Aquest confinament m’ha permès cuidar i alimentar més la fe. Afluixar el ritme de vida, estar sola i tenir més temps per pensar i reflexionar, m’ha fet valorar més la meva vida. En aquests moments en els quals sovint m’he trobat malament, m’he sentit sola, he estat desanimada i he tingut sentiments negatius, la fe i la confiança en Déu m’han donat la força i l’esperança que necessitava per superar-ho i créixer. 
Avui, més que mai, em sento molt petita i vulnerable. Penso «el Senyor deu estar molt enfadat, i amb raó!». Però cada dia, en veure les muntanyes i les flors i els arbres del jardí que no deixen de florir, els ocells que nien, em dic «el Senyor encara no ens ha tret res del que ens va donar des del primer dia. I jo, com ho he cuidat? què l’hi he tornat?». Més que mai, em diu «demana, truca, cerca», és el que faig, i sé que té molt més per revelar-nos. 
Per a mi, és exigent: llevar-te molt més aviat del normal per poder fer teletreball tranquil·la abans de que es llevin les petites; quan es desperten, donar-te al 100 per cent perquè no es desanimin en el confinament de la llar; mostrarte forta i feliç, donant-los un amor incondicional. Compartir amb la parella, en la poca intimitat que dona la situació, moments de por, d’impotència... per no poder fer un petó als pares, ara que tant ens necessiten. Miro d’intentar cuidar a distància pares, tiet, sogres, amics, germanes... transmetent-los amb seguretat que tot anirà bé. I al vespre, quan me’n vaig a dormir, esgotada, dones gràcies a Déu pel dia que has tingut, pregues a la Verge del Claustre demanant-li que tot això s’acabi i aquesta pregària et reconforta i et manté viva per afrontar un nou dia, desitjant que sigui millor que l’anterior, que surti la vacuna que ens faci immunes a la Covid-19 i que l’endemà quan ens despertem aquest malson s’hagi acabat per sempre. 
