“Sereu els meus testimonis” (1)

Estem a l’octubre, el mes missioner per excel·lència. La reflexió i la col·lecta pel Domund que tindrà lloc el diumenge que ve, el marca positivament des de fa molts anys en les comunitats cristianes. El Missatge del Papa per a la Jornada Mundial de les Missions ens brinda un lema encertat: “Sereu els meus testimonis”. El Papa pren aquestes paraules de l'últim diàleg del Ressuscitat amb els deixebles abans de la seva Ascensió (cf. Ac 1,8). Des d'aquell moment, la missió de donar testimoni queda oberta, sense límit quant a la seva extensió a l'espai i al temps. Per tant, també a nosaltres ens pertoca aquest encàrrec.

L’ajuda missionera del 2021 a la Diòcesi d’Urgell, ha estat alta. Fou un any difícil i feixuc com l’anterior, a causa de la pandèmia i les restriccions, la dificultat de les trobades presencials i els problemes econòmics arreu del món. On més ha afectat la pandèmia del Covid és als països en vies de desenvolupament i en les Esglésies joves de missions. Per això hem de continuar sostenint amb generositat els missioners i les seves activitats pastorals arreu del món. L'oració perseverant, la comunió viscuda i la cooperació material amb què hem de col·laborar amb les missions, i que manté despertes la Delegació Diocesana de Missions d’Urgell, sempre en estret lligam amb les Obres Missionals Pontifícies, responen a l'estat de necessitat que pateixen tantes persones i poblacions de la terra.  Els sacerdots, religiosos i laics que serveixen sobretot els més pobres en diferents llocs del món, necessiten de mitjans per donar a conèixer Jesús, no només amb la paraula, sinó amb el compromís concret envers la promoció humana que sempre acompanya la missió.

El Sant Pare Francesc en un text de 2018 l’Exhortació apostòlica “Gaudete et Exsultate” sobre la crida a la santedat en el món actual, parla de la necessitat de sortir i predicar Jesucrist, i vol que valorem els missioners i la seva tasca exemplar (cf. GetE nn. 136 i 138). Reflexiona que si hi ha veritable trobada del creient amb Jesucrist, llavors s’establirà un dinamisme missioner en la nostra vida. A l'Evangeli veiem com Jesús «anava caminant de ciutat en ciutat i de poble en poble, proclamant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu» (Lc 8,1). També després de la resurrecció, quan els deixebles van sortir a predicar pertot arreu, «el Senyor cooperava, confirmant la paraula amb els senyals que els acompanyaven» (Mc 16,20). Ens ha de mobilitzar l'exemple de tants sacerdots, religioses, religiosos i laics que es dediquen a anunciar i servir amb gran fidelitat, moltes vegades arriscant les seves pròpies vides, i certament a costa de la seva comoditat. El seu testimoniatge ens recorda que l'Església necessita sobretot missioners apassionats, devorats per l'entusiasme de comunicar la vida veritable i la salvació de Jesucrist. Els sants sorprenen, desinstal·len, perquè les seves vides ens conviden a sortir de la mediocritat tranquil·la i anestesiant.

Us demano que continueu col·laborant de forma ben generosa amb l’acció missionera de l’Església, des de les parròquies i escoles, com des d’altres institucions o de forma més personal. Que el Senyor ens faci la gràcia de no vacil·lar quan l'Esperit ens reclami un pas endavant, i que l'Església, en comptes d'estancar-se, continuï acollint les sorpreses del Senyor. «Ni un vas d’aigua, no quedarà sense recompensa» (Mc 9,41).

Comunitats acollidores, missioneres i hospitalàries amb els migrants

Tenim al davant nostre un repte important: l'acollida dels migrants. L'arribada de noves migracions s'ha de contemplar amb els ulls de Déu, que és Pare de tots, misericordiós i just. Tot i les males notícies que ens envaeixen: guerra, crisi, complicacions postpandèmia, i els desànims que sempre ens poden acompanyar, els creients hem d'aportar molt en aquest camí esperançador i en la definició d'horitzó de futur. El nostre servei ha de ser a l'Església i a la societat en aquests temps complexos.

És el moment de treure el millor de nosaltres per modelar plegats aquest projecte d'humanitat oberta i esperançadora. Per fer-ho possible, Crist suscita vocacions d'amor i servei, i ens envia comunitats i migrants que possibiliten que aquest somni de fraternitat de Déu es realitzi i es transformi en anunci i moviment que retorna dignitats arrabassades. Nosaltres podem i hem d'animar, donar suport i acompanyar tants migrants i refugiats que arriben al país. Són germans nostres i no els podem abandonar o marginar.

