Resumint les conclusions diocesanes del Sínode

Durant el curs pastoral 2021-2022 s’han treballat les demandes del Sínode sobre “La sinodalitat: comunió, participació i missió”. L’Església d’Urgell ha acollit la crida del Papa Francesc a “caminar junts” i a obrir l’escolta orant, entre els cristians i envers tothom, a la veu de l’Esperit Sant. La consulta feta a Urgell ha involucrat més de 900 persones en més de 60 grups, amb una mitjana d’edat de 47 anys. S’ha subratllat la importància d’escoltar la Paraula, la necessitat d’una formació integral per a tots els agents de pastoral, inclosos els preveres; millorar i accentuar la corresponsabilitat laïcal, sobretot a través dels diversos òrgans de consulta previstos, com els Consells de pastoral i econòmics parroquials, o la necessitat d’un acompanyament integral, que també tingui en compte la dimensió espiritual. Acolliment, diàleg, escolta i acompanyament. S’aprecia poca implicació de les comunitats cristianes. Cal aportar els propis talents, i millorar la celebració dels sagraments, cercant la coherència entre fe i vida, i testimoniant amb coratge la fe.

Ja que l’Església és la família dels fills de Déu, no pot estar tancada en ella mateixa i ha de promoure la seva dimensió comunitària, emprenent iniciatives perquè tots se sentin part de la comunitat. Fomentar l’encontre, el contacte, la comunicació i el coneixement personal entre els membres d’una mateixa comunitat. Establir vincles d’ajuda i de suport mutu. Per això els diferents grups diocesans en la consulta han demanat millorar l’acollida a totes les persones, partint de la seva situació personal, aprofundint en el diàleg a través de l’escolta atenta. Es demana més corresponsabilitat i major presència de la dona en llocs de decisió i ensenyament, que es reflexioni sobre noves maneres d’afrontar la sexualitat i el celibat dels preveres. Parròquies acollidores i caritatives, atentes als pobres i als vulnerables, que cuidin les relacions amb altres institucions i que ajudin en la recerca d’espiritualitat.

El més important del Sínode era escoltar-nos, i es pot dir que en bona part s’ha aconseguit. Ha estat una oportunitat per reunir-se de manera presencial, amb actitud de participació, compartint sobretot les actituds i els continguts de la fe. Els diversos grups parroquials han intentat, en la mesura de les seves possibilitats, posar-se en camí i reflexionar junts. Val la pena destacar com l’Esperit Sant ha conduït i condueix l’Església, animant-la i vivificant-la, rejovenint-la, amb nous i abundants dons. I es van dibuixar alguns grans reptes per a la comunitat cristiana: l’imprescindible rejoveniment, la fidelitat a l’essencial, que sigui profetessa valenta i evangèlica, descentralitzada i més participativa, que promogui el voluntariat, que creï ponts de relació i comunicació amb la societat, la política, la cultura i l’expressió artística. Una Església que estimi i doni testimoni de l’amor de Déu.

L’Assemblea sinodal tinguda a Madrid donà uns subratllats sobre les aportacions: 1. Conversió personal, 2. Formació, 3. Litúrgia, 4. Sinodalitat, 5. Paper de la dona en l’Església, 6. Clericalisme bilateral, dels capellans però també dels laics, 7. Acollida, 8. Discerniment, 9. Pastoral familiar i joves, i 10. La continuïtat que cal donar al procés sinodal. I es va demanar no descuidar 1. Atenció a infants i discapacitats, 2. Pastoral vocacional i diaconat permanent, i 3. Acolliment de la Paraula, que porta a anunciar-la com a bona notícia.

