«Silenci i Paraula: camí d'evangelització»

Missatge del Sant Pare Benet XVI per a la XLVI Jornada Mundial de les Comunicacions Socials

Benvolguts germans i germanes,

En acostar-se la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials de 2012, vull compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre un aspecte del procés humà de la comunicació que, essent molt important, a vegades s'oblida i avui és particularment necessari recordar. Es tracta de la relació entre el silenci i la paraula: dos moments de la comunicació que han d'equilibrar-se, alternar-se i integrar-se per a obtenir un diàleg autèntic i una proximitat profunda entre les persones. Quan paraula i silenci s'exclouen mútuament, la comunicació es deteriora, ja sigui perquè provoca un cert atordiment o perquè, contràriament, crea un clima de fredor; però quan s'integren recíprocament, la comunicació adquireix valor i significat.

El silenci és part integrant de la comunicació i sense ell no hi ha paraules amb densitat de contingut. En el silenci escoltem i ens coneixem millor a nosaltres mateixos; neix i s'aprofundeix el pensament, comprenem amb més claredat el que volem dir o el que esperem de l'altre; elegim com expressar-nos. Callant es permet parlar a la persona que tenim al davant, expressar-se a ella mateixa; i a nosaltres no romandre aferrats només a les nostres paraules o idees, sense una ponderació oportuna. S'obre així un espai d'escolta recíproca i es fa possible una relació humana més plena. En el silenci, per exemple, s'acullen els moments més autèntics de la comunicació entre els qui s'estimen: la gestualitat, l'expressió del rostre, el cos, com a signes que manifesten la persona. En el silenci parlen l'alegria, les preocupacions, el patiment, que precisament en ell troben una forma d'expressió particularment intensa. Del silenci, per tant, brolla una comunicació més exigent encara, que evoca la sensibilitat i la capacitat d'escolta que sovint desvetlla la mesura i la naturalesa de les relacions. Allí on els missatges i la informació són abundants, el silenci es fa essencial per a discernir el que és important del que és inútil i superficial. Una reflexió profunda ens ajuda a descobrir la relació existent entre situacions que a primera vista semblen desconnectades entre elles, a valorar i analitzar els missatges; això fa que es puguin compartir opinions sospesades i pertinents, originant un autèntic coneixement compartit. Per això, cal crear un ambient propici, gairebé una mena d'«ecosistema» que sàpiga equilibrar silenci, paraula, imatges i sons.

Gran part de la dinàmica actual de la comunicació està orientada per preguntes a la recerca de respostes. Els motors de cerca i les xarxes socials són el punt de partença en la comunicació per a moltes persones que cerquen consells, suggeriments, informacions i respostes. En els nostres dies, la xarxa s'està transformant cada cop més en el lloc de les preguntes i de les respostes; més encara, sovint l'home contemporani és bombardejat per respostes a interrogants que mai no s'ha plantejat, i a necessitats que no sent. El silenci és preciós per a afavorir el discerniment necessari entre els nombrosos estímuls i respostes que rebem, per a reconèixer i identificar les preguntes veritablement importants. Això no obstant, en el món complex i variat de la comunicació emergeix la preocupació de molts relativa a les preguntes últimes de l'existència humana: qui sóc jo?, què puc saber?, què he de fer?, què puc esperar? És important acollir les persones que es formulen aquestes preguntes, obrint la possibilitat d'un diàleg profund, fet de paraules, d'intercanvi, però també d'una invitació a la reflexió i al silenci que, a vegades, pot ser més eloqüent que una resposta precipitada i que permet a qui s'interroga entrar en el més recòndit d'ell mateix i obrir-se al camí de resposta que Déu ha escrit en el cor humà.

En realitat, aquest flux incessant de preguntes manifesta la inquietud de l'ésser humà sempre a la recerca de veritats, petites o grans, que donen sentit i esperança a l'existència. L'home no pot quedar satisfet amb un intercanvi senzill i tolerant d'opinions escèptiques i d'experiències de vida: tots cerquem la veritat i compartim aquest anhel profund, sobretot en el nostre temps en què «quan s'intercanvien informacions, les persones es comparteixen a elles mateixes, la seva visió del món, les seves esperances, els seus ideals» (Missatge per a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials de 2011).