És el moment d’adonar-nos que hi ha un llenguatge comú amb altres maneres de pensar, i que hem de defensar la dignitat humana, reconèixer-la i comprometre’ns a revitalitzar-la allà on sigui posada en qüestió. Això sembra esperança en el futur i defensa la inalienable dignitat de cada persona pequè pugui viure en el nostre món i es construeixi la fraternitat.  

La Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat que fa poc hem celebrat i el lema que la inspirava: “Aquí construïm el futur amb els migrants i els refugiats”, fixa la mirada en els que poden ser privats de la construcció d'aquest futur si no fem res o si globalitzem la indiferència. Els Bisbes de la Subcomissió Episcopal per a les Migracions assenyalaven 4 punts per complir el mandat de Jesús envers els migrants i ens animaven a construir comunitats acollidores, missioneres i hospitalàries.
  1. És temps de començar a edificar a ritme de la justícia que brolla de Déu, incloent-hi tothom amb gestos concrets, ja que com a cristians no tenim dret a excloure els altres, jutjar-los o tancar-los les portes.
  2. No hi ha futur sense atendre els qui en formen part, però tampoc sense ajudar-los perquè siguin subjectes de la seva pròpia construcció.
  3. I aquest futur de tots es construeix aprenent a descobrir el tresor que ens aporten els migrants i els refugiats. Pensem en tants professionals, els cuidadors de persones vulnerables, tècnics i personal de servei, etc.
  4. Hem de preparar les nostres comunitats perquè siguin acollidores, missioneres, hospitalàries, tinguin o no migrants al seu si, per construir un futur real fratern i en pau.
Els migrants no són invasors o ciutadans de segona. L'Església considera inacceptable la mentalitat i les actituds que fan “de vegades prevaldre certes preferències polítiques per sobre de profundes conviccions de la pròpia fe: la inalienable dignitat de cada persona humana més enllà del seu origen, color religió, i la llei suprema de l'amor fratern” (Fratelli tutti n. 39). L'hospitalitat sembra futur i la fraternitat és possible si generem comunitats significatives que visquin en el seu si l'harmonia que regala la fe. Desitgem un futur on tots hi capiguem i on puguem viure en pau i fraternitat.

Siguem evangelitzadors esperançats

Com el sembrador de la paràbola de Jesús (cf. Mateu 13,2-9, Marc 4,1-9 i Lluc 8,4-8), hem de “sortir a sembrar” l’amor de Jesús sense complexos, amb ardor i esperança nous. Us aporto alguns trets distintius dels qui són cridats a ser apòstols, missioners i cooperadors en l’obra de l’evangelització.

1. L’evangelitzador ha de ser un “enamorat” de Jesucrist, que el tingui pel gran amic seu, pel seu tot, i que proposi la veritat evangèlica i la salvació que ofereix Jesucrist, amb respecte i sense pressions. Així valorarà la llibertat religiosa de l’altre, oferint-li i proposant-li l’elecció de la veritat de Crist. Tothom té dret a rebre l’anunci de la Bona Nova de salvació, que és el mateix Crist, que el durà a la conversió i a l’adhesió personal de la fe, en l’Església.

2. Ha de ser persona d’esperança. Que no confiï només en ell mateix sinó que aculli l’acció de l’Esperit que ja està actiu en el cor dels altres, en la cultura del seu temps, i amb el convenciment que vivim l’època que Déu Pare ha disposat per a nosaltres. Sense pessimismes. Amb actitud pacient, sense esperar collites fàcils ni volent recollir on potser no s’ha sembrat. L’esperança foragita les pors i ens ajuda a acollir els nous reptes amb coratge.

3. Viu de l’oració i la unió amb Déu, i estima la Paraula i els Sagraments. S’ha de notar que vivim de Déu. Som febles i pecadors, però Ell ens “aguanta” i fonamenta. Revisant contínuament la qualitat del nostre amor a Déu i al pròxim, la donació als pobres, la vivència de la fe i la humilitat del nostre viure. Escoltant i estudiant la Paraula de Déu, formant-nos i portant una vida de conversió, sacramental i d’oració que alimenti i vivifiqui l’amor al Crist.

4. Apassionat per l’Església, l’accepta amb els seus límits i grandeses, i treballa amb passió per la comunió i la unitat. L’evangelitzador participa en la pròpia comunitat, és membre viu de l’Església i forjador humil de comunió eclesial. Estima i valora altres camins d’espiritualitat o d’acció eclesials. No es fa una fe a la seva mida, ni dissenteix o critica estèrilment.

