Mons. Vives pronuncia el Pregón de Navidad en Lleida «La Noche que ilumina todas las noches»

El día 22 de diciembre el Arzobispo de Urgell y Copríncipe de Andorra, Mons. Joan-Enric Vives, fue invitado por parte de la Agrupación Ilerdenca de Pesebristas a pronunciar el tradicional Pregón de Navidad, en el Salón de Sesiones del Palacio de la Paeria de Lleida con el que se abre oficial el Ciclo de Navidad de la ciudad de Lleida.

A su llegada a la ciudad de Lleida el Arzobispo fue recibido en la sede del Instituto de Estudios Ilerdencs por parte del Sr. Obispo de Lleida, Mons. Salvador Giménez Valls y del Presidente de la Agrupación Ilerdenca de Pesebristas, Sr. Angel León Perna con otros miembros de la Junta.

A continuación se desplazaron hasta la capilla del Peu del Romeu, sede de la Agrupación Ilerdenca de Pesebristas, que acoge la exposición de 100 dioramas y pesebres, que podrán ser visitados todas las tardes de las Fiestas de Navidad hasta el Día de Reyes. La vicepresidenta de la Diputación de Lleida, Ilma. Sra. Rosa Pujol, quiso saludar al Arzobispo Vives y darle la bienvenida. En la capilla del Peu del Romeu también estuvieron presentes el Presidente de la Federación Catalana de Pesebristas, Sr. Albert Català, el Presidente de la Federación Española de Belenistas, Sr. Carlos Tarragó, y los miembros de la Junta Directiva de la Agrupación. Mons. Vives pudo visitar la sede de la Agrupación Ilerdenca y los dioramas y pesebres que allí se exponen contemplando su extraordinaria belleza. A continuación firmó el libro de honor de la Agrupación Ilerdenca de Pesebristas, subrayando cómo los belenistas «con su arte y traza nos dan la vida y la infancia de Jesús representada, para que podamos amarla, mostrarla a las nuevas generaciones y hacerla presencia viva en la sociedad».

A continuación las Autoridades se desplazaron hasta el Ayuntamiento de Lleida, la Paeria. A su llegada, Mons. Vives fue recibido en la puerta por parte del Paer, Ilmo. Sr. Fèlix Larrosa que le dio la bienvenida. A continuación, en el despacho del Paer, el Arzobispo y Copríncipe firmó el libro de honor con la presencia de las Autoridades, encabezadas por el Paer, el Embajador de España en Andorra, Excmo. Sr. Àngel Ros, el Delegado del Gobierno de la Generalitat en Lleida, Sr. Ramon Farré; el Subdelegado del Gobierno de España en Lleida, Sr. José Crespin; la teniente de alcalde y concejala de Cultura, Montse Parra; los paers Paco Cerdà y Joan Vilella y los miembros de la Junta Directiva de la Agrupación Ilerdenca de Pesebristas. El Copríncipe Episcopal agradeció la acogida de las Autoridades y los animó en su tarea de servicio público a la ciudadanía.

A continuación, en el Salón de Sesiones del Palacio de la Paeria, tuvo lugar el solemne Pregón de Navidad que dictó el Arzobispo de Urgell bajo el título «La Noche que ilumina todas las noches». Mons. Vives tomó como punto de referencia el villancico «Noche de Paz» y la Luz de Navidad que se desprende, como elemento que invita a la convivencia y la paz entre las personas, y en la defensa de la dignidad de toda persona humana.

Para desarrollar el mensaje, el copríncipe de Andorra se ha fijado en la popular villancico austriaca «Stille Nacht», que este año cumple su segundo centenario, para explicar cómo el 24 de diciembre de 1914, esta melodía cantada por los soldados alemanes y contestada los británicos humanizó el frente de guerra y permitió por unas horas silenciar las armas.

Tras el Pregón de Mons. Vives, como es tradicional, la apertura del Ciclo de Navidad ha servido para presentar y estrenar el villancico 2018 ‘Cristalina Rocío de Amor’, con letra de Joan Bellmunt y música del compositor griego Ilias Rachaniotis, que ha sido interpretada por la Coral Shalom, con otras piezas navideñas.

Las palabras del Obispo de Lleida y del Paer cerraron la Apertura del Ciclo de Navidad.

