Article per a la Revista ECCLESIA març 2017:
PROP DE DÉU I DELS GERMANS. DIA DEL SEMINARI 2017.
La virtut de celebrar una Jornada de reflexió, pregària i ajuda a les nostres institucions eclesials és que permet fixar de forma conjunta i en comunió un objectiu comú en totes les Esglésies que fem camí a Espanya. I així passa un any més amb el Dia del Seminari. Posem el zoom de l’aproximació als nostres Seminaris Menors i Majors, sobretot als seminaristes, als seus formadors -que treballen de forma eficaç i amagada, amb paciència evangèlica-, i també a la pastoral vocacional diocesana, als joves que estan plantejant-se un seguiment radical i lliurat de les seves vides a Crist, per a un dia rebre el gran do del ministeri sacerdotal al servei de les nostres comunitats, i ser enmig d’elles, la imatge viva i la presència del Senyor misericordiós, el Bon Pastor.
Unes dades que estimulen la proposta vocacional
Actualment a Espanya tenim 1.247 seminaristes majors, i el curs passat eren 1.300. Van ingressar al Seminari major 275 aspirants i el curs anterior van ser 270 els qui van ingressar. Durant el curs passat es van ordenar 138 sacerdots i en l’anterior havien estat 150, però en els immediatament anteriors les xifres van ser totes menors 117, 131, 130 i 122 en ordre descendent de cursos. En els Seminaris Menors han ingressat aquest curs 288 adolescents i el total ascendeix a 1.075. Són dades que ens han d’estimular a continuar conreant amb sol·licitud pastoral les vocacions al ministeri ordenat, do immens del Senyor a la seva Església, amb nova dedicació, pregant personal i comunitàriament a l’amo dels sembrats (Mt 9,38), i millorant i renovant el nostre testimoni vocacional perquè sigui atraient.
El Sant Pare Francesc en una bella al·locució als que participàvem al Congrés «Miserando atque eligendo» sobre Pastoral vocacional, organitzat per la Congregació per al Clergat (Roma, octubre 2016) afirmava: «Els tres verbs que indiquen el dinamisme de tota pastoral vocacional són: sortir, veure i cridar. La pastoral de les vocacions necessita una Església en moviment, capaç d’ampliar les seves fronteres, establint-les no sobre l’estretor dels càlculs humans o la por a equivocar-se sinó sobre l’àmplia extensió del cor misericordiós de Déu. No hi pot haver una llavor fecunda de vocacions sense ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats. Hem d’aprendre a sortir de les rigideses que fan difícil comunicar l’alegria de l’Evangeli, de les fórmules estandarditzades que sovint són anacròniques, de l’anàlisi preconcebut que encasella la vida de les persones en freds esquemes». Heus aquí un bell i exigent programa que ens portarà a l’esperança sense deixar-nos desanimar per l’oscil·lació dels números o els càlculs de les nostres petiteses.
Un lema suggeridor
El lema del Dia del Seminari d’aquest any ens concreta un aspecte essencial de la vida del futur sacerdot: «Prop de Déu i dels germans«. La proximitat com a dimensió teològica i pastoral de la missió. Un sacerdot és un creient que viu en la proximitat de Déu, acollint la seva Paraula de vida i esperança, sabent que només en Déu s’il·lumina el sentit de l’existència humana i que només en Ell serem veritablement feliços. És un «amic de Déu», com Abraham, Moisès, David, Josep i els apòstols. Què bell és viure intentant en tot «estar amb el Senyor», com amic i confident seu! I al mateix temps un sacerdot és un home proper als germans, un mediador seu, que experimentant ell mateix la debilitat de l’ésser humà i l’aventura de la fe, intenta atreure, ajudar, servir i extenuar-se en la donació per Crist a tots. No s’entendria des de Jesucrist una vocació tancada en si mateixa, «mundanitzada», autorreferencial, desconeixedora de les alegries i les angoixes de tota la família humana, ja que són «els seus germans», amb els quals s’identifica i als qui defensa amb passió, plena d’amor pastoral. Per això res del que és humà li és estrany, sinó que s’ho fa seu, per santificar-ho des de la Creu de Crist. El sacerdot és un home proper a totes les misèries i que vol tocar la carn de Crist en els pobres, ancians, nens, emigrants… que abraça en el seu cor a tots els seus germans. Tot ho viu per amor, mostrant amb el seu lliurament d’home cèlibe, que estima i és feliç lliurant-se a tots sense excepcions ni discriminacions.
