Acompanyem Jesucrist i els germans que pateixen

Viure la Quaresma en dies de pandèmia reclama acompanyar espiritualment el Senyor en els seus sofriments, ja que els està patint en els seus germans, que hem d'acollir nosaltres, com a germans nostres. Hem de ser sensibles als patiments sanitaris i materials, psicològics, espirituals i socials que infligeix ​​la pandèmia a la humanitat, i especialment als que estimem i als que tenim a prop. En el seu Missatge per a la Quaresma, el Papa Francesc comenta que Jesús, en l'anunci als seus deixebles de la seva passió, mort i resurrecció, per complir amb la voluntat del Pare (Mt 20,17-19), els revela el sentit profund del seu Misteri pasqual, i els demana associar-s’hi, per a salvar el món.

Acompanyem Jesús en els seus sofriments, Ell “que es va fer no res, fins aprendre la condició d'esclau... s’abaixà, i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu" (Fl 2,8). Acompanyar i identificar-se amb el Senyor, ja que avui Jesús Crucificat continua patint en les víctimes del Covid-19 i en tantes altres pandèmies, i, Ressuscitat, continua vencent per l'esperança que infon als que es lliuren per amor als germans.

Ens hi ajudarà aprofundir en el fet que Jesús va patir de moltes maneres i al llarg de tota la seva vida. Va viure les dificultats d'un pobre que "no té on reposar el cap" (Lc 9,58). Va patir les temptacions i els dubtes humans. Va haver de decidir i cercar, sense que tot estigués clar. Va aprendre amb sofriments a obeir. I va patir la soledat, la incomunicació i la incomprensió dels que l'envoltaven. Ell anava més enllà, però ells no el seguien: "Cap profeta no és ben rebut a la seva terra" (Lc 4,24). Va haver de fugir, li posaven trampes. Va ser mal vist per les autoritats. El van trair per diners (Lc 22,1-16). I va ser injustament condemnat, torturat i clavat a la Creu. Tots el van abandonar i aparentment va fracassar. La passió de Crist revela tots els sofriments espirituals, morals i físics del Senyor i de la humanitat.

Però ¿com va viure el sofriment Jesús, perquè l'imitem? Amb interioritat i pau. Amb una única i gran intimitat amb el Pare: "Pare, jo sé que Vós m’escolteu sempre" (Jo 11,42). Amb silenci actiu. Són notables els seus silencis com en la passió de Marc, en la qual sempre està callat; no contesta ni es defensa. I amb solidaritat cap als qui pateixen i els pecadors. Ell carrega sobre seu el pecat de tots: "És l'Anyell de Déu que lleva el pecat del món" (Jo 1,29). Pateix amb sentit, ja que dóna valor redemptor al sofriment i la creu. La seva vida i el seu sofriment és un sacrifici digne del Pare. Està salvant el món. Sobretot, amb un gran amor. És en les dificultats quan l'amor es manifesta més: "Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics" (Jo 15,13).

Podem assumir els nostres propis sofriments, que són part important de la nostra vida, i viure'ls com un sacrifici que podem oferir, en els quals podem "gloriar-nos" (St. Pau). Acompanyar amb amor els qui pateixen a prop nostre, lluitant per abaixar els seus patiments i acompanyant-los amb tendresa i valentia, amb les forces que Déu ens donarà. Com el Cirineu va ajudar Jesús (Lc 23,26). I acompanyar el Senyor, aprenent de la mà de la Mare de Déu, Mare dolorosa, forta i silenciosa al peu de la Creu, perseverant, plena de fe i de confiança en la Resurrecció.

“L’amor esborra una multitud de pecats” (1Pe 4,8)

En iniciar el camí quaresmal vers la Pasqua i acollint el Missatge que ens ha enviat enguany el Sant Pare Francesc, sobre el servei de la caritat fraterna, ens convé als batejats que ens reconeixem pecadors, recordar que hem de practicar la caritat a fons: “Sobretot estimeu-vos de debò entre vosaltres, perquè l'amor esborra una multitud de pecats” (1Pe 4,8). ¿I si ens proposem de veritat renovar la nostra caritat, viscuda, concreta i real, seguint les petjades de Crist? Ell sempre ens testimonia en l’Evangeli d’aquest primer diumenge que la vida cristiana és lluita contra el mal, que ens hem de deixar enfortir per Ell si volem vèncer les temptacions diabòliques que ens trobarem en el camí de l’amor real. I ens proposa: Convertiu-vos i creieu en la bona nova” (Mc 1,15), que equival al que proclamarem en el diumenge VIè. de Pasqua: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jo 15,12-13). L’amor vencerà. La Creu fou l’acte d’amor més gran del Senyor, que va marcar tota la història de la humanitat. “Ell tot morint destruïa la nostra mort i ressuscitant ens ha tornat la vida”, cantem en el prefaci I de Pasqua. I en aquest temps dramàtic de pandèmia es fa encara més viva l’esperança en la vida plena que ens porta Jesús Ressuscitat, vida feta de plenitud d’amor pur i etern.

