Missatge del Sant Pare Francesc per a la 52 Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions

26 d'abril de 2015 – IV Diumenge de Pasqua


Tema: L'èxode, experiència fonamental de la vocació

Benvolguts germans i germanes:

El quart Diumenge de Pasqua ens presenta la icona del Bon Pastor que coneix les seves ovelles, les crida pel seu nom, les alimenta i les guia. Fa més de 50 anys que en aquest diumenge celebrem la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. Aquesta Jornada ens recorda la importància de pregar perquè, com va dir Jesús als seus deixebles, «l'amo dels sembrats... hi enviï més segadors» (Lc 10,2). Jesús ens va donar aquest manament en el context d'un enviament missioner: a més dels dotze apòstols, va cridar uns altres setanta-dos deixebles i els va enviar de dos en dos per a la missió (cf. Lc 10,1-16). Efectivament, si l'Església «és missionera per la seva naturalesa» (Conc. Ecum. Vat. II, Decr. Ad gentes, 2), la vocació cristiana neix necessàriament dins d'una experiència de missió. Així, escoltar i seguir la veu de Crist Bon Pastor, deixant-se atreure i conduir per ell i consagrant a ell la pròpia vida, significa acceptar que l'Esperit Sant ens introdueixi en aquest dinamisme missioner, suscitant en nosaltres el desig i la determinació joiosa d’entregar la nostra vida i gastar-la per la causa del Regne de Déu.

Entregar la pròpia vida en aquesta actitud missionera només serà possible si som capaços de sortir de nosaltres mateixos. Per això, en aquesta 52 Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, voldria reflexionar precisament sobre aquest particular «èxode» que és la vocació o, millor encara, la nostra resposta a la vocació que Déu ens dóna. Quan sentim la paraula «èxode», ens ve a la ment immediatament el començament de la meravellosa història d'amor de Déu amb el poble dels seus fills, una història que passa pels dies dramàtics de l'esclavitud a Egipte, la crida de Moisès, l'alliberament i el camí cap a la terra promesa. El llibre de l'Èxode ―el segon llibre de la Bíblia―, que narra aquesta història, representa una paràbola de tota la història de la salvació, i també de la dinàmica fonamental de la fe cristiana. De fet, passar de l'esclavitud de l'home vell a la vida nova en Crist és l'obra redemptora que es realitza en nosaltres mitjançant la fe (cf. Ef 4,22-24). Aquest pas és un veritable i real «èxode», és el camí de l'ànima cristiana i de tota l'Església, l'orientació decisiva de l'existència cap al Pare.

En l'arrel de tota vocació cristiana es troba aquest moviment fonamental de l'experiència de fe: creure vol dir renunciar a un mateix, sortir de la comoditat i rigidesa del propi jo per centrar la nostra vida en Jesucrist; abandonar, com Abraham, la pròpia terra posant-se en camí amb confiança, sabent que Déu indicarà el camí cap a la terra nova. Aquesta «sortida» no cal entendre-la com un menyspreu de la pròpia vida, de la pròpia manera de sentir les coses, de la pròpia humanitat; tot el contrari, qui emprèn el camí seguint Crist troba vida en abundància, posant-se del tot a la disposició de Déu i del seu regne. Diu Jesús: «I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna» (Mt 19,29). L'arrel profunda de tot això és l'amor. En efecte, la vocació cristiana és sobretot una crida d'amor que atreu i que es refereix a quelcom més enllà d'un mateix, descentra la persona, inicia un «camí permanent, com un sortir del jo tancat en si mateix cap al seu alliberament la donació de si mateix i, precisament d'aquesta manera, cap al retrobament amb si mateix, més encara, cap al descobriment de Déu» (Benet XVI, Carta enc. Deus caritas est, 6).

