“Les tres lectures d’aquest diumenge ens presenten la compassió de Déu, la seva paternitat, que es revela definitivament en Jesús.
El profeta Jeremies, en ple desastre nacional, mentre el poble estava deportat pels enemics, anuncia que «el Senyor ha salvat el seu poble, ha salvat la resta d’Israel» (31,7). I per què ho va fer? Perquè ell és Pare (cf. v. 9); i com el Pare té cura dels seus fills, els acompanya en el camí, sosté els «cecs i coixos, mares que crien» (31,8). La seva paternitat els obre una via accessible, una forma de consolació després de tantes llàgrimes i tantes amargors. Si el poble roman fidel, si persevera en buscar Déu fins i tot en una terra estrangera, Déu canviarà la seva captivitat en llibertat, la seva solitud en comunió: el que avui sembra el poble amb llàgrimes, demà ho recollirà amb l’alegria (Sl 125,6).
Amb el Salm, també nosaltres hem expressat l’alegria, que és fruit de la salvació del Senyor: «La nostra boca s’omplí d’alegria, de crits i de rialles» (v. 2). El creient és una persona que ha experimentat l’acció salvífica de Déu en la pròpia vida. I nosaltres, els pastors, hem experimentat el que significa sembrar amb fatiga, de vegades plorant, i alegrar-nos per la gràcia d’una collita que sempre va més enllà de les nostres forces i de les nostres capacitats.
El passatge de la Carta als Hebreus ens ha presentat la compassió de Jesús. També ell «experimenta les febleses» (5,2), per sentir compassió pels que jeuen en la ignorància i en l’error. Jesús és el gran sacerdot, sant, innocent, però al mateix temps és el gran sacerdot que ha compartit les nostres debilitats i ha estat posat a prova en tot com nosaltres, menys en el pecat (cf. 4,15). Per això és el mediador de la nova i definitiva aliança que ens dóna salvació.
L’Evangeli d’avui ens remet directament a la primera Lectura: així com el poble d’Israel va ser alliberat gràcies a la paternitat de Déu, també Bartimeu va ser alliberat gràcies a la compassió de Jesús que acabava de sortir de Jericó. Tot i que tot just havia emprès el camí més important, el que va cap a Jerusalem, s’atura per respondre al crit de Bartimeu. Es deixa interpel·lar per la seva petició, es deixa implicar en la seva situació. No s’acontenta amb donar-li almoina, sinó que vol trobar-lo personalment. No li dóna indicacions ni respostes, però fa una pregunta: «Què vols que et faci»? (Mc 10,51). Podria semblar una petició inútil: Què pot desitjar un cec si no és la vista? No obstant això, amb aquesta pregunta, feta «de tu a tu», directa però respectuosa, Jesús mostra que vol escoltar les nostres necessitats. Vol un col·loqui amb cada un de nosaltres sobre la vida, les situacions reals, que no exclogui res davant Déu. Després de la curació, el Senyor li diu a aquell home: «La teva fe t’ha salvat» (v. 52). És bonic veure com Crist admira la fe de Bartimeu, confiant en ell. Ell creu en nosaltres més del que nosaltres creiem en nosaltres mateixos.
Hi ha un detall interessant. Jesús demana als seus deixebles que vagin i cridin Bartimeu. Ells diuen al cec amb dues expressions, que només Jesús s’utilitza en la resta de l’Evangeli. Primer li diuen: «Coratge!», Una paraula que literalment significa «tingues confiança, anima’t!». En efecte, només la trobada amb Jesús dóna a l’home la força per afrontar les situacions més greus. La segona expressió és «Aixeca’t!», Com Jesús havia dit a tants malalts, portant-los de la mà i guarint-los. Els seus no fan més que repetir les paraules encoratjadores i alliberadores de Jesús, guiant cap a ell directament, sense sermons. Els deixebles de Jesús estan cridats a això, també avui, especialment avui: a posar l’home en contacte amb la misericòrdia compassiva que salva. Quan el crit de la humanitat, com el de Bartimeu, es repeteix encara més fort, no hi ha altra resposta que fer nostres les paraules de Jesús i sobretot imitar el seu cor. Les situacions de misèria i de conflicte són per a Déu ocasions de misericòrdia. Avui és temps de misericòrdia.
Però hi ha algunes temptacions per als que segueixen Jesús. L’Evangeli d’avui en destaca almenys dues. Cap dels deixebles no s’atura, com fa Jesús. Segueixen caminant, passen de llarg com si res no hagués passat. Si Bartimeu era cec, ells són sords: aquell problema no és problema seu. Aquest pot ser el nostre risc: davant continus problemes, és millor seguir endavant, sense preocupar-se’n. D’aquesta manera, estem amb Jesús com aquells deixebles, però no pensem com Jesús. S’està en el seu grup, però es perd l’obertura del cor, es perd la meravella, la gratitud i l’entusiasme, i es corre el perill de convertir-se en «habituals de la gràcia». Podem parlar d’ell i treballar per a ell, però viure lluny del seu cor, que està orientat a qui està ferit. Aquesta és la temptació: una «espiritualitat del miratge». Podem caminar a través dels deserts de la humanitat sense veure el que realment hi ha, sinó el que a nosaltres ens agradaria veure; som capaços de construir visions del món, però no acceptem el que el Senyor posa davant dels nostres ulls. Una fe que no sap radicar-se en la vida de la gent roman àrida i, enlloc d’oasis, crea altres deserts.
Hi ha una segona temptació, la de caure en una «fe de mapa». Podem caminar amb el poble de Déu, però tenim el nostre full de ruta, on hi entra tot: sabem on anar i quant de temps es triga; tots han de respectar el nostre ritme i qualsevol inconvenient ens molesta. Correm el risc de fer-nos com aquells «molts» de l’Evangeli, que perden la paciència i ho retreuen a Bartimeu. Poc abans havien reprès els nens (cf. 10,13), ara, el captaire cec: qui molesta o no té categoria, ha de ser exclòs. Jesús, per contra, vol incloure, especialment els que estan deixats al marge i li criden. Aquests, com Bartimeu, tenen fe, perquè saber-se necessitats de salvació és la millor manera per trobar Jesús.
I, al final, Bartimeu es posà a seguir Jesús en el camí (cf. v. 52). No només recupera la vista, sinó que s’uneix a la comunitat dels que caminen amb Jesús. Estimats germans sinodals, hem caminat junts. Els dono les gràcies pel camí que hem compartit amb la mirada posada en el Senyor i en els germans, a la recerca de les sendes que l’Evangeli indica al nostre temps per a anunciar el misteri d’amor de la família. Seguim pel camí que el Senyor desitja. Demanem-li a ell una mirada sana i salvada, que sap difondre llum perquè recorda l’esplendor que l’ha il·luminat. Sense deixar-nos ofuscar mai pel pessimisme i pel pecat, busquem i vegem la glòria de Déu que resplendeix en l’home vivent.”
(de Ràdio Vaticana)