Millorem les relacions amb els altres

Si “Déu és amor” (1Jo 4,8), si volem estimar com Ell, hem de voler també el compromís de canviar allò que calgui i que es pugui en la nostra relació amb els altres, comptant sempre amb l’ajuda de Déu i la nostra col·laboració esforçada. Ofereixo de nou un “decàleg” per a millorar les relacions amb els altres, que són deu consells molt útils per a viure la fraternitat. Per l’Encarnació, Jesucrist habita en cada persona que tractem i, per Ell, val la pena de fer tots els esforços de caritat sincera que ens calguin.
  1. Accepta't tal com ets i valora aquesta família i els companys que tens, sense anar-te apuntant totes les ofenses i incomprensions que t’hagin pogut fer.
  2. Considera que has rebut, amb tota probabilitat, més del que necessites. No envegis ningú. Comparteix.
  3. Accepta els altres tal com són i escolta les seves raons, començant pels més propers: la teva família, els teus amics, els teus veïns i companys. I prega per ells, intentant veure’ls com Déu els deu veure i estimar.
  4. Aprèn a dir i a sentir dir que els altres fan bé les coses i digue’ls-ho en veu alta, sense ressentiments ni temors, estant-ne content, essent agraït.
  5. No et comparis mai amb els altres ni els comparis a ells, perquè això condueix a l'orgull o a la desesperació, que mai no fan feliç.
  6. Viu en la veritat, sense por de dir "sí" al que està bé i "no" al que està malament, sense l’esclavitud d’haver de quedar sempre bé, segons el que l’altre vulgui.
  7. Resol els problemes i els conflictes amb el diàleg i mai no guardis rancor. El rancor et tancarà en la tristesa. Perdona i seràs perdonat. El perdó és font d’esperança.
  8. Comença a dialogar sobre el que uneix i, només després, ocupa't del que separa o divideix. Sempre són més les coses que ens uneixen que no pas les que ens separen. I construeix ponts en comptes de murs.
  9. Dona tu el primer pas, sempre, sense esperar que el doni l'altre, i fes-ho aviat, abans que sigui massa tard. Promou les paus, disculpa, estima amb l'abraçada de la reconciliació.
  10. Assembla’t a Déu i perdona. Tingues per ben segur que perdonar i estimar és sempre, sempre, més important que no pas tenir raó.
Aprofitem el temps de vacances per a créixer en obres d’amor, de reconciliació i de servei. Bones vacances als qui en pugueu fer!

“Jove, aixeca’t i sigues testimoni!”

En aquests dies, fins que culmini a primers d’agost, joves de tot Europa s’encaminen en pelegrinatge a peu a Sant Jaume de Compostel·la per viure una experiència de fe, de fraternitat i de comunió europea en aquest Any Sant jacobeu. És la Peregrinació Europea de Joves (PEJ) del 3 al 7 d’agost. Els joves d’Urgell també hi participen juntament amb els procedents de tots els Bisbats catalans. I molts bisbes, com jo mateix, ens hi farem presents per acompanyar-los i per aprendre, sinodalment, a fer camí junts amb els joves, que sempre és paràbola de la vida del cristià, pelegrí en un món que passa.

El camí de Sant Jaume exerceix actualment una gran atracció a tot tipus de gent. Molts són pelegrins de fe, seguint el Crist, i buscant llum en el silenci, l’esforç sacrificat, la perseverança, la fraternitat... Potser altres busquen esport, turisme, superació, recerca de sentit, espiritualitat... Es camina devers el sepulcre de l’apòstol St. Jaume, el primer que va morir per Crist i pel seu Evangeli.

Tot començà vers l'any 813, quan es trobaren les relíquies de l'apòstol a Compostel·la, essent rei d'Astúries Alfons II el Cast i emperador d'Occident, Carlemany. Un ermità anomenat Pelagi o Pelai, va veure una estrella posada en el bosc. Després de comunicar-ho al bisbe d'Iria Flàvia, Teodomir, van descobrir al centre del bosc una antiga capella amb les restes de l’apòstol. El rei va manar edificar una petita església, que amb els anys es transformà en la Catedral de Santiago de Compostel·la. Aquest lloc es convertí progressivament en un centre de pelegrinatge de tot Europa, buscant la gràcia del perdó de tots els pecats de la vida, la indulgencia plenària. El llarg recorregut que es feia per arribar-hi, des de tants llocs de tot Europa, principalment passava per França. Al llarg del camí s’hi van començar a edificar hostals, hospitals, mercats, etc. per ajudar els peregrins que feien el viatge.