Ofrecemos el texto entero del Pregón:
 

Benvolgut Paer en Cap, Il·lm. Sr. Fèlix Larrosa i Piqué; Benvolgut Sr. Bisbe de Lleida i amic, Excm. Sr. Salvador Giménez Valls; Benvolgut Sr. Ambaixador d’Espanya a Andorra Excm. Sr. Àngel Ros i Domingo; benvolguts Paers de l’Ajuntament de Lleida; President de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, Sr. Àngel León i Perna; Subdelegat del Govern d’Espanya i Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya; benvolguts Presidents de l’Associació Catalana i Espanyola de Pessebristes; Amigues i amics, Senyores i Senyors.

La nit de Nadal d’aquest any 2018 celebrarem els 200 anys de la Nadala més famosa arreu del món, la que fou cantada per primera vegada a Oberndorf, a prop de Salzburg, Àustria (Stille Nacht, heilige Nacht, Santa Nit, Plàcida Nit). Escrita originalment en alemany i traduïda a més de 300 idiomes, és, sens dubte, la Nadala més universal i la que millor ha resistit el pas dels anys. Fou declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el març de 2011. El sacerdot Joseph Mohr va demanar la vigília de Nadal de 1818 al mestre d’escola i organista, Franz Xaver Gruber, que composés per a la lletra que ell havia escrit uns pocs anys abans, una melodia per a guitarra i cor, ja que l’orgue de l’església estava avariat. I així fou com aquell 24 de desembre de 1818 el Mossèn i l’Organista cantaren junts la cançó a la Missa del Gall a l’església de St. Nicolau d’Oberndorf.

La Nit de Nadal ens convida a tots a la pau i la reconciliació, a la pregària, a l’alegria, al silenci orant, a l’acollida del Misteri de l’encarnació de Déu que es fa realment home per salvar tota la humanitat. Bellament ho va saber expressar el gran poeta Josep M. de Sagarra, en el Cant final del seu “Poema de Nadal”, un altre text que no envelleix: “Va ser una nit que va florir l’estrella, i va néixer l’Infant! Imaginem que fou la nit més bella, més musical, més flamejant!… Ai, si no fos aquesta nit, tan clara! Seríem tros de carn i pensament que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para; pell d’home arrossegada pel corrent!

Els Evangelis no diuen pas que fos de nit el moment en què va néixer el fillet de Maria, el diví Infantó. Sabem que “mentre eren a Betlem, al poble de David, se li van complir a Maria els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar en bolquers i el posà en una menjadora perquè no havien trobat lloc a l’hostal”. Sí, és cert, també diu que “els pastors vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat”. Però no se’ns diu res del moment del naixement.

Podria ser que influís en l’imaginari cristià la profecia messiànica tan profunda i tan poètica del llibre de la Saviesa (18,14-15) que la litúrgia proposa com Antífona d’entrada del Diumenge 2on. després de Nadal : “Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit tocava a la meitat de la seva carrera, la vostra Paraula totpoderosa, Senyor, vingué del cel deixant els trons reials”.

A partir dels textos bíblics i de la litúrgia de l’Església, que per Nadal celebra la missa de mitjanit (o del Gall), amb textos propis, situem el Nadal en la nit. La Nit més lluminosa que il·lumina totes les nits. I gràcies als pessebres, tot pren vida, i il·lusió, i s’acoloreix la nostra fe. Els pessebres a les esglésies i sobretot a les llars, són una ajuda per apropar la vida de Jesús a tothom. Gràcies Amics Pessebristes de Lleida i de tot Catalunya pel vostre gran art popular que ens ajuda a mantenir l’ambient de Betlem, i per tanta delicadesa a continuar aquesta tradició que, des de St. Francesc fins ara, ens fa entrar en el misteri de la salvació.

La nit sempre ha tingut també una referència al que és neguitós i obscur, a les pors, al desconegut, a la desesperança, al fracàs, a la feblesa, la soledat i la mateixa mort… I en aquest sentit podríem dir que molta gent viu en la nit, i no troba la llum. Convé tenir-los presents sempre, però especialment en el Nadal, ja que Crist, la Llum del món ha nascut perquè no caminem a les fosques, sinó que tinguem la llum de la vida. Ell ha vingut per tots, “perquè tinguin vida i vida abundant” (Jo 10,10).

Fóra bo que tinguéssim presents les nits que avui viu la humanitat, des de la guerra i el terrorisme, fins les opressions i injustícies més clamoroses. I sobretot la humanitat que viu com en “un eclipsi de Déu”, segons expressió encertada del Papa Benet XVI.

