Un seminarista és un miracle de la gràcia

Prop de la festa de St. Josep celebrem la Diada del Seminari, i ens acostem, un any més, al que ha estat definit com “el cor de la Diòcesi”, el Seminari. Actualment el nostre Seminari diocesà de La Seu d’Urgell està a cavall entre La Seu i Barcelona, on es vinculen amb el Seminari Interdiocesà. A La Seu conviuen els caps de setmana i fan pràctica pastoral, i tots aquests mesos de pandèmia també hi estudien i es formen durant molts més dies que no pas abans. Temps de gràcia i de preparació, que es podria entendre com un particular temps de Natzaret per als futurs sacerdots. Un Natzaret -lloc dels llargs anys de vida amagada de Jesús-, que fou acompanyat per Josep. I un Natzaret   en el qual, vivint en comunitat, preguen, estudien, maduren en la fe i en la caritat pastoral perquè un dia no llunyà, el Senyor -a través del ministeri de l’Església- els configuri a Crist, el Bon Pastor, i els enviï a servir els germans. El lema d’enguany té a veure amb l’any de Sant Josep convocat pel Papa Francesc: “Pare i germà com St. Josep”. Així com el pare custodi de Jesús va tenir-ne cura en la infància, adolescència i joventut, tot el temps de vida oculta a Natzaret, així ara ha de protegir els seminaristes i els ha de fer custodis del misteri de la salvació.

A Espanya tenim 1.066 seminaristes majors, amb un total de 215 nous ingressos i van ser ordenats 126 nous sacerdots el curs passat. Nosaltres a Urgell hem tingut un nou seminarista des del febrer, i en són cinc: Martín, Àlex, Jerrick, Carles i David. Hem de continuar pregant per ells i per les vocacions al ministeri. Però voldria destacar aquesta generosa resposta a Déu de 215 nous seminaristes, a pesar de la pandèmia, el confinament, i totes les restriccions culturals i la persecució que vulgueu. Son un “miracle” de la gràcia de Déu, més poderosa que les nostres febleses i les actituds hostils.  Qui escolta la crida de Crist i el clam dels germans, ja no pot restar inactiu. Ha de sortir d’ell mateix, donar-se i començar un seguiment de Crist que el portarà lluny, per camins desconeguts, que faran la seva felicitat i la de tots els qui servirà per amor.

El Seminari és realment un presbiteri en gestació. La presència discreta i atenta de St. Josep en la comunitat formativa, ensenyant-los a ser “pares i germans” de tots els homes i dones, encoratjarà els nostres esforços per oferir a l'Església i al món els pastors missioners segons el cor de Déu, que tant necessitem.

Certament continua valent la pena ser sacerdot de Jesucrist, i la societat el continua necessitant en tants camps que superen la dimensió purament espiritual i religiosa. Preguem pels seminaristes, pels seus formadors i professors, pel seu procés de maduració. I ajudem el Seminari amb les nostres aportacions i el nostre interès actiu.  A Josep i a Maria encomanem el nostre Seminari i els futurs ministres de la nostra Església, perquè els ajudin a ser apòstols ardents amb la caritat del Crist. Que sigui beneït St. Josep, testimoni del lliurament de Déu a la terra. Que sigui beneït el Pare Etern que el va escollir, el Fill de Déu que tant el va estimar i l'Esperit Sant que el va santificar. Que sigui beneïda la Verge Maria a qui tan unit va estar sempre!

Sant Josep, sigueu un pare per a nosaltres!

“Salve, custodi del Redemptor i espòs de la Verge Maria.
A vós Déu us confià el seu Fill,
en vós Maria va dipositar la seva confiança,
amb vós Crist es va forjar com a home.
Oh, benaurat sant Josep, mostreu-vos també com un pare per a nosaltres
i guieu-nos en el camí de la vida.
Concediu-nos gràcia, misericòrdia i coratge,
i defenseu-nos de tot mal. Amén.”

Amb aquesta bella Oració acaba el Papa Francesc la seva Carta Apostòlica “Patris corde” del 8 de desembre 2020, amb motiu del 150è. aniversari de la declaració de St. Josep com a Patró de l’Església Universal. Una Carta que apropant-se la solemnitat de St. Josep, convé recordar i meditar, especialment dins l’Any de Sant Josep que estem celebrant fins al 8 de desembre de 2021.