Visquem una Quaresma de caritat, estimant els de prop, però tenint cura dels qui es troben en condicions de patiment, abandonament o angoixa, i sembrant llavors de caritat fraterna en el món, perquè donin fruit. Des de la matriu cristiana, és fonamental tenir presents els continguts “sobre la fraternitat i l’amistat social”, de l’encíclica del Papa Francesc “Fratelli tutti” (Germans tots), que invita a estimar-nos entre tots, més enllà del marc geogràfic i cultural propi. A l’encíclica es repensa la dimensió universal de la doctrina evangèlica sobre l’amor fratern, es reflexiona sobre un nou somni de fraternitat, tot abaixant-se pel germà i aprofundint la paràbola del Bon Samarità (Lc 10,25-37). Així mateix, el passat dia 4 de febrer va tenir lloc la Primera Jornada Internacional de la Fraternitat Humana, declarada per unanimitat a l'Assemblea General de les Nacions Unides el 21 de desembre de 2020. El Papa Francesc, amb el Gran imam Ahmad Al-Tayyeb, i el Secretari general de l’ONU, António Guterres, van llençar una crida a tota la humanitat per construir un present de pau, a través de la trobada amb l'altre. Aquesta Jornada celebrada cada any, renovarà idees i visions per al creixement de la fraternitat universal. Enmig de l’individualisme galopant en què estàvem instal·lats, la pandèmia ha ajudat a fer renéixer el desig autèntic de fraternitat i de solidaritat perdurables.

El Papa Francesc remarca que “avui la fraternitat és la nova frontera de la humanitat. La fraternitat humana, per sobre de països o de religions, és el desafiament del nostre segle. És respectant les nostres cultures i tradicions diferents, les nostres ciutadanies diferents, com es construeix la fraternitat”. Perquè "o som germans, o ens destruïm", no hi ha temps per a la indiferència. La triple crisi sanitària, econòmica i ecològica que sacseja el planeta només pot superar-se treballant junts i estimant-nos. És el desafiament dels nostres temps. En el nostre camí vers la Pasqua, el més fonamental és valorar que cada persona és un rostre diferent de la mateixa humanitat que Déu estima.

Quaresma, temps de renovació

Dimecres que ve és Dimecres de Cendra. Comencem la Quaresma, temps per a renovar la fe, l’esperança i la caritat. Així ens exhorta el Papa Francesc en el seu Missatge quaresmal que us vull donar a conèixer.

Quan Jesús anuncia als seus deixebles la seva passió, mort i resurrecció, per a complir amb la voluntat del Pare, els revela el sentit profund de la seva missió i els exhorta a associar-s’hi, per a la salvació del món. Recorrent el camí quaresmal, que ens conduirà a les celebracions pasquals, recordem Aquell que «s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu» (Fl 2,8). En aquest temps de conversió renovem la nostra fe, saciem la nostra set amb l’“aigua viva” de l’esperança i rebem amb el cor obert l’amor de Déu que ens converteix en germans i germanes en Crist. La nit de Pasqua renovarem les promeses del nostre Baptisme, per renéixer com a homes i dones nous, gràcies a l’obra de l’Esperit Sant. El dejuni, la pregària i l’almoina, han de ser les condicions i l’expressió de la nostra conversió pel que fa a la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat.

1. La fe ens crida a acollir la Veritat i a ser testimonis, davant Déu i davant els nostres germans i germanes.

La Veritat és un missatge que rebem i podem comprendre gràcies a la intel·ligència del cor, obert a la grandesa de Déu que ens estima abans que nosaltres mateixos en siguem conscients. I aquesta Veritat és Crist. Fent l’experiència d’una pobresa acceptada, qui dejuna es fa pobre amb els pobres i “acumula” la riquesa de l’amor rebut i compartit. Per això contribueix a estimar Déu i el proïsme. Dejunar significa alliberar la nostra existència de tot el que ens fa nosa, fins i tot de la saturació d’informacions —veritables o falses— i productes de consum, per tal d'obrir les portes del nostre cor a Aquell que ve a nosaltres pobre de tot, però «ple de gràcia i de veritat» (Jn 1,14).

