Testimonis de fe, avui

Victorina Torregrossa “És el lloc adequat per anar descobrint el sentit profund d’aquesta nova realitat”

Per a mi, el confinament viscut des de la fe, és el lloc adequat per anar descobrint el sentit profund d’aquesta nova realitat. Paradoxalment, realitat comunitària i universal, que estem cridats a viure des del respecte al distanciament físic del proïsme. El proïsme se’m revela com algú estretament vinculat a mi en quant possibilitat de Vida. Jesús ens parla sovint de l’amor fratern, que neix de la font del seu amor on tots som u en Ell i Ell en el Pare. Aquesta nova realitat, per a mi, és imatge de com tots, encara que distants, en la unió de voluntats trobem la vida. I en dono gràcies a tots.

Belén: “M’ha ajudat a trobar forçes per aixecarme cada dia amb energia”

La meva fe m’ha ajudat a trobar forçes per aixecar-me cada dia amb energia, alegria i optimisme malgrat els contratemps, que no son pocs… També m’ha ajudat a il·lusionar-me en els petits gestos que fomenten el veinatge, com aplaudir cada dia a les vuit, o tocar amb el grup de grallers els diumenges a l’hora del vermut, guarnir els balcons per Pasqua, o celebrar l’aniversari d’algún veí o veïna. Són moments d’alegria que en ser compartits encara fan més il·lusió.

Carmen Santesmases: "Sempre demano tenir més fe per entendre-ho”

Jo visc la meva fe amb una certa confusió. Em pregunto on és Déu darrere aquesta desgràcia? Sempre demano tenir més fe per entendre-ho. Em tranquilitza una mica veure com les persones s’uneixen davant del que estem vivint, i crec que aprendrem a viure la vida, que és preciosa, amb més humanitat, valorant-la molt més.

Fina Teixidó: "Tinc tota la confiança posada en Ell”

La situació que ara estem vivint és la que, per primera vegada a la meva vida, m’està portant a fer una seriosa reflexió. Una reflexió del poc que hem valorat tot alló que teníem; de les oportunitats que el benestar social ens ha ofert, i penso si nò serà el final de les alegries amb que vivíem. Jo sempre m’he mogut pel camí de la fe i el compromís pels més necessitats treballant a Càritas. En la solitud obligada actual, el que més trobo a faltar és la pregària comunitària a l’església; la celebració de la missa i, també, els alumnes de catequesi que preparem per a la primera comunió i que, ara, també estàn confinats. Passi el que passi, sé que Déu no ens abandona. Tinc tota la confiança posada en Ell.