Santiago és  lloc de pelegrinatge i de trobada entre persones i pobles que, a través dels segles, s'ha convertit en símbol de fe i de fraternitat, i vertebrador d'una consciència europea. Avui rep la visita de més de 300.000 pelegrins a l'any, vinguts d’arreu del món. El Camí català de Sant Jaume, que transcorre per les nostres terres, no és un únic camí, sinó que té diverses variants, una de les quals entra per la Cerdanya i La Seu d’Urgell, i es dirigeix a terres aragoneses, passant per Montserrat.

“Jove, aixeca’t i sigues testimoni!” és el lema d’aquest encontre europeu (PEJ) i “ha de significar una nova gràcia de Déu, que ens ofereix la possibilitat de posar-nos en camí, de saber que en aquest caminar mai no estem sols, que som acompanyats. Seguir un procés d'esperança, obert a reptes nous, que ens ajudi a trobar-nos amb nosaltres mateixos, amb els nostres germans i, per tant, amb Déu. I és clar, a comprometre'ns amb la nostra societat, cadascú en la seva realitat concreta”, aquesta és la invitació que reben els joves europeus aquest agost de 2022.

L’exemple dels avis i la gent gran

Coincidint amb la festa el dia 26 de juliol dels sants Joaquim i Anna, pares de la Verge Maria i avis de l’Infant Jesús, dediquem més atenció envers aquells que, perquè són grans o avis, mereixen tota la nostra gratitud. Ells ens han donat la vida, i han fet molt per nosaltres i pel país. Són grans, fràgils, potser malalts o dependents, i sabem que durant la pandèmia són els qui més han sofert. Aquest dia ha de ser d’agraïment, de retorn de la tendresa que ens donen, i sobretot d’acció de gràcies respectuosa i alegre per les seves vides.

Actualment, la cultura dominant té com a únic model l’adult jove, i preval la separació entre les etapes de la vida i el descartar els vells per no productius i per aportar moltes despeses. El Papa Francesc entre febrer i març de 2022 va dedicar algunes catequesis sobre la vellesa, i va desgranar de la Bíblia els ancians que hi apareixen: Noè, Moisès, Simeó i Anna, el quart manament, Noemí i Rut, Eleazar, Judit, Job, el Cohèlet, el salm 71. Ell proposa una aliança entre les generacions ja que, amb els recursos que només donen els anys, els grans poden animar els joves a obrir horitzons, a prendre decisions de futur per entendre les experiències de vida i a enfrontar-se a les grans preguntes de l’existència.

Comentant la personalitat de Noè, es pregunta el Papa ¿què poden aportar els ancians? Ajuden a desemmascarar l’engany d’una vida que només busqui el plaer, buida d’interioritat, corrupta o menyspreadora dels altres. Noè és l’exemple d’una vellesa que genera vida, que no es queixa ni recrimina, que mira el futur amb confiança, respecta la creació i cuida la vida de tots.

També els ancians poden donar testimoni joiós de la presència de Déu en les seves vides, al llarg de molts anys, sense deixar de reconèixer que sovint també hi ha hagut debilitats i caigudes. No cal ser perfectes per transmetre la fe. I sempre esperar la visita del Senyor, afinant els sentits per descobrir la seva vinguda. Els ancians són sensibles a les sofrences pròpies i dels altres; hi compten. I han de ser mestres del que el Papa anomena “tendresa social”.

El 4rt. manament de Déu “honora el pare i la mare” (Ex 20,12), no es refereix només als pares biològics, sinó al respecte i la cura envers les generacions que ens precediren, totes les persones grans. Honorar-los amb ajudes materials però sobretot amb l’amor, l’escolta i la proximitat, tenint en compte la seva dignitat. Sabem que alguns són víctimes de les incomprensions, les burles i fins de la violència. És important que es transmeti a les generacions joves que no podem descartar ningú, i que el respecte per la vida, cal manifestar-lo en totes les etapes, des de la concepció fins al seu final natural.

