Demanem “sacerdots al servei d’una Església en camí”

En la festa de St. Josep i en aquest diumenge totes les comunitats de la Diòcesi girem els ulls vers el Seminari diocesà, i vers tots els seminaristes del mon, que es preparen per esdevenir servidors d’una Església sinodal, que surt a l’encontre dels homes i dones contemporanis, per anunciar-los l’Evangeli, donar-los la vida del Crist Ressuscitat, guarir ferides, perdonar i reunir, servir la pau i la justícia com a signes del Regne de Déu que arriba. Una vocació esplèndida dins el Poble de Déu que formem tots els batejats. Que n’és de bella una vida segons l’Evangeli, en seguiment de Crist Sacerdot!

Tots d’alguna manera som sacerdots pel baptisme i la confirmació, sacerdots que oferim sacrificis de lloança i d’amor, la nostra pròpia vida, que és tan agradable a Déu. Però al servei d’aquest sacerdoci “comú” de tots els fidels, i dins el poble, mai separats ni per sobre, hi ha els servidors de tots, els “sacerdots” que reben la vida dels batejats i l’ofereixen al Pare, per Crist, en l’Esperit Sant. I que distribueixen l’Eucaristia i els sagraments, que prediquen la Paraula de Déu amb paraules i amb obres, acompanyen, escolten, reconcilien els pecadors amb la misericòrdia del Pare, i que condueixen el poble des del servei als últims. Unes vegades anant al davant de la comunitat, d’altres anat al darrere, empenyent i acompanyant els més ressagats, i a vegades al mig, aprenent el rumb que l’Esperit marca al ramat. Tots fent Església, joiosos del do que Déu ens ha fet en crear-nos i en redimir-nos per pura gràcia, sense cap mèrit nostre. Tot això és el que anuncien els nostres preveres, estant a prop i enmig de les parròquies i institucions. Amb febleses, és clar, perquè són homes com tots, però amb un do molt gran que salva el món; ells mateixos són un do per a l’Església i per al món.

Preguem demanant sants, humils i entregats sacerdots per a la nostra Església. Ara tenim sis seminaristes en el nostre Seminari Diocesà, quatre en formació inicial i dos diaques a punt de ser ordenats preveres cap a final de curs. Necessiten de la vostra pregària, del vostre suport i de la vostra ajuda. Estimem els nostres sacerdots que tot ho donen per al servei, i estimem els nostres seminaristes, que són la llavor de futur. Déu els guardi!

I demanem “Sacerdots al servei d’una Església en camí” amb la pregària d’aquest Dia del Seminari 2022 inspirada en el seu lema:

“Oh Senyor, que vau guiar el vostre poble pel desert, vers la Terra promesa; 
Vós vau cridar els deixebles i vau caminar amb ells, anunciant l’Evangeli, 
i els vau conduir a Jerusalem, perquè, a través de la vostra passió i la vostra mort, coneguessin la glòria de la vostra resurrecció. 
Ara que acompanyeu la vostra Església, pelegrina en el món, 
us demanem que envieu sacerdots 
que caminin avui juntament amb aquells que convoqueu en la vostra Església; 
que ens enforteixin i consolin amb la unció de l’Esperit Sant; 
que ens animin i il·luminin amb la predicació de la vostra Paraula; 
que ens alimentin i sostinguin amb la celebració de l’Eucaristia 
i l’entrega de la seva pròpia vida.”

Gràcies pel vostre interès pel Seminari i per les vostres cooperacions.

No permeteu que caiguem en la temptació

A la Quaresma ens hem de deixar guiar per l’Esperit en el desert. “L’Església s’uneix cada any, durant quaranta dies de la Quaresma, al misteri de Jesús al desert” (Catecisme nº 540), lloc “espiritual” de buidor, adversitat i finitud que ens pot portar al Déu Invisible. Jesús fou temptat al desert de Judea. No podem perdre de vista, camí de la Pasqua, que el deixeble de Crist és un home i una dona temptat, perquè és feble i sobretot perquè és lliure. En el desert, sense les coses que ens enlluernen i distreuen, captem millor que podríem abandonar Déu o menysprear-lo o fugir de la seva presència i del seu amor. Temptació no és pecat, sinó signe real de llibertat, de feblesa, de necessitat. La Pasqua ens fa lliures, sí, però ens cal aprendre a ser lliures, amb la llibertat dels fills de Déu. No ens planyem tant de com va de malament el món, sinó cooperem amb Crist a transformar-lo, començant per deixar que el seu Esperit Sant ens pugui transformar a cada un de nosaltres.