El Concili Vaticà II, (citat per sant Joan Pau II a Evangelium Vitae 3) afirmava que «tot el que s’oposa a la vida, com els homicidis de qualsevol gènere, els genocidis, l’avortament, l’eutanàsia i el mateix suïcidi voluntari; tot el que viola la integritat de la persona humana, com les mutilacions, les tortures corporals i mentals, fins i tot els intents de coacció psicològica; tot el que ofèn la dignitat humana, com les condicions infrahumanes de vida, els empresonaments arbitraris, les deportacions, l’esclavitud, la prostitució, el tràfic de blanques i de joves; també les condicions ignominioses de treball en què els obrers són tractats com a mers instruments de lucre, no com a persones lliures i responsables; totes aquestes coses i altres de semblants són certament mals que alhora que corrompen la civilització humana, deshonren més els qui les practiquen que no pas als que pateixen la injustícia; i són totalment contràries a l’honor del Creador» (GS 27).

Avui encara hi podríem afegir les nits dels qui han de viure les guerres, el terrorisme cec i inhumà, les persecucions per motius ètnics o religiosos, les opressions en temes de treball, justícia, habitatge, les emigracions forçoses vinculades a la guerra, la fam o la violència. Són els mals que ofeguen la llum, que tapen la veritat, que produeixen com un eclipsi de la vida i de Déu mateix. És el mal insuportable que esclavitza els homes i dones del nostre temps. I que el Papa Francesc anomena una «tercera guerra mundial en fases» (Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau del 2016).

Davant d’això no podem contemplar-ho amb resignació i creuant els braços. No podem ser indiferents. Per això el Papa Francesc no cessa de demanar que no perdem l’esperança en la capacitat de l’home de superar el mal, amb la gràcia de Déu, i a no caure en la resignació i en la indiferència. I demana que aprofundim en el concepte de la «globalització de la indiferència». Indiferència davant Déu, de la qual brolla després la indiferència davant el proïsme i davant el món creat. I per això proposa la cultura de la solidaritat. «La solidaritat com a virtut moral i actitud social, fruit de la conversió personal, exigeix ​​el compromís de tots aquells que tenen responsabilitats educatives i formatives». I es dirigeix sobretot a les famílies, els educadors i formadors, al món de la cultura de la política i dels mitjans de comunicació social.

Els creients en Crist de manera particular, han de defensar i promoure la salvació que ve de Crist, conscients de la meravellosa veritat recordada pel text que més s’ha citat del Concili Vaticà II, Gaudium et Spes nº 22: «El Fill de Déu, amb la seva encarnació, s’ha unit, en certa manera, amb tot home». En efecte, el Nadal -que és el gran esdeveniment de la salvació- ve a revelar a la humanitat l’amor infinit de Déu que «ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill únic» (Jo 3, 16), però també el valor incomparable de cada persona humana, la seva inalienable dignitat. El fil d’or de tota la Doctrina Social de l’Església és la dignitat de la persona i els seus drets. “Tota la doctrina social de l’Església es desenvolupa, de fet, a partir del principi que afirma la intangible dignitat de la persona humana”, com ensenyava sant Joan XXIII a l’encíclica Mater et Magistra nº 59.

El Naixement de Jesús que plasmen amb innocència i profunditat els nostres pessebres és la llum que ve del cel, perquè com diu l’evangelista Joan, en el Pròleg del seu Evangeli que proclamem el dia de Nadal en la litúrgia, “Tenia en Ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la… Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Deu” (Jo 1, 4-5.9-12). Gràcies Pessebristes per encendre la llum d’aquesta icona figurativa del Naixement del Senyor a l’interior de totes les llars, en les esglésies i en les places públiques.

Necessitem que la cultura humana es construeixi sempre de forma favorable a la persona i mai en contra seu. Igualment cal sortir al pas d’un greu individualisme ètic que acaba en indiferència sobre les responsabilitats, ja que se separa ètica i política i es creu que les grans qüestions ètiques (fam, guerres, economia, treball, justícia, drets humans…) no poden constituir l’objecte d’un debat racional i polític, perquè serien expressions d’opcions individuals, inclús privades. I també és un desafiament pastoral perquè cal mostrar que aquesta doctrina social no és adjectiva a la fe, sinó que «forma part essencial del missatge cristià» (Centesimus annus, 5), i està arrelada en la missió pròpia de l’Església, ja que neix de la Paraula de Déu i de la fe viva dels cristians, essent expressió del servei que l’Església presta al món, ja que la salvació de Crist s’ha de proclamar amb paraules i amb obres.

