Algú ens espera i ens acompanya

Aquest diumenge de l’Ascensió sentim el goig ple de tenir el nostre Germà Gran, Jesús Ressuscitat, glorificat i que no deixa mai d’intercedir per nosaltres! Ha ressuscitat el Senyor que va morir a la Creu, s’ha assegut a la dreta del Pare i ens acompanya, per l’Esperit Sant Defensor! Ens acompanya i ens espera. Al final de la vida i de la història, Algú ens espera! No en dubtem!

Recordem que no estem mai sols. Crist des de la glòria del Pare, ens guia a través del seu Esperit Sant. És bo acollir amb humilitat i reverència l’Esperit que Crist ens promet i deixar-nos portar pel seu alè de llibertat i el seu foc de caritat ardent. Hauríem de ser més espirituals, cuidar la nostra vida espiritual, i deixar-nos guiar per l’Esperit. Aquell do del Pare i del Fill que habita dins nostre i silenciosament ens va guiant vers la plenitud de la veritat i ens va transformant en amics de Déu i imatges de Crist. Ell ens dóna les paraules adients i ens fa valents en els combats de la fe. Pel baptisme i la confirmació s’ha fet company  invisible però real de la nostra vida per sempre. No estem mai sols, i per l’Eucaristia ens regala de nou la seva presència perquè vol omplir de goig tota la nostra vida, cada dia, i fins a la fi dels temps.

L’Ascensió ens porta a valorar el sagrament de la presència real del Senyor entre nosaltres. Sí que va pujar al cel, i està glorificat, però va restar amb nosaltres, per la gràcia, pel miracle de l’eucaristia. L’eucaristia és el gran testament de Crist que ens uneix a Déu i ens fa a tots germans, que suprimeix les diferències i ens fa tastar el que serà definitivament el banquet del Regne, quan ja no hi haurà separacions i tot haurà estat perdonat i redimit. De l’Eucaristia en neix una força que enderroca els murs de les separacions humanes i ens fa anar a l’essencial... que és l’amor de Déu revelat i entregat en el Crist. “En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món!” (Jo 16.33).  Quina força de transformació i d’alliberament que té tota Eucaristia! Mai no l’hauríem de celebrar indiferents, ni ens hauria de deixar igual com hi hem arribat, ni insensibles als germans que pateixen, o tristos i sense esperança. És la fortalesa dels màrtirs i l’alegria del caminant. El seu potencial transformador ve de l’Esperit Sant que se’ns hi comunica.

L’eucaristia que anem celebrant durant aquests cinquanta dies de la Pasqua, ha de ser sempre un cant de joia vibrant; un crit, una pregària viva, que ens uneixi al Pare per Crist en l’Esperit, i que ho transformi tot. Perquè la llum de la Pasqua arriba a tots els racons de l’existència, i és com un clam de dignitat per a tot ésser humà. Res ni ningú no pot empresonar la Vida que Crist ens ha donat amb la seva Resurrecció. I d’aquesta Vida en neix el treball per la dignitat de tota persona humana, des de la seva concepció al si de la mare fins a la seva mort natural. No podem quedar encantats mirant el cel... hem de sortir a anunciar la Bona Nova a tothom.  Com diu el Papa Francesc: “La primera motivació per a evangelitzar és l’amor de Jesús que hem rebut, aquesta experiència de ser salvats per Ell, que ens mou a estimar-lo sempre més. Amb tot, ¿què seria un amor que no sentís la necessitat de parlar de l’ésser estimat, de mostrar-lo, de fer-lo conèixer?” (Ev. Gaudium 264). Joiosa festa de l’Ascensió! 

L’Esperit engendra la comunió i fa caminar junts

Visquem la Pasqua en aquest temps de sinodalitat, guiats per l’Esperit Sant Defensor, que engendra la comunió eclesial i ens fa caminar junts, els uns enriquits amb els dons dels altres, tots germans, tots complementaris i tots units. En aquest mes de maig, estem apressant-nos totes les Diòcesis –també la nostra- a acabar el treball sinodal i presentar-lo a la Conferència Episcopal perquè es faci una bella síntesi i s’aporti a la Santa Seu, a la Secretaria general del Sínode de Bisbes. “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!”, s’exclama el salmista (Sl 126,3). I cal agrair a l’Esperit Sant el que Ell va realitzant sense soroll, suaument, sense que ens n’adonem massa, i potser sense que li ho agraïm prou. És l’Esperit qui ens regala el gran do de la unitat de l’Església en comunió fraterna i evangelitzadora. El Fill i l’Esperit Sant tenen una missió conjunta, són distints però inseparables, i és l’Esperit qui ens uneix a Crist i ens fa viure en Ell (cf. Catecisme nn. 689-690).