En els moments de desert de la nostra vida, podem experimentar el pes i el poder real del mal en la història humana: podríem equivocar les opcions fonamentals de la vida, i preferir les coses materials, “el pa”, oblidant que la Paraula de Déu és la que fa viure; podríem cercar l’espectacularitat vanitosa o la comoditat narcisista, llençant-nos despreocupadament daltabaix perquè ens recullin; i podríem acabar pactant i sucumbint a l’atracció del mal, abandonant Déu –màxima idolatria- per tal de posseir amb orgull tot el món, buscant una felicitat barata, al preu que sigui i de qui sigui. És en els moments de transfiguració i de llum, que veiem més clar el camí de la fe, la grandesa de Jesús, que acollint damunt seu el sofriment del món i les culpes de la humanitat, mor a la Creu per redimir-nos.

La Quaresma ens torna a assegurar que Crist ha vençut el diable per tots nosaltres i, si ens refiem totalment del poder del seu Esperit Sant, el Defensor, podrem vèncer totes les temptacions, ja que, pel baptisme i la confirmació, posseïm les primícies d’aquest Esperit. Ens caldrà, doncs, tot l’ajut del Crist vencedor, i tot l’exercici quaresmal, fins a la Pasqua, per fer el triple camí de la conversió: l’oració, el dejuni i l’almoina (Mt 6,1-18), tal com l’Església ens ho ha recordat des del dimecres de Cendra. Examinem-nos, doncs, si preguem prou i sovint, amb confiança i abandó a les mans del Pare del cel; si seguim el Crist i ens deixem il·luminar per Ell; si aprenem a abstenir-nos de moltes coses supèrflues, per exercitar-nos en els combats més difícils i per tenir més fam de Déu i del seu amor; i si compartim generosament els béns que hem rebut perquè els pobres tinguin el que necessiten. Llavors, la nostra alegria serà molt gran.

El Catecisme recorda solemnement que “el qui vol perseverar fidel a les promeses del seu Baptisme i resistir a les temptacions, vetllarà per adoptar els mitjans necessaris: el coneixement de si mateix, la pràctica d’una ascesi adaptada a les situacions, l’obediència als manaments divins, la pràctica de les virtuts morals i la fidelitat a la pregària” (nº 2.340). “No permeteu que caiguem en la temptació” (Lc 11,4), ens ensenyà a pregar Jesucrist: que Ell ens vingui a salvar en les nostres temptacions, ens alliberi del mal, i ens acompanyi fins a ressuscitar amb Ell.

Necessitem fer penitència

Sentir dolor dels pecats propis i dels germans cristians i fer penitència no està de moda, i encara menys dur-la a la pràctica amb accions concretes de la nostra vida. Ens estan colonitzant els models culturals d’un món que rebutja tot allò que pugui semblar que va contra la persona i la seva llibertat. Ningú no sembla gaire disposat a acceptar que fa accions mal fetes, ni tampoc a intentar canviar-les, i encara menys –sembla com una bogeria!- creure que amb les nostres accions mal fetes hem ofès Déu, hem estat desagraïts amb el seu Amor. Acceptar que hem pecat, o que som solidaris dels pecats dels altres, no es porta gaire… I en canvi, la veritat és que quan reconeixem que som pecadors, ens fem més lliures i creixem com a persones i com a fills de Déu. I la nostra penitència aporta amor i bondat, sacrifici redemptor, que ajuda i salva. Imitem així el Servent de Déu que “ha portat damunt seu els pecats de tots i ha intercedit per les seves infidelitats” (Is 53,12).

Realment tots fem coses mal fetes i ofenem els altres; cooperem al mal del món i, per damunt de tot, ofenem Déu i som uns grans desagraïts amb l’immens Amor que Ell ens té. Ens cal canviar, convertir-nos, obrir-nos a la nova manera de veure les coses, des de Crist, sota la guia del seu Esperit. Els dies de la Quaresma que comencem són també dies de penitència, per tal de prendre consciència del propi pecat i poder demanar-ne perdó. Deixem-nos interpel·lar per la Paraula de Déu que ens acusa com si fóssim tots germans i col·laboradors de l’assassí Caín (i ho som!), i que ens llença la pregunta punyent: “Què n’has fet del teu germà?” (Gn 4,9). Déu ens vol més responsables dels  nostres actes i de les nostres omissions culpables. Vol que en sentim vergonya, que demanem perdó i que reparem en el que puguem el mal obrat. Per això fem penitència i iniciem la conversió quaresmal deixant que l’Església misericordiosa i maternal ens imposi la cendra sobre el cap, recordant-nos les paraules de Jesús: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli!”.