Els ancians són també sovint exemples de coherència en la seva fe i fins d’heroïcitat en moments de guerres i de persecucions. Són models de perseverança en les proves i sofriments, sabent-los transformar en espera confiada de les promeses de Déu. Davant la temptació tan actual de separar fe i vida, els ancians ens poden ensenyar a perseverar. Molts se’n riuen com si la fe fos cosa de vells, quelcom inútil. Davant d’això estem cridats a testimoniar que la fe no és quelcom només per a una etapa de la vida (infants i vells) sinó una benedicció per a tots, un do que ha de ser cuidat, respectat i testimoniat.

Tenir cura de la Casa Comuna (i 2)

Continuant la reflexió sobre el canvi climàtic i la cura de la Terra, hem d'aprofundir en la Doctrina Social de l'Església i l'Ecologia. Per als catòlics, la guia per a una veritable “conversió ecològica” és l'encíclica Laudato Si’, del Papa Francesc. Un document que sense donar solucions tècniques, aporta un missatge d'esperança. Hem d'actuar perquè les generacions futures vegin en nosaltres la generació que va fer alguna cosa per ells. En aquest sentit, el cristianisme i totes les altres les religions juguen un paper important, ja que proposen una volta als orígens, a allò essencial, a viure d'una manera més sòbria i a acostar-se a Déu per mitjà de la Creació. Lluny del catastrofisme i el negacionisme, la proposta cristiana –compartida per la majoria de les religions– ofereix una esperança lúcida, sense que sigui ingènua. Podem i hem de canviar l'explotació i la superficialitat suïcida, per créixer en una cura justa i responsable de la Casa Comuna.

Sobre la qüestió de les inversions ètiques i el consum responsable, podem preguntar-nos: què hi ha de l'economia? quin és l'impacte de les nostres accions com a consumidors a la degradació mediambiental? Sabem en què s'inverteixen els nostres fons? De la mateixa manera que els catòlics no hauríem d'acceptar les inversions en indústria armamentista o en l’abortiva, també hauríem de ser molt crítics amb les economies que acaben amb el planeta. Tot està molt connectat. L'Acord de París (2015), en establir l'objectiu de limitar la temperatura a 1,5 graus, implica necessàriament deixar de cremar combustibles fòssils: petroli, carbó i gas. Es tracta de convertir la crida de la Laudato Si´ en una veritable acció climàtica. Pel que fa a la responsabilitat climàtica hi ha una tendència a donar la culpa mirant cap amunt, cap als altres, però les nostres accions com a ciutadans lliures tenen més incidència del que creiem, en comprar, en invertir i en votar. Cal trobar nous compromisos, finançar altres inversions de transformació i pensar que tindrem les polítiques que votem, i que el món l’anem fent entre tots.

De la mateixa manera, l’educació ha de ser el gran motor del canvi. Els joves s'estan mobilitzant i donen suport a les transformacions que necessitem. Quin ha de ser el paper que ha de tenir l’escola i la universitat en aquesta tasca? D'una banda, aportar coneixements i, de l'altra, sensibilitzar des d'una perspectiva integral. Queda molt per fer. Hem d'unir esforços i treballar conjuntament escoles, organitzacions socials, associacions de pares i mares, moviments ecologistes i comunitats cristianes.

El Papa Francesc afirma: “El desafiament urgent de protegir casa nostra comuna inclou la preocupació d'unir tota la família humana en la recerca d'un desenvolupament sostenible i integral (...) Desitjo reconèixer, encoratjar i donar les gràcies a tots els qui, en els sectors més variats de l'activitat humana, estan treballant per garantir la protecció de la casa que compartim. Mereixen una gratitud especial els que lluiten amb vigor per resoldre les conseqüències dramàtiques de la degradació ambiental envers les vides dels més pobres del món. Els joves ens reclamen un canvi. Ells es pregunten com és possible que es pretengui construir un futur millor sense pensar en la crisi de l'ambient i els sofriments dels exclosos” (Laudato Si’ 13).