A la pregària eucarística segona, el sacerdot prega el Pare: “Santifiqueu aquestes ofrenes fent que hi davalli el vostre Esperit, com la rosada, perquè es converteixin per a nosaltres en el Cos i en la Sang de Jesucrist, nostre Senyor”. I després de la consagració continua: “Us supliquem humilment que l’Esperit Sant uneixi en un sol cos els qui participem del Cos i de la Sang de Crist”. Són dues grans intervencions de l’Esperit Sant que transforma la matèria del pa i del vi –Ell que va actuar a l’inici del món i sosté la creació-, i transforma les persones, recreant la humanitat dividida i pecadora, en una Església santa i unida –com féu a Pentecostès-, que manifesta la caritat de Crist en el món.

Aquell Esperit creador que planava sobre les aigües, a l’inici del món, que va parlar-nos per les Escriptures santes, ja que Ell n’és l’autor principal (Catecisme n. 304), que va omplir la Verge Maria de gràcia i la cobrí com una ombra perquè engendrés el Fill de Déu, és el mateix Esperit que davallà en plenitud sobre Jesús al Jordà, i l’ungí  (Crist vol dir l’Ungit per l’Esperit), el sostingué a la Creu i el ressuscità d’entre els morts. Aquest mateix Esperit que ha estat donat pel sagrament de l’orde als sacerdots, aquests el fan davallar sobre les ofrenes i les consagra perquè Jesús es faci realment present, i el puguem menjar per tenir vida eterna. I continua actuant perquè l’Església dels batejats en l’aigua i l’Esperit sigui enriquida de gràcies i conduïda en la unitat i la caritat.

Enguany, temps de Sínode, la Pentecosta ha de significar unió de la diversitat de  llengües, per anunciar l’Evangeli. El que estava desunit, l’Esperit ho fa convergir en una unitat nova, respectuosa de la pluralitat. Cada eucaristia i cada acte de comunió entre els cristians, fa viva i present una unió d’amor i de reconciliació, que prové de Déu mateix. Estimem la unitat, demanem-la, patim per ella! No ens resignem mai a les divisions, les crítiques, les enemistats. La pluralitat, que és bona perquè manifesta la grandesa immensa de Déu i del seu amor, necessita convergir, per amor, en la unitat, el servei, l’entrega als membres més febles. Jesús pregà per aquesta unitat que tant significa per als cristians: “Que tots siguin u, perquè el món cregui que Vós m'heu enviat” (Jo 17,21). Veniu Esperit Sant, Esperit d’amor, Esperit de sinodalitat! Ajudeu-nos a viure en comunió i a superar les divisions! Uniu tots els cristians en un sol cos i en un sol esperit, perquè irradiem l’amor de Déu a tots i a tot arreu!

Som un poble que canta al·leluia

El cant de l’al·leluia travessa tot el temps pasqual després del silenci quaresmal, i continua sempre viu en les celebracions cristianes. La nit de la Vetlla Pasqual i durant tota la cinquantena, lloem Déu, sobretot perquè ha ressuscitat Jesús d’entre els morts i l’ha assegut a la seva dreta, en la glòria eterna. El lloem pel seu Amor immens, per la seva misericòrdia que tot ho venç, fins la mateixa mort! Aquesta és la meravella més gran: “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici” (Sl 117,22). Cantar o proclamar “al·leluia”, significa tenir consciència que Jesucrist ha vençut el mal, que està Ressuscitat, i que la nostra fe és la victòria que venç el món.

A les nostres celebracions litúrgiques hem mantingut del judaisme tres paraules molt usades: amén, hosanna i al·leluia. Al·leluia (Halleluyah, de l’hebreu הַלְּלוּיָהּ), significa “Lloeu Déu!”, o també, “que Yahweh sigui lloat!”, i és una exclamació bíblica de joia, que el judaisme i el cristianisme hem adoptat per al seu ús litúrgic. A l'Antic Testament apareix en 21 ocasions en el llibre dels Salms i 1 vegada a Tobies 13,18. També la paraula "al·leluia" la trobem fins en 4 ocasions en el llibre de l'Apocalipsi, en el context de la descripció que Joan fa de la seva visió sobre la litúrgia celestial (cf. Ap 19,1-6).