El gran doctor l’Església, St. Joan Crisòstom, Patriarca de Constantinoble, quan és reclamat sobre la penitència, proposa 5 camins molt eficaços:
  • Primer cal acceptar i confessar els propis pecats. Si un no és prou sincer amb Déu i amb ell mateix, i es dissimula l’abast del mal que hi ha en ell i en els germans, no canviarà mai, perquè no deixa que la llum entri dintre seu.
  • En segon lloc reclama perdonar les ofenses que hem rebut dels nostres enemics. Si dominem la ira, si oblidem les ofenses dels qui ens envolten, atraurem el perdó del Pare sobre la nostra vida mal feta.
  • Un tercer camí de canvi i de millora és l’oració fervent i confiada, que brolla d’un cor que estima Déu i el cerca amb perseverança.
  • També té un poder molt gran, l’almoina, amb el seu nom més actual, que és la caritat solidària. Si comparteixes el que tens, si ets solidari amb els qui pateixen, trobaràs perdó i canviarà la teva tenebra en llum.
  • Finalment proposa el camí de la humilitat. Si reconeixem la nostra impotència, som humils i ens fem petits i confiats, atraiem la misericòrdia del Pare del cel, que ens pot omplir amb la seva gràcia i ens vol fer arribar allà on nosaltres sols, amb les nostres pròpies forces, mai no hauríem pogut.

Estimar l’Església de Crist

La recent Visita ad limina dels bisbes de Catalunya ha estat una bella experiència de comunió amb el Successor de Pere, el Papa Francesc, i els organismes de la Santa Seu que col·laboren amb ell en el govern de l’Església universal. Tenir un llarg diàleg amb el Papa i celebrar l’Eucaristia a les basíliques edificades sobre els sepulcres dels apòstols Pere i Pau, ha significat refermar els lligams d’amor a l’Església i a la humanitat, i alhora renovar el compromís de servir-los com a bisbe, d’enfortir la comunió i la unitat eclesials, i treballar per establir el Regne de Déu.

En els diàlegs amb el Papa i amb els seus col·laboradors de la Cúria se’m va fer més ferma la convicció que vivim temps de nova evangelització, que cal sortir sense cansar-nos a anunciar Jesucrist i a sembrar l’Evangeli de la pau, de l’amor i de la justícia als homes i dones d’avui, els nostres contemporanis. Hi ha problemes i pecats antics i nous, certament, i atacs i desconfiances noves en contra, però també tenim oportunitats noves, i hi ha tantíssim bé en l’Església. Sobretot, no hem d’oblidar que la gràcia de Déu hi actua, i és més forta que el pecat i que el fracàs. No podem escatimar esforços ni excusar-nos en lamentacions paralitzadores. Crist guia i estima la seva Església, que és el seu Cos, i la protegeix i enriqueix constantment amb l’Esperit Sant. La humanitat necessita la fe i l’esperança de Jesús, i hem estat enviats a anunciar, a celebrar i a viure el goig de la fe i l’amor. És una vocació preciosa i no podem defallir.

Ja fa temps que sofrim un constant bombardeig de notícies negatives, que minen la confiança en l’Església i en els seus ministres i institucions. Res no ens ve de nou. Nostre Senyor ja ens ho va predir. Aprofitem les crítiques i no caiguem en el victimisme; cerquem entendre què hem fet malament, per convertir-nos i intentar esmenar-ho per al present i el futur. Humiliem-nos i fem penitència pels pecats dels cristians, però també combatem amb les armes de la veritat i la misericòrdia. St. Pau recomana: “Sigueu pacients en la tribulació... beneïu els qui us persegueixen... no torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom... No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé” (Rm 12,12ss).

Perseverem en els compromisos presos i visquem la fe amb agraïment. Per a viure units a Crist, no ens podem distanciar de l’Església, o mantenir-nos fora de la comunitat concreta i real dels creients, per més que costi o que en algun moment només se’n destaquin límits o pecats. Crist és inseparable de l’Església. Ja ho deia St. Pau VI el 1975 (Ev. nunt. n. 16): “Cal recordar això en un moment com l'actual, en què no sense dolor podem trobar persones, que volem jutjar ben intencionades però que en realitat estan desorientades en el seu esperit, les quals van repetint que la seva aspiració és estimar Crist però sense l'Església, escoltar Crist però no l'Església, estar en Crist però al marge de l'Església. L'absurditat d'aquesta dicotomia es mostra amb tota claredat en aquelles paraules de l'Evangeli: ‘el qui a vosaltres rebutja, a mi em rebutja’ (Lc 10,16). ¿Com serà possible estimar Crist sense estimar l'Església, essent així que el testimoni més bell donat a favor de Crist és el de St. Pau: ‘Crist va estimar l'Església i es va entregar a la mort per ella’ (Ef 5,25)?”.