El repte d’aplicar la nova Ratio fundamentalis
El 8 de desembre passat, solemnitat de la Immaculada, la Congregació per al Clergat, amb l’aprovació del Sant Pare Francesc, va fer pública l’esperada nova «Ratio fundamentalis institutionis sacerdotalis» o Pla de formació fonamental per als Seminaris de tot el món, amb el títol «El do de la vocació presbiteral«. Un pla cridat a marcar les noves generacions de sacerdots pastors, que seguint el decretat pel Concili Vaticà II i el magisteri més recent dels Papes, doni nou impuls a la formació sacerdotal renovada dels deixebles missioners que tant necessitem. S’obre ara per a totes les Conferències episcopals un temps d’aplicar aquesta Ratio a cada país, segons les circumstàncies i necessitats més concretes, tal com està previst en la mateixa Ratio. Tasca entusiasmant dels Bisbes i dels equips de formadors i professors, però també dels mateixos seminaristes, que han de ser protagonistes de la seva pròpia formació, i de les famílies, els presbiteris diocesans i tota la comunitat cristiana amb les aportacions dels consagrats i de la vida laïcal. Serà un deure joiós de complir, ja que discernint i concretant el que avui espera el Senyor i l’Església dels Seminaris i dels Presbiteris sabem que complim una gran missió eclesial i humanitzadora, cridada a repercutir profundament en el futur de les comunitats cristianes i de la fe anunciada, creguda i testimoniada, «perquè el món tingui vida i vida abundant» (cf. Jn 10,10).
La Ratio parla d’atendre la formació inicial dels preveres, i a les seves etapes en els Seminaris, i a la formació permanent, que durarà tota la vida dels sacerdots, en les diferents etapes del seu ministeri, joventut, maduresa i vellesa. Igualment es fixa en les quatre grans dimensions de la formació ja indicades per S. Joan Pau II (Pastores dabo vobis): humana, espiritual, intel·lectual i pastoral, que interactuen simultàniament en el camí formatiu i en la vida dels ministres ordenats. Fixa els objectius i, sobretot, amplia el que ha de constituir el nucli formatiu, que d’un temps predominantment d’estudi passa a ser una formació «integral» de les quatre dimensions, atorgant a l’espiritual una importància major i a la pastoral un valor de síntesi. I per als seminaristes dibuixa un temps de formació més prolongat amb un curs, almenys, d’introducció o «propedèutic» per a tots, també per als provinents del Seminari Menor, una etapa «discipular» (o dels estudis filosòfics) d’almenys dos anys de durada, a la qual segueix una etapa «configurativa» (o dels estudis teològics) de quatre anys, que ha de desembocar amb naturalitat en una etapa ja encarnada en la vida diocesana i parroquial que denomina etapa pastoral o de «síntesi vocacional» , que condueix, amb acció de gràcies i responsabilitat de tots els implicats, a l’ordenació diaconal i presbiteral. No descuida la nova Ratio la cura de les vocacions dels adolescents acompanyades des del Seminari menor o els grups vocacionals, i aspectes nous com les vocacions d’adults, de conversos, d’indígenes o de provinents de famílies que emigren. Insisteix en el compromís del Bisbe i dels Equips formatius estables i amb dedicació plena, en la tasca callada però essencial dels Directors o pares espirituals, i en el discerniment al qual han d’ajudar les ciències humanes, amb especial dedicació dels psicòlegs, en el moment de l’admissió al Seminari o en altres moments en què resultin útils als formadors. I és destacable l’atenció que mostra per la salut física i mental dels candidats, la gran responsabilitat en l’admissió, expulsió i abandonament del Seminari, així com el tractament a donar a les persones amb tendències homosexuals, la protecció dels menors, i els escrutinis i requisits per a l’ordenació sacerdotal. Tenim davant nostre el repte de ser fidels a aquesta nova Ratio per a un temps d’ Església evangelitzadora en sortida, encoratjada i sostinguda per deixebles missioners fidels a Déu i als germans.
El Seminari és «el presbiteri en gestació», que engendra els nous preveres, estrets col·laboradors, germans, fills i amics del Bisbe, que viuen la fraternitat amb els altres preveres, inventant-se sempre amb noves formes, i que es lliuren totalment a la missió pastoral envers tot el Poble de Déu, anant davant, al mig i darrera del ramat, acompanyant i deixant-se ells mateixos acompanyar. El Dia del Seminari posa al centre de l’atenció dels cristians aquesta dimensió essencial de l’Església que és «el do de la vocació presbiteral».
+ Joan-Enric Vives, Arquebisbe-Bisbe d’ Urgell
President de la Comissió episcopal de Seminaris i Universitats