L'experiència de l'èxode és paradigma de la vida cristiana, en particular de qui segueix una vocació d'especial dedicació al servei de l'Evangeli. Consisteix en una actitud sempre renovada de conversió i transformació, en un estar sempre en camí, en un passar de la mort a la vida, tal com celebrem en la litúrgia: és el dinamisme pasqual. En efecte, des de la crida d’Abraham a la de Moisès, des del peregrinar d'Israel pel desert a la conversió predicada pels profetes, fins al viatge missioner de Jesús que culmina en la seva mort i resurrecció, la vocació és sempre una acció de Déu que ens fa sortir de la nostra situació inicial, ens allibera de tota forma d'esclavitud, ens treu de la rutina i la indiferència i ens projecta cap a l'alegria de la comunió amb Déu i amb els germans. Respondre a la crida de Déu, per tant, és deixar que ell ens faci sortir de la nostra falsa estabilitat per posar-nos en camí cap a Jesucrist, principi i fi de la nostra vida i de la nostra felicitat.

Aquesta dinàmica de l'èxode no es refereix només a la crida personal, sinó a l'acció missionera i evangelitzadora de tota l'Església. L'Església és veritablement fidel al seu Mestre en la mesura que és una Església «en sortida», no preocupada per ella mateixa, per les seves estructures i les seves conquestes, sinó més aviat capaç d'anar, de posar-se en moviment, de trobar els fills de Déu en la seva situació real i de compadir les seves ferides. Déu surt de si mateix en una dinàmica trinitària d'amor, escolta la misèria del seu poble i intervé per alliberar-lo (cf. Ex 3,7). A aquesta forma de ser i d'actuar està cridada també l'Església: l'Església que evangelitza surt a l’encontre de l'home, anuncia la paraula alliberadora de l'Evangeli, guareix amb la gràcia de Déu les ferides de l'ànima i del cos, socorre els pobres i necessitats.

Benvolguts germans i germanes, aquest èxode alliberador cap a Crist i cap als germans constitueix també el camí per a la plena comprensió de l'home i per al creixement humà i social en la història. Escoltar i acollir la crida del Senyor no és una qüestió privada o intimista que pugui confondre's amb l'emoció del moment; és un compromís concret, real i total, que afecta tota la nostra existència i la posa al servei de la construcció del Regne de Déu a la terra. Per això, la vocació cristiana, radicada en la contemplació del cor del Pare, porta al mateix temps al compromís solidari en favor de l'alliberament dels germans, sobretot dels més pobres. El deixeble de Jesús té el cor obert al seu horitzó sense límits, i la seva intimitat amb el Senyor mai no és una fugida de la vida i del món, sinó que, al contrari, «essencialment es configura com a comunió missionera» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 23).

Aquesta dinàmica de l'èxode, cap a Déu i cap a l'home, omple la vida d'alegria i de sentit. Voldria dir-ho especialment als més joves que, també per la seva edat i per la visió de futur que s'obre davant els seus ulls, saben ser disponibles i generosos. A vegades les incògnites i les preocupacions pel futur i les incerteses que afecten la vida de cada dia amenacen amb paralitzar el seu entusiasme, de frenar els seus somnis, fins al punt de pensar que no val la pena comprometre's i que el Déu de la fe cristiana limita la seva llibertat. En canvi, benvolguts joves, no tingueu por de sortir de vosaltres mateixos i de posar-vos en camí. L'Evangeli és la Paraula que allibera, transforma i fa més bella la nostra vida. Que bell és deixar-se sorprendre per la crida de Déu, acollir la seva Paraula, canalitzar els passos de la vostra vida rere les petjades de Jesús, en l'adoració al misteri diví i en l’entrega generosa als altres. La vostra vida serà més rica i més alegre cada dia.

La Mare de Déu, model de tota vocació, no va tenir por de dir el seu «fiat» a la crida del Senyor. Ella ens acompanya i ens guia. Amb l'audàcia generosa de la fe, Maria va cantar l'alegria de sortir de si mateixa i confiar a Déu els seus projectes de vida. A Ella ens dirigim per estar plenament disponibles al designi que Déu té per a cadascú de nosaltres, perquè creixi en nosaltres el desig de sortir i anar, amb sol·licitud, a la trobada amb els altres (cf. Lc 1,39). Que la Verge Mare ens protegeixi i intercedeixi per tots nosaltres.



Vaticà, 29 de març de 2015

Diumenge de Rams

Francesc
PregariaVocacions