Millorem les relacions amb els altres

Si “Déu és amor” (1Jo 4,8), si volem estimar com Ell, hem de voler també el compromís de canviar allò que calgui i que es pugui en la nostra relació amb els altres, comptant sempre amb l’ajuda de Déu i la nostra col·laboració esforçada. Ofereixo de nou un “decàleg” per a millorar les relacions amb els altres, que són deu consells molt útils per a viure la fraternitat. Per l’Encarnació, Jesucrist habita en cada persona que tractem i, per Ell, val la pena de fer tots els esforços de caritat sincera que ens calguin.
  1. Accepta't tal com ets i valora aquesta família i els companys que tens, sense anar-te apuntant totes les ofenses i incomprensions que t’hagin pogut fer.
  2. Considera que has rebut, amb tota probabilitat, més del que necessites. No envegis ningú. Comparteix.
  3. Accepta els altres tal com són i escolta les seves raons, començant pels més propers: la teva família, els teus amics, els teus veïns i companys. I prega per ells, intentant veure’ls com Déu els deu veure i estimar.
  4. Aprèn a dir i a sentir dir que els altres fan bé les coses i digue’ls-ho en veu alta, sense ressentiments ni temors, estant-ne content, essent agraït.
  5. No et comparis mai amb els altres ni els comparis a ells, perquè això condueix a l'orgull o a la desesperació, que mai no fan feliç.
  6. Viu en la veritat, sense por de dir "sí" al que està bé i "no" al que està malament, sense l’esclavitud d’haver de quedar sempre bé, segons el que l’altre vulgui.
  7. Resol els problemes i els conflictes amb el diàleg i mai no guardis rancor. El rancor et tancarà en la tristesa. Perdona i seràs perdonat. El perdó és font d’esperança.
  8. Comença a dialogar sobre el que uneix i, només després, ocupa't del que separa o divideix. Sempre són més les coses que ens uneixen que no pas les que ens separen. I construeix ponts en comptes de murs.
  9. Dona tu el primer pas, sempre, sense esperar que el doni l'altre, i fes-ho aviat, abans que sigui massa tard. Promou les paus, disculpa, estima amb l'abraçada de la reconciliació.
  10. Assembla’t a Déu i perdona. Tingues per ben segur que perdonar i estimar és sempre, sempre, més important que no pas tenir raó.
Aprofitem el temps de vacances per a créixer en obres d’amor, de reconciliació i de servei. Bones vacances als qui en pugueu fer!

“Jove, aixeca’t i sigues testimoni!”

En aquests dies, fins que culmini a primers d’agost, joves de tot Europa s’encaminen en pelegrinatge a peu a Sant Jaume de Compostel·la per viure una experiència de fe, de fraternitat i de comunió europea en aquest Any Sant jacobeu. És la Peregrinació Europea de Joves (PEJ) del 3 al 7 d’agost. Els joves d’Urgell també hi participen juntament amb els procedents de tots els Bisbats catalans. I molts bisbes, com jo mateix, ens hi farem presents per acompanyar-los i per aprendre, sinodalment, a fer camí junts amb els joves, que sempre és paràbola de la vida del cristià, pelegrí en un món que passa.

El camí de Sant Jaume exerceix actualment una gran atracció a tot tipus de gent. Molts són pelegrins de fe, seguint el Crist, i buscant llum en el silenci, l’esforç sacrificat, la perseverança, la fraternitat... Potser altres busquen esport, turisme, superació, recerca de sentit, espiritualitat... Es camina devers el sepulcre de l’apòstol St. Jaume, el primer que va morir per Crist i pel seu Evangeli.

Tot començà vers l'any 813, quan es trobaren les relíquies de l'apòstol a Compostel·la, essent rei d'Astúries Alfons II el Cast i emperador d'Occident, Carlemany. Un ermità anomenat Pelagi o Pelai, va veure una estrella posada en el bosc. Després de comunicar-ho al bisbe d'Iria Flàvia, Teodomir, van descobrir al centre del bosc una antiga capella amb les restes de l’apòstol. El rei va manar edificar una petita església, que amb els anys es transformà en la Catedral de Santiago de Compostel·la. Aquest lloc es convertí progressivament en un centre de pelegrinatge de tot Europa, buscant la gràcia del perdó de tots els pecats de la vida, la indulgencia plenària. El llarg recorregut que es feia per arribar-hi, des de tants llocs de tot Europa, principalment passava per França. Al llarg del camí s’hi van començar a edificar hostals, hospitals, mercats, etc. per ajudar els peregrins que feien el viatge.

Santiago és  lloc de pelegrinatge i de trobada entre persones i pobles que, a través dels segles, s'ha convertit en símbol de fe i de fraternitat, i vertebrador d'una consciència europea. Avui rep la visita de més de 300.000 pelegrins a l'any, vinguts d’arreu del món. El Camí català de Sant Jaume, que transcorre per les nostres terres, no és un únic camí, sinó que té diverses variants, una de les quals entra per la Cerdanya i La Seu d’Urgell, i es dirigeix a terres aragoneses, passant per Montserrat.