Per a la majoria dels cristians, aquesta és la paraula més alegre que utilitzem per a lloar el Creador i la utilitzem molt en les celebracions. Pasqua s’identifica amb l’Al·leluia. Sant Agustí relaciona la litúrgia amb el temps celestial, dient que “els qui a la terra diuen ‘Amén’ per acceptar Déu plenament, en el cel diran ‘Al·leluia’ per acceptar Déu i per cantar la seva glòria i el seu poder”. Podem dir que els cristians som un poble que canta l’Al·leluia, que “canta i camina”, com proposa St. Agustí. Ell deia que cantar amb “alegria” és expressar el que un porta al cor i no es pot dir només amb paraules: “Canteu-li un càntic nou, canteu-lo amb mestratge” (cf. Sl 32,3). “Cantar Déu amb mestratge consisteix en això: cantar amb alegria. Què significa cantar amb alegria? Comprendre i no saber explicar amb paraules el que canta el cor. Aquells que canten durant la collita, o la verema, o durant qualsevol feina intensa, primer adverteixen el plaer provocat per les paraules del cant, però de seguida, quan l'emoció creix, senten que no poden expressar-la més amb paraules, i llavors es lliuren a la sola modulació de notes. Aquest cant l'anomenem amb ‘goig’. El goig és cert càntic o so amb el qual se significa que el cor ha donat a llum el que no pot expressar o dir" (Sermó I,8).

Pasqua ens recorda que la nostra vocació és d’estar sempre alegres, servir amb simplicitat de cor, ser humils i joiosos en tot... sempre disposats a trobar la part positiva, a estimar, sense males cares, o amb una cara de funeral, com diu el Papa Francesc. Hem de redescobrir què significa que ja “hem ressuscitat amb Crist” pel baptisme i que volem cercar sempre “allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu” (Col 3,1).

“Deixa la teva petjada, sigues testimoni”

Amb aquest lema, “Deixa la teva petjada, sigues testimoni”, els Delegats de Pastoral Vocacional de les Diòcesis espanyoles i de les Congregacions religioses, així com dels qui treballen per les Vocacions missioneres, ens inviten a celebrar amb interès i pregària confiada la 59ª Jornada mundial de Pregària per les Vocacions, unida a la Jornada de les Vocacions natives. El lema fa referència a fer camí en la vida “deixant petjada”, amb un objectiu discernit i acollit, ja que estem celebrant un Any Sant, i hi haurà una Trobada europea de joves el proper estiu a Compostel·la. Fem nostre aquest lema. Necessitem que els joves s’animin a fer camí, a recercar objectius grans per a les seves vides, amb ideals que facin sortir de l’ensopiment. Que acullin la crida de Déu sense fer-se els sords. Cada persona que ve al món porta en ell una vocació, una missió. El Papa Francesc diu més: ell és una missió. Per això confiem en la Verge Maria, la que va respondre amb promptitud a la crida de l’àngel i s’oferí a ser cooperadora de la voluntat i els designis de Déu.

Fa un any el Cardenal arquebisbe de Rabat, Cristóbal López recordava als responsables de la crida vocacional que “és important posar la persona al centre del discerniment vocacional, atès que tots hem estat cridats per Déu a l'existència i tots som vocacionats. La pastoral vocacional no ha d'estar centrada en la recerca de persones per mantenir les obres, sinó en desenvolupar una cultura vocacional capil·lar, que ens ajudi a descobrir la vida com a vocació.” Podríem dir també a descobrir que hem de deixar la nostra petjada en la història que ens toca de viure, a no deixar el món igual o pitjor del que l’hem trobat, i a oferir-se per “ser testimoni” del que hem experimentat de vida, de felicitat i de gràcia salvadora en Jesús de Natzaret. Ell pot i vol omplir de sentit les nostres existències. El seu amor fa feliç. Es tracta de proclamar-ho i d’ajudar a discernir el camí de la resposta de cada persona. El Papa Francesc als joves a Cracòvia el 2017 els deia: “Jesús et crida a deixar la teva petjada en la vida. Una petjada que marqui la teva història i la de tants altres”. L’amor rebut cal compartir-lo amb els altres, donant la vida. Jesús ho diu: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jo 15,13).

I el lema invita també a “ser testimonis”. Tots estem cridats a donar la vida de manera complementària, sigui formant una família i en el treball, sigui en el sacerdoci o en una especial consagració religiosa o laïcal, o en les missions envers els qui encara no coneixen Crist. Un bon discerniment li ha de permetre al jove deixeble ser testimoni de Jesús “el Testimoni fidel” (Apoc 1,5). També cal adonar-se que l’Església a Europa es farà més petita, perdrà molts privilegis, serà més humil i autèntica i trobarà energia per allò que és essencial. Serà més espiritual, més pobra i menys política: serà una Església dels petits, deia recentment a Malta el Papa Francesc. Però queda oberta la qüestió de les vocacions. I hi ha menys joves a Europa. El risc és cedir a ser menys exigents i cercar vocacions sense un adequat discerniment. Europa ha envellit, sí, i hem d’acostumar-nos-hi; però ho hem de fer de forma creativa, per assumir per a les vocacions les grans qualitats de la humilitat, el servei i l’autenticitat. Demanem-ho posant l’esperança en l’Esperit del Crist Ressuscitat, el nostre Bon Pastor.