5. És un testimoni de misericòrdia i d’alegria, fins d’optimisme madur. Regala temps i atenció a les persones. Ha de captar més el que uneix que el que separa, el positiu de les persones i les idees. I això des de la confiança en Déu. Sense adaptar-se a les pautes del món allunyat de Déu, sinó al revés, proposant en tot, la veritat de l’Evangeli, i quan calgui, anant contracorrent.

6. Un creient que estima generosament i dona a conèixer les pròpies conviccions, amb un amor que no defuig complicar-se la vida i sacrificar-se, quan convingui. Viu la pobresa, austeritat i confiança en Déu, amb “autenticitat” i coherència. En contacte amb els altres, amb obertura i diàleg per aportar les raons del propi viure cristià, i escoltant també les raons de l’altre, amb amistat i respecte, però fent explícit el que sovint queda secret, o massa callat o implícit. Amb un estil de vida que “atregui” cap a Crist i els valors del Regne de Déu.

“Escolta la veu de la creació”

Aquest és el tema i la invitació del Temps ecumènic de la Creació 2022 que va començar el dia 1 de setembre i es clourà el dia 4 d’octubre, festa de St. Francesc d’Assís. És un moment especial perquè tots els cristians preguem i cuidem junts la nostra casa comuna, i una oportunitat per a conrear la nostra “conversió ecològica”, com a resposta a la “catàstrofe ecològica” anunciada per sant Pau VIè. ja el 1970.

La veu de la Creació és un cant dolç que lloa el Creador i alhora és un que es queixa del maltractament humà. El cant dolç convida a practicar una “espiritualitat ecològica”, atenta a la presència de Déu en el món natural, ja que no estem desconnectats de les altres criatures. Per als deixebles de Crist aquesta experiència lluminosa reforça la consciència que “tot ha vingut a l’existència per mitjà de la Paraula i res del que existeix no hi ha vingut sense ella” (Jo 1,3). En aquest Temps de la Creació, tornem a pregar a la gran catedral de la creació, cantant amb totes les criatures: “Que tot el que respira lloï el Senyor” (Sl 150,6).

Malauradament, aquesta cançó dolça va acompanyada d’un crit amarg. És la germana mare terra la que clama. A causa dels nostres excessos consumistes, gemega i suplica que aturem els nostres abusos i la seva destrucció. Són, doncs, totes les criatures les que criden i també són els més pobres entre nosaltres els que criden. Exposats a la crisi climàtica, els pobres són els qui més pateixen l’impacte de les sequeres, les inundacions, els huracans i les onades de calor, que segueixen essent cada cop més intensos i freqüents. A més, criden els pobles natius. Degut als interessos econòmics depredadors, els seus territoris ancestrals estan essent envaïts i devastats pertot arreu, i llencen “un clam que crida al cel” (Estimada Amazònia, 9). També els joves criden, exigeixen que limitem el col·lapse dels ecosistemes del nostre planeta.

Cal penediment i canviar els estils de vida i els sistemes perjudicials, amb una relació diferent amb els altres i amb la creació. L’estat de degradació de la nostra casa comuna mereix atenció. Com a persones de fe, sentim la responsabilitat d’actuar en el nostre comportament diari, en consonància amb aquesta necessitat de conversió personal i comunitària. També la comunitat de nacions està cridada a comprometre’s, amb un esperit de màxima cooperació, especialment en les reunions de les Nacions Unides dedicades a la qüestió mediambiental.

La cimera sobre el clima COP27 al Caire (Egipte) el proper novembre, espera aplicar el límit de l’augment de la temperatura a 1,5°C. A la base de tot hi ha d’haver l’aliança entre l’ésser humà i el medi ambient, mirall de l’amor creador de Déu. Alhora, la cimera COP15 sobre la biodiversitat, que se celebrarà el desembre al Canadà, oferirà a la bona voluntat dels governs una oportunitat important per adoptar un nou acord multilateral que aturi la destrucció dels ecosistemes i l’extinció de les espècies.

Està naixent una nova mentalitat respectuosa amb l’ecologia i molt preocupada pel canvi climàtic. La calor desmesurada del passat estiu i els fenòmens naturals tan extrems que estem sofrint arreu del món, ens porta a l’oració. Preguem perquè les cimeres COP27 i COP15 puguin unir la família humana per abordar amb decisió la doble crisi del clima i la reducció de la biodiversitat.