2. L’esperança com a “aigua viva” que ens permet continuar el nostre camí.

És l’Esperit Sant, com aigua viva, aquell que Jesús donarà en abundància en el Misteri pasqual, i que infon en nosaltres l’esperança que no defrauda. En l’actual context de preocupació en què vivim i en el qual tot sembla fràgil i incert, refem l’esperança, dirigim la mirada a la paciència de Déu, que continua tenint cura de la seva Creació. En rebre el perdó, en el Sagrament que es troba en el cor del nostre procés de conversió, també nosaltres ens convertim en difusors del perdó.

3. La caritat, viscuda seguint les petjades de Crist, mostrant atenció i compassió per cada persona, és l’expressió més alta de la nostra fe i de la nostra esperança.

Visquem una Quaresma de caritat, tenint cura dels qui es troben en condicions de patiment, abandonament o angoixa. Fem tot el que puguem per alleugerir-los.

Cada etapa de la vida és un temps per a creure, esperar i estimar. La Quaresma ha de ser camí de conversió i pregària; compartició dels nostres béns; per reconsiderar la fe que ve del Crist Ressuscitat, l’esperança animada per l’alè de l’Esperit, i l’amor que es renova en el cor misericordiós del Pare.

50 anys de l’ordenació episcopal de Mons. Joan Martí (i 3)

Amb el tercer escrit, acabo avui la presentació del pontificat de Mons. Joan Martí que s’iniciava ara fa 50 anys com a Bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra.

4. Va ser un home d’Estat. El Bisbe d’Urgell exerceix aquesta prerrogativa de ser Copríncep d’Andorra amb el President de la República Francesa. Fou una de les dimensions més destacades del pontificat de Mons. Joan Martí perquè és molt única, ja que no hi ha cap més Bisbe –tret del Papa- que tingui l’obligació d’acompanyar un País, servint-lo com a Cap d’Estat. Quan prengué possessió com a Copríncep (17.3.1971) havia d’exercir tots els poders conjuntament amb el Copríncep francès. No era pas fàcil. Va servir el Principat amb intel·ligència, prudència i molta generositat, com un Copríncep totalment disponible i servicial, i es pot destacar que anà al davant del procés constitucional amb el Copríncep francès, François Mitterrand, com també amb el Consell General de les Valls i amb les persones que van intuir aquell gran moment històric, únic, per al Principat d’Andorra. Ell, doncs, va poder culminar la Constitució democràtica Andorrana, i n’estava ben orgullós, de l’aprovació i l’acceptació del poble andorrà en el referèndum del 14.3.1993. El seu càrrec de Copríncep va afavorir les relacions amb els Presidents i Coprínceps Francesos, amb el Rei d’Espanya, amb els Presidents de la Generalitat, així com els Presidents del Govern d’Espanya. Amb el procés constitucional i la Constitució de 1993, Mons. Martí passà a ser un Copríncep constitucional, amb poders i responsabilitats molt definides i més restringides. Representa l’Estat Andorrà, arbitra i modera el funcionament dels poders públics i de les institucions, i ha de mantenir els equilibris i la neutralitat envers el joc polític, promovent el bé del país i la seva digna presència entre les nacions. Va deixar 12 pàgines escrites sobre com va aprendre a fer política: des dels clàssics fins als darreres tractats, fent palès com es preparava i exercia les seves responsabilitats a consciència.

5. Va ser un home bo, senzill, afectuós, amb ànima alegre i amic dels amics. Fidel a la pregària, a la missa i a la lectura espiritual. Sempre cordial amb tothom. Preparava amb exigència i rigor totes les seves intervencions, des de les més importants a les més simples i senzilles. Estimava els sacerdots, els laics, els religiosos i la gent dels pobles. Coneixia en concret la geografia de la Diòcesi. Posava molta il·lusió, com un infant, en les coses que havia de fer, projectes, viatges, visites, conferències. I va mirar de ser sempre just en totes les seves actuacions.

El Senyor va voler que morís l’11 d’octubre de 2009, al moment en què junts, a l’hospital, en silenci, ell ja panteixant, seguíem, a través de la televisió, la cerimònia de canonització de Sant Francesc Coll i altres quatre sants. Un moment intens de comunió episcopal, ja que un Bisbe és sempre un membre del Col·legi episcopal que el Papa presideix. I amb el Papa, nosaltres dos units, sols a l’habitació, seguíem les lletanies dels sants. I el Senyor va escoltar la nostra pregària, i els sants van venir a buscar-lo. L’Església quan acomiada un fill difunt prega dient: “Ajudeu-lo sants de Déu, sortiu a rebre’l àngels del Senyor, acolliu la seva ànima i presenteu-la a l’Altíssim!”. I així s’esdevingué, en aquell 11 d’octubre, dia de l’entrada en la Vida eterna de l’Arquebisbe Joan.