Pregó de Setmana Santa a la nova Sala d’actes de la Rectoria de La Seu

Dissabte dia 13 d’abril l’Arquebisbe Joan-Enric va pronunciar el Vè Pregó de Setmana Santa de La Seu d’Urgell a la nova Sala Sta. Maria d’Urgell de la Rectoria de la parròquia de St. Ot, que fou beneïda i inaugurada en aquell mateix dia.

Mn. Ignasi Navarri, Vicari General i Rector de la Parròquia, va acollir amb agraïment la gent que omplia la Sala, les autoritats i els mossens, religioses i fidels, amb els anteriors Pregoners Srs. Xavier Galindo, Lluís Obiols i Climent Miró i va presentar el pregoner del 2019, que era Mons. Joan Enric Vives. A l’acte també hi varen assistir l’altre Vicari General de la Diòcesi, Mn. Josep M. Mauri, el Degà del Capítol Catedral, Mn. Xavier Parés; la Síndica de Greuges de la ciutat de La Seu d’Urgell així com representants de diversos Cossos i Forces de Seguretat i molts fidels que ompliren la sala parroquial.

L’Arquebisbe va oferir el Pregó que s’adjunta més avall i que obria les celebracions de Sermana Santa. Després l’arquitecta Lourdes Espar que amb el seu marit l’arquitecte Àngel Tuset van dur a terme les obres de remodelació de la Rectoria i del disseny de la Sala d’actes, va explicar les actuacions realitzades, i finalment l’arquebisbe va conduir la pregària de benedicció.

Un Pregoner (o nunci) és la persona que fa les crides en veu alta, precedit del toc de trompeta o de les campanes, i que comunica noves d’interès general per al poble. Anuncia als seus conciutadans fets passats o que passaran, decisions dels ajuntaments, mercats interessants, festes que arriben o defuncions dels veïns. Anuncia les noves. Fou un personatge ben viu i estimat dels pobles i ciutats al llarg de la història. Encara és viu a Solsona i en molts altres indrets.

Avui sóc jo el pregoner, que com a capellà i bisbe estic cridat a ser “pregoner” de l’Evangeli. Enviat a anunciar la bona notícia sobre Jesús a tothom, no només als creients. Perquè escoltant-la, puguin obrir les oïdes i el cor, i es puguin acostar a la salvació de Jesús.

Per això, avui em toca anunciar-vos amb joia que aquest vespre, a la posta del sol, comença ja el Diumenge de Rams o de Passió, i amb ell, la gran Setmana Santa que commemora l’entrada de Jesús a Jerusalem per sofrir la seva Passió i renovar la seva Resurrecció que dóna vida al món.

D’aquesta Setmana i del que s’hi celebra, han nascut moltes tradicions de fe i de cultura popular, com també d’alta cultura (només cal pensar com s’hi han inspirat pintors i músics, des de Diego Velázquez i Doménikos Theotokópoulos El Greco (amb les més belles representacions del Crist crucificat o ressuscitat) fins al cimall de la música sacra que eleva els esperits (amb les passions de Johann Sebastian Bach o Krzysztof Penderecki).

Moltes tradicions antiquíssimes, totes elles empeltades en la fe cristiana, envoltaran aquests dies. La secularització avança, certament, però en aquests dies captem que la fe cristiana continua arrelada en el cor de les famílies i de les nostres comarques.

I m’atreveixo a enumerar-vos aquestes tradicions litúrgiques i populars que a La Seu podem viure al llarg d’aquesta Setmana:

Palmes i palmons, amb els llorers i el rams d’olivera inicien el retorn d’un gran seguit de tradicions antiquíssimes.

Seguirà el rentament dels peus, quan comprendrem el signe evangèlic que en el Regne de Déu els primers s’hagin de fer últims i aprendre a servir els germans, rentant-los els peus.

Després fer el Monument del Dijous sant, amb molts ciris i flors, amb les peculiars besses plantades i amorosament guardades de la llum, per a homenatjar el Senyor fet Pa de Vida. I la fragància de l’encens vingut de països remots de l’Orient. Amb les visites als monuments de les esglésies.