Amb cor de pare”: així Josep va estimar Jesús, anomenat en els quatre Evangelis “el fill de Josep” (Lc 4,22). Celebrar la seva festa dins la Quaresma ens porta a demanar-li la gràcia de la protecció concretada en una real conversió a Jesús. St. Josep va acompanyar des de Betlem, Egipte i Natzaret la llarga vida oculta de Jesús, com tanta gent que cada dia demostra paciència i infon esperança.

Josep és el pare que utilitza l’autoritat que la Llei li atorga, per fer un do total de si mateix, de tota la seva vida, a l’infant, l’adolescent i el jove adult que fou Jesús, i també com espòs i defensor de la seva Mare, la Verge Maria. I destaca el Papa Francesc que Josep és el pare en la tendresa, el pare en l’obediència, el pare en l’acolliment, el pare del coratge creatiu, el pare treballador, i el pare a l’ombra, des d’un eloqüent silenci. Els sants ajuden tots els fidels a viure la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat. La seva vida és una prova concreta que és possible viure l'Evangeli i per això són exemples de vida a imitar. Sant Josep ens anima a imitar-ho "a través del seu eloqüent silenci", com diu el Papa. Callava i feia, sostenia, estimava i testimoniava exemplarment la seva fe, “contra tota esperança”. Jesús va aprendre la tendresa de Déu en el seu pare Josep. En somnis, com a mitjà de manifestar la seva voluntat, Déu l’instrueix per no tenir por de l’embaràs de Maria, per conduir a Egipte Maria i l’Infant, tornant després a Israel, i anant a Natzaret “advertit en somnis”. A cada circumstància ell va acceptar-ho tot ben humil i va proclamar el seu “sí”, ple de confiança. Acollí fins i tot el que no havia escollit, amb un gran coratge creatiu, i plantà cara a les dificultats. Era fuster i d’ell va aprendre Jesús, el valor, la dignitat i l’alegria de qui menja el seu pa treballant, participant en l’obra creadora de Déu. Fou pare castíssim que estimà sense posseir, deixant que el centre fossin Jesús i Maria. Vivint, en una paraula, la lògica del sacrifici com a do de si mateix.

Demanem al Patró de tota l’Església, que sigui un pare per a tots nosaltres, que ens ajudi a caminar per la virtut i a viure el do de nosaltres mateixos. Que ens concedeixi la gràcia de les gràcies: la nostra conversió!

Convertim-nos i creiem en l’Evangeli

En imposar-nos la Cendra a l’inici de la Quaresma, la litúrgia ens va recordar les paraules nuclears de la predicació de Jesús: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli” (Mc 1,14). Mentre acollíem un signe de la fragilitat de la nostra vida i de la fugacitat de les coses materials, la cendra, se’ns proposava fer una autèntica conversió, tornar a Déu amb tota l’ànima i totes les forces, i alhora creure i sortir a anunciar l’Evangeli, la bona notícia que el perdó se’ns ha donat en el Crist, que hem estat recreats de nou i que podem viure com a fills de Déu i com a germans els uns dels altres.

En el camí vers la Pasqua, aquestes dues realitats, convertir-nos i creure en l’Evangeli, tenen una unitat indestriable, formen com una gran i única actitud de seguiment autèntic del Crist. La veritable conversió a Déu consisteix a acollir plenament la Bona Nova de Jesús, com la llum que deixem que il·lumini tots els racons de la nostra vida, i al mateix temps, per la força de Déu, esdevenir testimonis i missatgers d’aquesta Bona Notícia per als altres, és a dir, evangelitzadors creïbles, generosos i plens d’amor. És el nucli de la nova evangelització a què estem especialment compromesos en aquest temps de pandèmia i d’”eclipsi de Déu”, donada la feblesa de la fe i de l’esperança que trobem en nosaltres, potser, i entre molts dels nostres contemporanis.

