XVIIIª Càtedra de Pensament Cristià: “El poder de la biotecnologia”

Vivim immersos en un univers tecnològic. El factor tecnològic ha alterat significativament els processos de producció, de consum, de relació interpersonal, i també la gènesi i el final de la vida humana. És per això que la XVIIIª Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell, que ha tingut lloc el 10 de juny en format telemàtic, s’ha centrat en el tema “El poder de la biotecnologia”, amb la participació com a ponents de la Dra. Montserrat Esquerda, Directora general de l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull; la Dra. Elena Postigo, Directora de l’Institut de Bioètica de la Universitat Francisco de Vitoria de Madrid; i del Dr. Francesc Torralba, Director de la Càtedra de Pensament Cristià i professor de la Universitat Ramon Llull i de la Facultat de Teologia.

Després d’unes paraules de benvinguda i d’una breu introducció al tema per part de l’Arquebisbe d’Urgell, la primera ponència anà a càrrec de la Dra. Esquerda, que parlà de “Final de vida. Els límits de la tecnologia”, des del punt de vista de la biotecnologia.

Viure consisteix també a constatar quotidianament les limitacions de la condició humana. I entre tots els nostres límits n’hi ha un que és clar, definitiu i absolut: la mort. Tant és així que bona part de la nostra construcció com a humanitat ha estat dedicada a com abordar aquest límit, explicà la Dra. Esquerda.

Reconeixia així mateix que “al principi de la pandèmia vaig pensar que la mort deixaria de ser tabú, que deixaríem d’apropar-nos-hi amb molta emoció i poca reflexió, però no ha estat així”. D’altra banda, l’evolució de l’expectativa de vida, que el 1900 era de 33 anys per als homes i 35 per a les dones, el 2016 s’estimava en 80 anys per als homes i 86 anys per a les dones; un augment que ens ha portat a creure en la il·lusió que podem vèncer la mort, que, com deia el científic i empresari William Haseltine, exprofessor de la Harvard Medical School, “la mort no és res més que una sèrie de malalties prevenibles”.

I així és com hem arribat a una situació en què ens fa més por el patiment que la mort: no volem viure més, sinó viure millor”. En poc més de cent anys, hem passat de viure una vida curta amb una mort ràpida a viure una vida llarga, amb una mort lenta que ens fa por. I és precisament quan poden intervenir en el final de la vida quan sorgeixen les qüestions ètiques.

Segons la ponent, l’aplicació de la tecnologia al final de la vida requereix de tres factors:

1.    En primer lloc, una societat que sigui capaç d’incloure la mort. La nostra societat ha deixat de recordar-nos que som mortals, que morim en comunitat, i ha substituït l’experiència de la mort per relats d’èxit. Hem desculturalitzat la mort.

2.    En segon lloc, requereix que la medicina incorpori la “bona mort” com a objectiu primordial. El filòsof dels Estats Units Daniel Callahan, cofundador del primer institut de recerca en bioètica del món, afirma que malgrat tots els seus grans triomfs, la medicina contemporània no sap què fer amb la mort. La mort, que avui dia transcorre en la seva major part en institucions, ens terroritza cada cop més, com més possibilitats tenim de gestionar-la.

3.    I, en tercer lloc, de professionals sanitaris preparats per a assumir-ne les implicacions. Una bona mort depèn més d’una societat que sigui capaç d’acompanyar, cuidar i sostenir que no pas d’una societat biotecnològica. Les nostres necessitats al final de la vida són socials i existencials, no mèdiques, i és per això que calen professionals sanitaris amb una formació tècnica adequada, però també amb prou maduresa humana, per la gestió emocional, la gestió de la pròpia fragilitat i de la pròpia mortalitat, i de l’espiritualitat, el sentit i l’esperança que cal en l’acompanyament al final de la vida.

Tal com va escriure Callahan a “The Trouble Dream of Life”, “la medicina i la nostra cultura serien més saludables si deixéssim de creure que els cossos són com màquines i renunciéssim a les fantasies de control de la immortalitat que encara tenim”.
 

Després de la intervenció de la Dra. Esquerra, fou el torn de la Dra. Elena Postigo, Directora de l’Institut de Bioètica de la Universitat Francisco de Vitoria, a Madrid, amb la ponència “La vida emergent. El poder tecnològic i el discerniment ètic”.

Començà la Dra. Postigo advertint que tot poder tecnològic se sustenta sobre una determinada mirada antropològica de l’ésser humà; per tant, des d’un punt de vista cristià, la tecnologia, que és fruit de la intel·ligència humana, s’ha d’orientar vers la defensa i la cura integral de la vida humana. No podem oblidar que l’ésser humà neix amb “una radical vulnerabilitat”. Alhora l’ésser humà també és persona durant tota la seva existència. Tanmateix, el concepte de persona ha canviat al llarg dels segles. Especialment a partir del segle XVI, amb el dualisme cartesià entre res cogitans i res extensa, i amb corrents filosòfics com l’empirisme, que postula que només existeix allò que percebem.

Contra les concepcions funcionalistes, la Dra. Postigo defensà la dignitat ontològica de tota persona, que arrela fortament en la Teologia des del moment que tots som fets a imatge i semblança de Déu. I davant d’aquest raonament contraposà la visió transhumanista, que és de fet un plantejament antagònic a l’humanisme cristià des del moment que nega els límits de l’ésser humà (fins i tot la mort) i postula l’alteració i millora de les capacitats humanes mitjançant l’aplicació de la tecnologia.

