17º Encuentro de matrimonios de Cerdanya

Por 17ª vez se celebró el día 23 de agosto el encuentro de matrimonios de Cerdanya con el Arzobispo Joan-Enric Vives, organizada por los Rectores de Bolvir, Bellver de Cerdanya y Alp. Este año el lugar elegido fue el Santuario de la Virgen de Talló (Bellver de Cerdanya) para asegurar la separación y aforo de seguridad a causa de la pandemia actual. Asistieron unas setenta personas.

Este año el encuentro consistió sólo con la celebración de la Eucaristía presidida por el Sr. Arzobispo y concelebrada por Mn. J. Uriel Alvarez, Arcipreste de Nuria-Cerdanya; Mn. Gabriel Casanovas, Rector de Bellver y pueblos vecinos; P. Jorge Armando Moncayo, Administrador parroquial de Bolvir con el santuario de la M. Señora del Remedio; y Mn. Josep Montoya, diácono adscrito a Bellver de Cerdanya y pueblos vecinos. No se pudo celebrar la tradicional cena de acampada sin el coloquio posterior con el obispo.

En su homilía-reflexión el Sr. Arzobispo subrayó algunas ideas claves, con este esquema que se repartió a los asistentes:

1. Goig i acció de gràcies per retrobar-nos més enllà de l’amistat i el poble: ens retrobem com a comunitat cristiana, Església diocesana d’Urgell, amb el seu Pastor i presbiteri. Som una Església unida, que es retroba als estius. No podia mancar aquest any!

I a la Cerdanya, Talló enguany, en un paratge meravellós, la natura, fidel promesa de l’amor permanent, infinit, indefallent, etern de Déu. Les muntanyes hi són... La natura aquí revela que Déu no passa: ”Dios no se muda” (Sta. Teresa). Signe de l’amor permanent de Déu: “el Senyor és la meva Roca”. I d’aquí respectar-la i custodiar-la (Laudato si’).

2. Jesús pregunta, interpel·la, perquè ens interroguem personalment. No és la resposta apresa, que ve d’altres. Ha de ser la “nostra” resposta ben personal: “qui dieu que sóc Jo?”.

Pere com a veu de tot el poble cristià respon amb un breu “credo”: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu!”

Cadascú, jo, què li dic? Vol una resposta personal. Més enllà de raons i explicacions sàvies...¿Per on passa ara la meva fe? ¿És realment la confiança abandonada a les seves mans? Em dóna coratge i alegria?

Puc agrair de cor tots els qui m’han donat a conèixer Jesucrist.

I pregar amb humilitat: Jesús, fes que et conegui, perquè t’estimi, perquè et segueixi! (bella jaculatòria).

Fe és oposada a angoixa i por. Fe és confiar, esperar contra tota evidència, contra tota desesperança. Fe és raó, i raons, sí, però il·luminades pel sentiment, emocions, i per la llum nova de la gràcia divina, que la fa anar més lluny, més enllà. L’obre al misteri de saber sense saber..., sense controlar-ho tot.

Fe és amor, i amor concret, real. És servei, és atenció a l’altre, és sacrifici pel pròxim. És perdre aquesta vida, donar-la, per acollir-ne una altra de més gran i eterna.

Fe és amistat amb Jesús, sentir-se perdonat, acceptat i admès al grup dels seus amics, dels seus germans. És una experiència única d’intimitat amb el Ressuscitat, que viu en mi.

Fe és germanor amb altres, als qui no jutges, sinó que comprens, acceptes, ajudes i t’ajuden... els estimes; els vols estimar. És la comunió dels sants. Creure és ser família i ser Poble de Déu.

3. Pere va parlar per ell i pels apòstols, però també per tots els creients, per aquells que creurien sense haver vist. És la pedra, la roca, kefas. Sosté i anima. No defallirà mai l’Església, per més que cada cristià defalleixi. És santa i creient, l’infern no podrà, per més que formada per pecadors.

Valorem el creure en l’Església. Valorem el formar part d’aquesta Església, humilment, sense fariseismes ni orgull. Amb alegria, amb ganes que tots coneguin Jesús, l’estimin i el segurixi . Església per a evangeltzar.

Hi ha un “nosaltres” que creu: Creiem en Déu... En el baptisme som acollits per la Santa Església. És la nostra Mare (Sta. Teresina).

Valorem la multitud de gent bona que hi ha en l’Església: des de la Verge Maria i els sants, els màrtirs... fins els més petits del Regne de Déu, i els arribats en el darrer moment. Jo sóc un d’aquests “amics del Senyor”.

4. Proposta.- En temps de pandèmia i inseguretats hem de viure de la Fe Confiada, abandonats en mans de Déu. Creure i Esperar pacientment. Acceptant la prova o el repte de perseverar sense saber, sense posseir, sense estar segurs... Hem perdut les seguretats perquè ens assegurem només en Déu: “No fixeu els ulls en ningú més que en Ell...”.

- Perplexitats: 

Desconeixement del virus, conseqüències, sense vacunes. Desconfiança en la ciència, els líders, les economies... Confinament tan dur, sobretot per la gent gran, especialment en residències o soles, i per als infants i adolescents. Morts en soledat. Sanitat insegura. Església menys visible, tancada, nova presència...

Caldrà perseverar pregant i caminant com en la boira, sense veure; escoltant dintre nostre la veu i la presència del Senyor; servint i ajudant els pobres i necessitats, construint llocs, institucions, espais de solidaritat real.