«Tot és gràcia!» exclama el sacerdot del «Journal d’un curé de campagne» de Georges Bernanos al final de la vida, inspirant-se en Pau de Tars. Se’m clava al cor aquesta expressió quan rumio la sorprenent notícia de la renúncia del Papa Benet XVI al pontificat. Inesperada, humil i valenta, suscitadora d’interpretacions diverses, i que jo crec expressió de la llibertat d’un Papa que haurà estat un home lliure, amant i servidor de la veritat, que és l’única realitat que ens fa lliures de debò.
La seva és una renúncia per amor a l’Església, per no fer nosa, per obrir camins de llibertat als qui vindran després quan descobreixin, potser, que ja no tenen forces «per exercir adequadament el ministeri» de successor de l’Apòstol Pere. Cal ser molt valent per no deixar-se afalagar i simplement mantenir la situació. Cal ser molt coratjós per pregar i discernir el que li convé a l’Església, només escoltant el seu Senyor, Jesucrist. És el que porta fent tota la vida Joseph Ratzinger des d’infant, jove estudiant, sacerdot, teòleg i assessor del Concili Vaticà II, arquebisbe de Múnic i cardenal servidor de la fe, i quan ja es preparava per a una joiosa i dolsa jubilació, fou cridat a esdevenir «servent dels servents de Déu», com s’anomenen a si mateixos els Papes, des de Gregori el Gran.
