i hàbits quotidians, des de la reducció del consum de aigua, fins a separar els residus o «apagar els llums innecessaris»(211)
3. La conversió ecològica: la fe i l’espiritualitat cristiana ofereixen raons profundes per «alimentar la passió per la cura del món» seguint l’exemple de Sant Francesc d’Assís i sabent que el canvi individual no és suficient: «Als problemes socials es respon amb les xarxes comunitàries»(219). La conversió ecològica implica gratitud i gratuïtat i desenvolupa la creativitat i l’entusiasme.
4. Joia i Pau: Retorna a la línia proposada a Evangelii Gaudium «La sobrietat, viscuda en llibertat i consciència, és alliberadora»(223), així com «la felicitat requereix saber limitar algunes necessitats que ens atordeixen, per a ser més disponibles a les moltes possibilitats que ens ofereix la vida»(223). «Una expressió d’aquesta actitud és donar gràcies a Déu abans i després dels àpats»(227).
5. Amor civil i polític: «Una ecologia integral també es fa en les accions quotidianes quan trenquem la lògica de la violència, l’explotació, l’egoisme»(230), de la mateixa manera que hi ha una dimensió civil i política de l’amor: «L’amor per la societat i el compromís amb el bé comú, són una forma eminent de la caritat»(231). En la societat floreixen innombrables associacions que treballen en favor de la bé comú per preservar el medi ambient natural i urbà.
6. Els signes sacramentals i el repòs celebratiu: Trobem Déu no només en la intimitat, sinó també en la contemplació de la creació, que porta un signe del seu misteri. Els Sagraments mostren d’una manera privilegiada com la natura ha estat assumida per Déu. El cristianisme no rebutja la matèria i la corporalitat, sinó que les valoritza plenament. En particular l’Eucaristia «uneix el cel i la terra, abasta i penetra tota el creat. […] Per això, l’Eucaristia és també una font de llum i de motivació per les nostres preocupacions pel medi ambient, i ens orienta a ser custodis de tota la creació»(236).
7. La Trinitat i la relació entre les criatures. «Per als cristians, creuen en un Déu únic que és comunió trinitària ens porta a pensar que tota la realitat conté en ella mateixa un segell trinitari»(239). També la persona humana està cridada a assumir el dinamisme trinitari, sortint d’ell mateix «per a viure en comunió amb Déu, amb els altres i amb totes les criatures»(240).
8. La Reina de tota la creació. Maria, que es va fer càrrec de Jesús, ara viu amb Ell i és Mare i Reina de tots creació, «totes les criatures canten la seva bellesa» (241). Al seu costat, Josep apareix en l’Evangeli com un home just i treballador, ple de la tendresa d’aquell qui és realment fort. Ambdós poden ensenyar-nos i motivar-nos per protegir aquest món que Déu ens ha confiat.
9. Més enllà del sol. A la fi ens trobarem davant la infinita bellesa de Déu: «La vida eterna serà un meravella compartida, on cada criatura, lluminosament transformada, prendrà possessió del seu lloc i tindrà alguna cosa per oferir als pobres, definitivament alliberats»(243). Les nostres lluites i preocupacions no ens treuen la joia de l’esperança, perquè «en el cor d’aquest món sempre hi roman sempre el Senyor de la vida que ens estima tant»(245) i el seu amor ens impulsa sempre a buscar nous camins. Laudato si’.