L’endemà collirem farigola per a la Creu de Jesús. Seguirem el seu viacrucis amb devoció per tots els carrers de la nostra Ciutat i a la tarda celebrarem la fe amb l’acció litúrgica, quan el Senyor puja lliure i valent, Senyor de la història i carregat amb els nostres pecats i dolors. Escoltarem la Passió segons Sant Joan, com ja feien a Jerusalem els primers cristians en aquest dia, i adorarem la Creu, que des de Jesús ha passat a ser, de suplici ignominiós i bàrbar per matar, a ser el signe de l’amor, més enllà de la fe confessant. Creu que ens eleva al cel, vertical; i braços oberts per acollir tothom, horitzontal. Creu que ens és signe en arribar al món i serà el nostre darrer senyal d’esperança. Creu que és present a les nostres llars o als llocs públics, o que pengem al coll petita o gran. Creu va dictaminar la Cort Europea de Drets Humans que «no és un adoctrinament, sinó l’expressió de la identitat cultural i religiosa dels països de tradició cristiana».

Al vespre del Divendres Sant, traurem els Passos de la nostra estimada Processó, una de les més antigues de Catalunya, que des de 1603 acompanya les oracions i els anhels dels penitents i dels devots que, amb els de la Seu d’Urgell de sempre i els nouvinguts, fem tota processó devota i silenciosa, o la mirem calladament quan passa, agermanats, mentre dels ulls se’ns escapa una llàgrima de penediment pels pecats de tot l’any, de tota la vida; i del cor emergeix un sentiment de pregària i d’amor al Senyor i a la seva Mare la Dolorosa, la Mare de la Pietat i del Silenci, de la Soledat del calvari, que ens acompanya al llarg de l’any en els nostres grans o petits sofriments, en les malalties, en la mateixa mort que ens obre la porta misteriosa del més enllà.

Silenci emocionat del dissabte sant, amb la pregària de l’Ofici de tenebres divendres i dissabte, la sola esperança pendent de la Resurrecció.

I vindrà la celebració de la Vetlla Pasqual, amb els baptismes dels nous fills de Déu, i amb els ciris entrant a les fosques tot seguint la llum del ciri pasqual, que ens acompanyarà tota la cinquantena pasqual. Al glòria no poden faltar les campanes amb repic de festa, brillant, que ho anuncia als de dintre i als de for: Crist ha Ressuscitat! Aquesta és la nostra fe!

Vénen Lectures, benedicció de l’aigua baptismal, acompanyament dels sants i renovació de les promeses baptismals. Una missa de Vetlla, que és la mare i matriu de totes les misses de l’any, que ens donen la presència real del Crist Ressuscitat, que ja no hem de buscar entre els morts sinó que Viu.

De la Pasqua neixen tantes tradicions populars! Les Caramelles joioses, que escampen per carrers i places la joia de la primavera i la certesa que viurem per sempre, si vivim com Jesús ens ha ensenyat. Caramelles dels petits i dels grans. El Claustre de la nostra Catedral s’omple de gatzara dels petits i dels seus colors, amb catalans i catalanes rondant i cantant per al bisbe i per a tots. De Pasqua neix a Catalunya la mona dels padrins, que ens recorda el baptisme, i amb els ous de xocolata o bullits i pintats, manifesta que la vida està amagada com dins un ou, però que ressuscitarà, i que en sortirà vida nova.

I la Pasqua ens agermana en els àpats de les famílies, i ens fa tornar a viure els Aplecs dels nostres pobles, per menjar la mona i redescobrir que ens necessitem els uns altres, que necessitem “Aplegar-nos” de tant en tant, que som “poble”, nació de germans “nascuts” (d’aquí ve nació, de néixer) dins una tradició lingüística i cultural pròpia, la nostra. Per això quan millor hem de ballar sardanes és per Pasqua, ja que aquesta és la dansa que ens agermana. Que bé que ho diu el poeta Joan Maragall: “La sardana és la dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans”.

I la Pasqua es prolonga el dilluns i tota l’Octava. Enguany viurem la Setmana de Pasqua unida a les dues grans festes cristianes dels Patrons de Catalunya: La Mare de Déu de Montserrat, i el Patró Senyor Sant Jordi. La Mare que ens fou donada a la Creu (Aquí tens la teva Mare!) ens acompanya i ajuda, i el gran màrtir Patró St. Jordi, ens ensenya a donar la vida pels ideals justos de la fe i pels febles i necessitats, per tants que com la donzella esclavitzada pel dragó, viuen captius de les injustícies, les pobreses, les presons, 

Aquest pregoner us invita a viure i a fruir de les tradicions però anant a les seves arrels, i vivint-les eclesialment. Les nostres tradicions quasi sempre estan unides a les festes litúrgiques del calendari. No ens n’oblidem, no les traïm.