Després d’aquesta exposició inicial, la ponent es referí als “desafiaments científics emergents”. És palès que durant el present segle els coneixements tecnològics han experimentat un creixement exponencial, amb múltiples implicacions sobre la vida humana, la qual cosa hauria de comportar un augment en paral·lel de la responsabilitat ètica.

Avui dia ja és possible, per exemple, intervenir en el desenvolupament de la vida humana des de la línia germinal i embrionària; s’han plantejat experiments amb híbrids humà-animal com a possible reservori d’òrgans per a transplantaments; externalitzar l’embaràs amb úters de lloguer; o intervenir sobre el final de la vida amb pràctiques com l’eutanàsia o la criogenització... Totes aquestes pràctiques, i moltes d’altres, que la tecnologia actual ja ha fet possibles, demanen de tota la societat una profunda reflexió bioètica, no tan sols pel que fa al nostre present, sinó també perquè no sabem com condicionarà les generacions futures i la cura del planeta (sí que sabem, per exemple, que qualsevol intervenció sobre una forma de vida afecta diferents espècies, la qual cosa pot ser causa de pandèmies futures).

Aquest discerniment ètic, segons la Dra. Postigo, ha de partir d’una anàlisi de la moralitat de cada acció concreta, i de la consideració d’aspectes com el respecte, la prudència, la benvolença o la veracitat. Així mateix, és important defensar la salvaguarda en tot moment de la integritat física i psíquica de la persona, la seva privacitat, la seva consciència i la seva llibertat, observant sempre el principi de justícia envers els més vulnerables, i tot això en el context d’una ecologia humana integral, d’acord amb el magisteri del Papa Francesc.

La ponent conclogué que el poder de la tecnologia és a les nostres mans. Per això, és molt important formar persones en totes les àrees tècniques i filosòfiques concernides en el desenvolupament tecnològic i social. I, per tant, també el pensament cristià ha de donar una resposta a l’alçada dels temps que vivim.



Després de la pausa per dinar, el Dr. Francesc Torralba reprengué el programa de la Càtedra de Pensament Cristià amb la ponència “Crítica del tecnocentrisme”.

No ens podem pensar a nosaltres mateixos sense pensar en el fet tecnològic. La tecnologia ens acompanya des del principi de la història, per bé que ha estat en el darrer segle quan el progrés tecnològic ha experimentat un creixement exponencial que ha anat eixamplant cada cop més la distància entre la seva aplicació a la vida quotidiana i la reflexió sobre com aquesta aplicació influeix en els diferents aspectes que ens conformen com a societat i com a persones.

Al fil d’aquesta constatació, el Dr. Torralba es referí a autors com Ortega y Gasset i la seva obra “Meditación sobre la técnica”, que recull un conjunt de conferències sobre el tema impartides a Buenos Aires, i on ens adverteix, entre d’altres coses, que si bé la tècnica neix per resoldre mancances també ens crea noves necessitats i nous perills. O com els pensadors de l’escola de Frankfurt (entre els quals Theodor W. Adorno, Max Horkheimer i Walter Benjamin), que alerten que el desenvolupament tecnològic no té per què ser necessàriament positiu per a la societat, atès que la lògica tecnològica sempre és instrumental mentre que els valors que defineixen genuïnament la condició humana són sempre valors finalistes.

El ponent es referí també a Martin Heidegger i la seva obra “La pregunta per la tècnica”, on tracta de la relació entre natura i tècnica i critica la posició dels qui tendeixen a veure la natura encapsulats en un univers tecnològic, de manera que la tecnologia esdevé així una mena d’úter on l’individu viu completament aliè a la natura.

Continuà el Dr. Torralba amb tres precisions sobre tres termes derivats del mateix prefix: tecnocràcia, tecnolatria i tecnocentrisme. Tecnocràcia significa el poder de la tecnologia, i remet al fet indiscutible que la tecnologia cada cop té més poder en la nostra vida, la qual cosa ens planteja la qüestió de com confrontar aquest poder des dels valors de la societat democràtica. El terme tecnolatria identifica una mena de gnosticisme postmodern, una actitud fetitxista envers la tècnica que li atribueix un poder redemptor omnipotent, i que el ponent va qualificar com “una ingenuïtat; un fideisme cec que genera una il·lusió condemnada al fracàs”.

Finalment, tecnocentrisme remet a l’actitud que consisteix a posar la tècnica al centre i tota la resta a la perifèria; un plantejament molt criticat pel Papa Francesc, i també per Benet XVI en textos com ara l’Encíclica “Caritas in veritate”, perquè l’humanisme cristià situa la persona precisament en el centre, i per tant no pot ser que la persona estigui a la perifèria, supeditada a la tècnica. La qual cosa no s’ha de confondre amb un rebuig de la tecnologia, precisà el Dr. Torralba: cal dir sí a la ciència, al coneixement i a la tècnica, però cal dir no al cientisme i al tecnocentrisme. I, en qualsevol cas, cal no oblidar que el desenvolupament tecnològic ha de preservar dos principis claus de l’humanisme cristià: la dignitat inherent a tota persona humana i l’atenció preferencial als més vulnerables.

El Director de la Càtedra de Pensament Cristià finalitzà la seva intervenció compartint dues reflexions a manera de conclusió. D’una banda, que en un món com el nostre, tan colonitzat per la tecnologia, hem de pensar molt a fons què és allò irrenunciablement humà; i, en segon lloc, hem d’alfabetitzar tothom digitalment i tecnològicament per tal que hi hagi una distribució equitativa a escala global dels beneficis de la tecnologia.