Recollint un text del bisbe Pere Casaldàliga, missioner a Sâo Félix do Araguaia, al Brasil, poeta de la Bona Nova traspassat el 8 d’agost de l’any 2020, us proposo unes actituds per a viure l’evangelització que recullen i uneixen les dues actituds, conversió i fe anunciadora:
  • Saber acollir l’Evangeli que ens ve a trobar i deixar-se convertir per ell.
  • No fer ombra a l’Evangeli, ni amb la nostra cultura, ni amb el nostre protagonisme, ni amb la nostra por.
  • Practicar, celebrar i anunciar l’Evangeli en comunitat eclesial.
  • Viure l’Evangeli amb tota la veritat; ser testimonis, companys del Crist, el Testimoni Fidel, i companys de tants bons testimonis, germans nostres.
  • Com volia Jesús, escampar la Bona Nova feta sal, ferment, llum, llavor, en cada societat, en cada persona, en cada lluita, en cada esperança.
  • Recordar sempre que Jesucrist és un Evangeli més gran que l’Evangeli escrit; i entregar l’Evangeli com qui fa un delicat petó de part de Déu.
  • No oblidar mai que l’Evangeli porta a dins la creu.
  • Fer, com Jesús, que l’Evangeli sigui dels pobres i els petits, perquè arribi a tothom.
  • Pregar l’Evangeli. Callar l’Evangeli en el silenci de la gratuïtat i del despullament. Fer néixer Evangeli amb la profecia dels gestos.
  • Convocar tothom entorn de l’Evangeli i fer molts deixebles per a Jesús.
  • Cridar l’Evangeli com l’únic veritable Nou Ordre Mundial que pot fer-nos, a tots, germans i germanes en un sol Món Humà.
  • Saber esperar amb paciència pasqual la Bona Nova definitiva d’Aquell qui “és a la porta i truca” (Ap 3,20).

Acompanyem Jesucrist i els germans que pateixen

Viure la Quaresma en dies de pandèmia reclama acompanyar espiritualment el Senyor en els seus sofriments, ja que els està patint en els seus germans, que hem d'acollir nosaltres, com a germans nostres. Hem de ser sensibles als patiments sanitaris i materials, psicològics, espirituals i socials que infligeix ​​la pandèmia a la humanitat, i especialment als que estimem i als que tenim a prop. En el seu Missatge per a la Quaresma, el Papa Francesc comenta que Jesús, en l'anunci als seus deixebles de la seva passió, mort i resurrecció, per complir amb la voluntat del Pare (Mt 20,17-19), els revela el sentit profund del seu Misteri pasqual, i els demana associar-s’hi, per a salvar el món.

Acompanyem Jesús en els seus sofriments, Ell “que es va fer no res, fins aprendre la condició d'esclau... s’abaixà, i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu" (Fl 2,8). Acompanyar i identificar-se amb el Senyor, ja que avui Jesús Crucificat continua patint en les víctimes del Covid-19 i en tantes altres pandèmies, i, Ressuscitat, continua vencent per l'esperança que infon als que es lliuren per amor als germans.

Ens hi ajudarà aprofundir en el fet que Jesús va patir de moltes maneres i al llarg de tota la seva vida. Va viure les dificultats d'un pobre que "no té on reposar el cap" (Lc 9,58). Va patir les temptacions i els dubtes humans. Va haver de decidir i cercar, sense que tot estigués clar. Va aprendre amb sofriments a obeir. I va patir la soledat, la incomunicació i la incomprensió dels que l'envoltaven. Ell anava més enllà, però ells no el seguien: "Cap profeta no és ben rebut a la seva terra" (Lc 4,24). Va haver de fugir, li posaven trampes. Va ser mal vist per les autoritats. El van trair per diners (Lc 22,1-16). I va ser injustament condemnat, torturat i clavat a la Creu. Tots el van abandonar i aparentment va fracassar. La passió de Crist revela tots els sofriments espirituals, morals i físics del Senyor i de la humanitat.

Però ¿com va viure el sofriment Jesús, perquè l'imitem? Amb interioritat i pau. Amb una única i gran intimitat amb el Pare: "Pare, jo sé que Vós m’escolteu sempre" (Jo 11,42). Amb silenci actiu. Són notables els seus silencis com en la passió de Marc, en la qual sempre està callat; no contesta ni es defensa. I amb solidaritat cap als qui pateixen i els pecadors. Ell carrega sobre seu el pecat de tots: "És l'Anyell de Déu que lleva el pecat del món" (Jo 1,29). Pateix amb sentit, ja que dóna valor redemptor al sofriment i la creu. La seva vida i el seu sofriment és un sacrifici digne del Pare. Està salvant el món. Sobretot, amb un gran amor. És en les dificultats quan l'amor es manifesta més: "Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics" (Jo 15,13).

Podem assumir els nostres propis sofriments, que són part important de la nostra vida, i viure'ls com un sacrifici que podem oferir, en els quals podem "gloriar-nos" (St. Pau). Acompanyar amb amor els qui pateixen a prop nostre, lluitant per abaixar els seus patiments i acompanyant-los amb tendresa i valentia, amb les forces que Déu ens donarà. Com el Cirineu va ajudar Jesús (Lc 23,26). I acompanyar el Senyor, aprenent de la mà de la Mare de Déu, Mare dolorosa, forta i silenciosa al peu de la Creu, perseverant, plena de fe i de confiança en la Resurrecció.