«De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc» (Mt 10,8)

Missatge del Papa Francesc per a la 27a Jornada Mundial del Malalt (11.2.2019): «De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc» (Mt 10,8). 

Estimats germans i germanes: 

«De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc» (Mt 10,8). Aquestes són les paraules pronunciades per Jesús quan va enviar els apòstols a difondre l’Evangeli, perquè el seu Regne es propagués a través de gestos d’amor gratuït. 

Amb motiu de la XXVII Jornada Mundial del Malalt, que se celebrarà solemnement a Calcuta, l’Índia, l’11 de febrer de 2019, l’Església, com a Mare de tots els seus fills, sobretot els malalts, recorda que els gestos gratuïts de donació, com els del Bon Samarità, són la via més creïble per a l’evangelització. L’atenció als malalts requereix professionalitat i tendresa, expressions de gratuïtat, immediates i senzilles com la carícia, a través de les quals s’aconsegueix que l’altra persona se senti «estimada».

La vida és un do de Déu —i com adverteix sant Pau—: «Què teniu que no hàgiu rebut?» (1 Co 4,7). Precisament perquè és un do, l’existència no es pot considerar una mera possessió o una propietat privada, sobretot davant les conquestes de la medicina i de la biotecnologia, que podrien dur l’home a cedir a la temptació de la manipulació de l’«arbre de la vida» (cf. Gn 3,24).

Enfront de la cultura del descart i de la indiferència, desitjo afirmar que el do se situa com el paradigma capaç de desafiar l’individualisme i la fragmentació social del nostre temps, per a impulsar vincles nous i formes diverses de cooperació humana entre pobles i cultures. El diàleg, que és una premissa per al do, obre espais de relació per al creixement i el desenvolupament humà, capaços de trencar els esquemes rígids de l’exercici del poder en la societat. L’acció de donar no s’identifica amb la de regalar, perquè només s’entén com un donar-se a si mateix, i no es pot reduir a una simple transferència d’una propietat o d’un objecte. Es diferencia de l’acció de regalar precisament perquè conté la donació de si mateix i suposa el desig d’establir un vincle. El do és abans que res un reconeixement recíproc, que és el caràcter indispensable del vincle social. En el do es reflecteix l’amor de Déu, que culmina en l’encarnació del Fill, Jesús, i en l’efusió de l’Esperit Sant.

Cada home és pobre, necessitat i indigent. Quan naixem, necessitem per a viure les atencions dels nostres pares, i així en cada fase i etapa de la vida, mai no podrem alliberar-nos completament de la necessitat i de l’ajuda dels altres, mai no podrem travessar del tot el límit de la impotència davant d’algú o d’alguna cosa. També aquesta és una condició que caracteritza el nostre ésser «criatures». El just reconeixement d’aquesta veritat ens convida a ser humils i a practicar amb decisió la solidaritat, en tant que virtut indispensable de l’existència.

Aquesta consciència ens impulsa a actuar amb responsabilitat i a responsabilitzar els altres, tenint present que es tracta d’un bé que és indissolublement personal i comú. Només quan l’home es concep a si mateix, no com un món a part, sinó com algú que, per naturalesa, està lligat a tots els altres, als que originàriament sent com a «germans», és possible una praxi social solidària orientada al bé comú. No hem de témer reconèixer-nos com a necessitats i incapaços de procurar-nos tot el que ens cal, perquè sols i amb les nostres forces no podem superar tots els límits. No tinguem por de reconèixer això, perquè Déu mateix, en Jesús, s’ha abaixat (cf. Fl 2,8) i s’abaixa sobre nosaltres i sobre la nostra pobresa per ajudar-nos i donar-nos aquells béns que per nosaltres mateixos mai no podríem tenir.