Jove, aixeca’t i sigues testimoni!” és el lema d’aquest encontre europeu (PEJ) i “ha de significar una nova gràcia de Déu, que ens ofereix la possibilitat de posar-nos en camí, de saber que en aquest caminar mai no estem sols, que som acompanyats. Seguir un procés d'esperança, obert a reptes nous, que ens ajudi a trobar-nos amb nosaltres mateixos, amb els nostres germans i, per tant, amb Déu. I és clar, a comprometre'ns amb la nostra societat, cadascú en la seva realitat concreta”, aquesta és la invitació que reben els joves europeus aquest agost de 2022.

L’exemple dels avis i la gent gran

Coincidint amb la festa el dia 26 de juliol dels sants Joaquim i Anna, pares de la Verge Maria i avis de l’Infant Jesús, dediquem més atenció envers aquells que, perquè són grans o avis, mereixen tota la nostra gratitud. Ells ens han donat la vida, i han fet molt per nosaltres i pel país. Són grans, fràgils, potser malalts o dependents, i sabem que durant la pandèmia són els qui més han sofert. Aquest dia ha de ser d’agraïment, de retorn de la tendresa que ens donen, i sobretot d’acció de gràcies respectuosa i alegre per les seves vides.

Actualment, la cultura dominant té com a únic model l’adult jove, i preval la separació entre les etapes de la vida i el descartar els vells per no productius i per aportar moltes despeses. El Papa Francesc entre febrer i març de 2022 va dedicar algunes catequesis sobre la vellesa, i va desgranar de la Bíblia els ancians que hi apareixen: Noè, Moisès, Simeó i Anna, el quart manament, Noemí i Rut, Eleazar, Judit, Job, el Cohèlet, el salm 71. Ell proposa una aliança entre les generacions ja que, amb els recursos que només donen els anys, els grans poden animar els joves a obrir horitzons, a prendre decisions de futur per entendre les experiències de vida i a enfrontar-se a les grans preguntes de l’existència.

Comentant la personalitat de Noè, es pregunta el Papa ¿què poden aportar els ancians? Ajuden a desemmascarar l’engany d’una vida que només busqui el plaer, buida d’interioritat, corrupta o menyspreadora dels altres. Noè és l’exemple d’una vellesa que genera vida, que no es queixa ni recrimina, que mira el futur amb confiança, respecta la creació i cuida la vida de tots.

També els ancians poden donar testimoni joiós de la presència de Déu en les seves vides, al llarg de molts anys, sense deixar de reconèixer que sovint també hi ha hagut debilitats i caigudes. No cal ser perfectes per transmetre la fe. I sempre esperar la visita del Senyor, afinant els sentits per descobrir la seva vinguda. Els ancians són sensibles a les sofrences pròpies i dels altres; hi compten. I han de ser mestres del que el Papa anomena “tendresa social”.

El 4rt. manament de Déu “honora el pare i la mare” (Ex 20,12), no es refereix només als pares biològics, sinó al respecte i la cura envers les generacions que ens precediren, totes les persones grans. Honorar-los amb ajudes materials però sobretot amb l’amor, l’escolta i la proximitat, tenint en compte la seva dignitat. Sabem que alguns són víctimes de les incomprensions, les burles i fins de la violència. És important que es transmeti a les generacions joves que no podem descartar ningú, i que el respecte per la vida, cal manifestar-lo en totes les etapes, des de la concepció fins al seu final natural.

Els ancians són també sovint exemples de coherència en la seva fe i fins d’heroïcitat en moments de guerres i de persecucions. Són models de perseverança en les proves i sofriments, sabent-los transformar en espera confiada de les promeses de Déu. Davant la temptació tan actual de separar fe i vida, els ancians ens poden ensenyar a perseverar. Molts se’n riuen com si la fe fos cosa de vells, quelcom inútil. Davant d’això estem cridats a testimoniar que la fe no és quelcom només per a una etapa de la vida (infants i vells) sinó una benedicció per a tots, un do que ha de ser cuidat, respectat i testimoniat.