A través de la Litúrgia d’aquests dies sants, aclamem el Misteri més gran i central de la fe cristiana, el misteri pasqual de la Mort i la Resurrecció de Crist.

Un home, un crucificat, un que pren damunt seu tot el sofriment i les injustícies, el pecat i les esperances de la humanitat, se’ns revela com el Fill de Déu per la Resurrecció. Ell té l’única resposta vàlida davant el dolor, el sofriment i la mort. Perquè Ell és la vida! L’eternitat! L’amor que venç el mal i esdevé etern! La bellesa que salva el món!

Tots ens fem preguntes. Qui més qui menys, vol tenir una resposta raonable davant l’enigma del dolor i de la mort.

Jesús ens convenç amb la seva passió i la seva mort, perquè sabem que és una mort per amor. Ell venç el mal amb l’amor. I ho aconsegueix amb la Creu i la Resurrecció.

Enfront de tantes mesquineses, patiments i dolor, sobretot el dolor de tants innocents, emergeix un rostre. El rostre humiliat i ensangonat del Senyor Jesús.

Des d’ara sabem que Déu pateix, que vol patir amb nosaltres i per nosaltres. Que les nostres vides li importen. Que no està lluny de cada un de nosaltres, ni dels que pateixen. Perquè continua patint en nosaltres. I ens redimeix.

Aprendrem una nova manera de viure i estimar: amb fe, confiança, perdó per a tothom, i amor que dóna vida.

Entrem a la Setmana Santa brandant els rams de la victòria de Jesucrist, el Nostre Senyor i el nostre únic Rei! Tota aquesta Setmana farem memòria creient i agraïda del do de la Vida Nova del Crist. Per això ens cal fer-nos humils i senzills, com els infants, i rebre el Senyor a casa nostra, acollint-lo com el nostre Salvador, amb el compromís d’obeir tots els seus manaments.

Entrem-hi perquè el Bisbe consagrarà el Crisma i els Sants Olis el dilluns a la Catedral, -envoltat de tot el presbiteri diocesà que renova fidelment les seves promeses sacerdotals- i aquests olis duran i prolongaran la santificació pasqual a tots els fidels, en tots els temples de la Diòcesi, durant tot l’any.

Entrem-hi a rebre el perdó del Pare. En algun d’aquests dies, viurem amb major intensitat la celebració del perdó sacramental, revivint la tradició que el Dijous sant, el Bisbe reconciliava els penitents públics i els tornava a unir a la comunió eucarística.

Entrem-hi perquè Dijous, en el Cenacle, podrem agrair el do de l’Eucaristia que fa que la Pasqua sigui permanent, quotidiana, i esdevingui “el nostre pa de cada dia”. I podrem ser omplerts de la caritat del Crist, que s’abaixa fins a rentar els peus, i omple els nostres cors i les nostres accions, per un do de ‘Esperit Sant. També agrairem el do dels ministres ordenats, que fan present enmig nostre el Crist, el Bon Pastor
.

Entrem-hi perquè Divendres reviurem la seva Passió i la seva Mort, i estarem amb Maria i el deixeble que Jesús estimava al peu de la Creu. Adorarem la Creu que omple de sentit el sofriment i dóna esperança, i pregarem per tots.

Entrem-hi perquè Dissabte callarem, confiarem i pregarem en silenci, esperant que Déu no abandonarà mai el seu Fill, i el Ressuscitarà d’entre els morts, obrint la nostra esperança a la vida nova i eterna dels ressuscitats.

Entrem-hi perquè, com en un nou baptisme, serem totalment renascuts a la Vetlla Pasqual i, al Diumenge, gustarem l’Amor que tot ho venç, sense deixar de cantar l’Al·leluia, perquè Crist ha vençut, ha ressuscitat, i tot ha estat renovat.

Amics, que visquem una bella, gran i sentida Setmana Santa: Entrem amb Jesús a Jerusalem, i visquem de forma cristiana la Setmana més gran de totes!