Cal considerar amb interès els diversos llocs, aplicacions i xarxes socials que poden ajudar l'home d'avui a viure moments de reflexió i d'interrogació autèntica, però també a trobar espais de silenci, ocasions de pregària, de meditació i de compartir la paraula de Déu. En l'essencialitat de missatges breus, sovint no més extensos que un verset bíblic, es poden formular pensaments profunds si ningú no descuida el conreu de la pròpia interioritat. No sorprèn que en les diferents tradicions religioses, la soledat i el silenci siguin espais privilegiats per ajudar les persones a retrobar-se amb elles mateixes i amb la Veritat que dóna sentit a totes les coses. El Déu de la revelació bíblica parla també sense paraules: «Com ho posa de manifest la creu de Crist, Déu parla per mitjà del seu silenci. El silenci de Déu, l'experiència de la llunyania de l'Omnipotent i Pare, és una etapa decisiva en el camí terrenal del Fill de Déu, Paraula encarnada [...]. El silenci de Déu prolonga les seves paraules precedents. En aquests moments de foscor, parla en el misteri del seu silenci» (Exhort. ap. Verbum Domini, 21). En el silenci de la creu parla l'eloqüència de l'amor de Déu viscut fins al do suprem. Després de la mort de Crist, la terra resta en silenci i Dissabte Sant, quan «el Rei dorm» i «Déu s'ha adormit en la carn i ha ressuscitat els qui dormien feia segles» (cf. Ofici de Lectures del Dissabte Sant), ressona la veu de Déu plena d'amor per la humanitat.

Si Déu parla a l'home també en el silenci, l'home igualment descobreix en el silenci la possibilitat de parlar amb Déu i de Déu. «Ens cal el silenci que es transforma en contemplació, que ens fa entrar en el silenci de Déu i així ens permet arribar al punt on neix la Paraula, la Paraula redemptora» (Homilia durant la missa amb els membres de la Comissió Teològica Internacional, 6 d'octubre de 2006). En parlar de la grandesa de Déu, el nostre llenguatge resulta sempre inadequat i així s'obre l'espai per a la contemplació silenciosa. D'aquesta contemplació neix amb tota la seva força interior la urgència de la missió, la necessitat imperiosa d'anunciar «allò que hem vist i sentit», perquè tots estiguem en comunió amb Déu (cf. 1Jn 1,3). La contemplació silenciosa ens submergeix dins la font de l'Amor, que ens condueix cap al nostre proïsme, per sentir el seu dolor i oferir la llum de Crist, el seu Missatge de vida, el seu do d'amor total que salva.

En la contemplació silenciosa, tanmateix, emergeix, encara més forta, aquella Paraula eterna per mitjà de la qual es va fer el món, i es percep aquell designi de salvació que Déu realitza a través de paraules i gestos en tota la història de la humanitat. Com ho recorda el concili Vaticà II, la Revelació divina es du a terme per mitjà «d'accions i de paraules, íntimament vinculades les unes a les altres de manera que les actuacions realitzades per Déu en la història de la salvació manifesten i confirmen la doctrina i les realitats significades per les paraules, i les paraules proclamen les obres i aclareixen el sentit misteriós que contenen» (Dei Verbum, 2). I aquest pla de salvació culmina en la persona de Jesús de Natzaret, mitjancer i plenitud de tota la Revelació. Ell ens va fer conèixer el Rostre veritable de Déu Pare i amb la seva creu i resurrecció ens va fer passar de l'esclavatge del pecat i de la mort a la llibertat dels fills de Déu. La pregunta fonamental sobre el sentit de l'home troba en el misteri de Crist la resposta capaç de donar pau a la inquietud del cor humà. És d'aquest Misteri, d'on neix la missió de l'Església, i és aquest Misteri el que impulsa els cristians a ser missatgers d'esperança i de salvació, testimonis d'aquell amor que promou la dignitat de l'home i que construeix la justícia i la pau.

Paraula i silenci. Aprendre a comunicar vol dir aprendre a escoltar, a contemplar, a més de parlar, i això és especialment important per als agents de l'evangelització: silenci i paraula són elements essencials i integrants de l'acció comunicativa de l'Església, per a un anunci renovat de Crist en el món contemporani. A Maria, el silenci de la qual «escolta i fa florir la Paraula» (Pregària per a l'àgora dels joves italians a Loreto, 1-2 de setembre 2007), confio tota l'obra d'evangelització que l'Església realitza a través dels mitjans de comunicació social.

Benedictus pp. XVI

Vaticà, 24 de gener 2012, festa de Sant Francesc de Sales