En aquesta circumstància de la solemne celebració a l’Índia, vull recordar amb alegria i admiració la figura de la santa Mare Teresa de Calcuta, un model de caritat que va fer visible l’amor de Déu pels pobres i els malalts. Com vaig dir amb motiu de la seva canonització, «la Mare Teresa, al llarg de tota la seva existència, ha estat una generosa dispensadora de la misericòrdia divina, posant-se a disposició de tots per mitjà de l’acollida i la defensa de la vida humana, tant la no nascuda com l’abandonada i descartada. […] S’ha inclinat sobre les persones defallides, que moren abandonades a la vora dels carrers, reconeixent la dignitat que Déu els havia donat; ha fet sentir la seva veu als poderosos de la terra, perquè reconeguessin les seves culpes davant dels crims […] de la pobresa creada per ells mateixos. La misericòrdia ha estat per a ella la «sal» que donava gust a cada obra seva, i la «llum» que il·luminava les tenebres dels que no tenien ni tan sols llàgrimes per plorar la seva pobresa i sofriment. La seva missió en les perifèries de les ciutats i en les perifèries existencials roman en els nostres dies com a testimoni eloqüent de la proximitat de Déu vers els més pobres entre els pobres» (Homilia, 4 setembre 2016).

La santa Mare Teresa ens ajuda a comprendre que l’únic criteri d’acció ha de ser l’amor gratuït a tots, sense distinció de llengua, cultura, ètnia o religió. El seu exemple continua guiant-nos perquè obrim horitzons d’alegria i d’esperança a la humanitat necessitada de comprensió i de tendresa, sobretot als qui pateixen.

La gratuïtat humana és el llevat de l’acció dels voluntaris, que són tan importants en el sector sociosanitari i que viuen de manera eloqüent l’espiritualitat del Bon Samarità. Agraeixo i animo totes les associacions de voluntariat que s’ocupen del transport i de l’assistència dels pacients, aquelles que proveeixen les donacions de sang, de teixits i d’òrgans. Un àmbit especial en el que la vostra presència manifesta l’atenció de l’Església és el de la tutela dels drets dels malalts, sobretot dels qui pateixen malalties que requereixen cures especials, sense oblidar el camp de la sensibilització social i la prevenció. Els vostres serveis de voluntariat en les estructures sanitàries i a domicili, que van des de l’assistència sanitària fins al suport espiritual, són molt importants. Se’n beneficien moltes persones malaltes, soles, grans, amb fragilitats psíquiques i de mobilitat. Us exhorto a seguir essent un signe de la presència de l’Església en el món secularitzat. El voluntari és un amic desinteressat amb qui es pot compartir pensaments i emocions; a través de l’escolta, és capaç de crear les condicions perquè el malalt, d’objecte passiu de cures, es converteixi en un subjecte actiu i protagonista d’una relació de reciprocitat, que recuperi l’esperança, i millor disposat per acceptar les teràpies. El voluntariat comunica valors, comportaments i estils de vida que tenen en el seu centre el ferment de la donació. Així és com es realitza també la humanització dels tractaments.

La dimensió de la gratuïtat hauria d’animar, sobretot, les institucions sanitàries catòliques, perquè és la lògica de l’Evangeli la que qualifica la seva tasca, tant en les zones més avançades com en les més desfavorides del món. Les institucions catòliques estan cridades a expressar el sentit del do, de la gratuïtat i de la solidaritat, en resposta a la lògica del benefici costi el que costi, del donar per a rebre, de l’explotació que no respecta les persones.

Us exhorto a tots, en els diversos àmbits, a promoure la cultura de la gratuïtat i del do, indispensable per a superar la cultura del benefici i del descart. Les institucions sanitàries catòliques no haurien de caure en la trampa d’anteposar els interessos d’empresa, sinó més aviat protegir l’atenció de la persona en lloc del benefici. Sabem que la salut és relacional, depèn de la interacció amb els altres i necessita confiança, amistat i solidaritat, és un bé que es pot gaudir «plenament» només si es comparteix. L’alegria del do gratuït és l’indicador de la salut del cristià.

Us encomano a tots a Maria, Salus infirmorum. Que ella ens ajudi a compartir els dons rebuts amb esperit de diàleg i d’acollida recíproca, a viure com a germans i germanes atents a les necessitats dels altres, a saber donar amb un cor generós, a aprendre l’alegria del servei desinteressat. Amb afecte us asseguro la meva proximitat en la pregària i us envio de cor la meva Benedicció Apostòlica.

Vaticà, 25 de novembre de 2018
Solemnitat de N. S. Jesucrist Rei de tot el món

FRANCESC