Del Nadal sorgeix la Llum que ens ajudarà en el camí del compromís de vida. Cal coratge i inventiva per anar vivint amb creativitat aquest discerniment i anar-lo oferint a la nostra societat. Amb el compromís i el testimoni personal hem de col·laborar a construir una nova civilització, en diàleg amb les disciplines del saber humà, en diàleg amb les altres religions, i amb tots els homes i dones de bona voluntat, perquè es realitzi un “humanisme integral i solidari” que mantingui en el seu centre la persona humana i la seva dignitat.

A prop del Nadal, ens convé no oblidar-nos dels drets dels pobres, dels qui estan sols, dels qui ens necessiten. I intentar donar resposta a les carències que té avui la nostra societat. També en l’aspecte dels valors fonamentals imprescindibles per a ser persona humana. Ens caldrà un plus de solidaritat enguany, i una reflexió que ens porti a l’esperança. Val la pena estimar, compartir, ajudar; i val la pena divulgar un estil de vida que imiti el de Jesús i que exposa sobretot al capítol 25 de l’Evangeli segons sant Mateu i en les Benaurances (Mt 5,1ss). Aquí està dit i ensenyat tot: l’únic estil de vida que porta a la felicitat plena.

Si a l’inici d’aquest Pregó us parlava de la cançó Santa Nit, que enguany fa 200 anys que s’estrenava de forma humil en una esglesiola d’Àustria, voldria acabar invitant-vos a estimar la Nit de Nadal, i en definitiva totes les nits que ens obren al misteri de l’existència. Perquè les nits porten a mirar el cel, les estrelles, a admirar les galàxies i la immensitat de l’univers creat. La nit ens porta de la creació al Creador, i ens facilita veure la veritat del que és real, sense quedar encegats per la brillantor de les coses massa llampants, que ens enlluernen. A Déu se’l troba en la humilitat i el servei.

Per això vull esmentar i recordar el suggeridor Pròleg de “La Nit Transparent” del Canonge Carles Cardó (Valls 1884 – Barcelona 1958), immens prosista i pensador social fecund, que ens fa estar atents a les lluïssors de les nits. A la manera de Sant Joan de la Creu amb els coneguts versos de la “Noche oscura del alma” (sobretot les estrofes 1,5 i 8):

Potser passem nits doloroses, de temptació o de sofriment, de soledat, però a la nit s’obren també altres realitats, altres veritats… A vegades ens han estat reveladores les nits, o els fracassos o els dubtes o la incertesa. També en la nit ens ve a buscar el Senyor, i ens obre a la Veritat.

La nit de Nadal fou reveladora per als Mags d’Orient que, van veure com s’aixecava l’estrella del Rei dels jueus i vingueren a Betlem a presentar-li el seu homenatge (cf. Mt 2,2). Escrutaren el cel i els estels en la nit, i es posaren en camí en veure l’estrella que els guiaria cap a Jesús i que els omplí d’alegria.

Reflexionava el Dr. Carles Cardó el 1935: “No sé quants anys fa. Només recordo que fou una nit refrigerant d’estiu, opulenta de gemmes inextingibles, la que em suggerí aquest gran tema poètic i ascètic alhora, de la nit il·luminadora. La nit no és l’obscuritat, com el vulgar s’obstina a creure. En retirar-se la cortina de la llum solar, un gran alliberament s’opera en nosaltres: les colors de la terra es marfonen, tota detonació cromàtica s’apaga, fins les remors dels vivents s’aturen en el silenci: la realitat recula fins a mig camí del desésser per tal de produir en l’home de vida interior aquella gran presència de si mateix que només dóna la solitud. La terra perd tota la seva puixança seductora, i si en aquells moments l’home no cerca altres seduccions il·luminades per llums efímers, pot rebre l’alta revelació de la tenebra transparent. Perquè, per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca. De dia, el mantell de llum amb què el sol embolcalla l’hemisferi és mur impenetrable a les fines fiblades dels estels: cal que el mantell es replegui, arrossegat pel sol en la seva caiguda, perquè la transparència de la tenebra deixi passar els raigs acariciants de l’estelada. La nit és la nostra il·luminació, o, dit en llenguatge vell i opulent, la nit és la nostra lluminària. Ella ens fa veure altres llums i altres mons, sempre vells i sempre nous, que ens parlen des del gran silenci sideral, des del misteri de la més remota llunyania, reservant-nos cada cop més meravelles i més pregoneses i més mons entrevistos al fons de la tenebra aparent. Sense la gran revelació de la nit, ens creuríem que la terra és tot el món, que no hi ha més univers que aquest terròs que, en definitiva, és el sepulcre de tots els vivents.”