Els reptes de les migracions

Per commemorar el Dia Mundial dels Refugiats, al juny, els Bisbes de la Subcomissió per a les Migracions i mobilitat humana de la CEE van aportar una reflexió que no hauria de caure en l'oblit. És important focalitzar l'atenció sobre aquest col·lectiu de població de 82,4 milions de persones a tot el món, segons l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR). En 10 anys s’ha duplicat el nombre de persones desplaçades per les guerres i les crisis al món,  i és un dels col·lectius més afectats per les conseqüències del coronavirus.

A cada continent milions de famílies i persones es veuen obligades a fugir, entre d'altres molts perills, de la fam, la guerra, la pobresa i l'explotació, amb l'anhel de buscar un lloc segur on poder construir una vida millor per a ells i per als seus éssers estimats. Em van impressionar molt les imatges del campament de refugiats més gran de món. És el camp dels refugiats Rohingya, un de les més oblidats. Prop d'un milió de persones pertanyents a aquesta ètnia musulmana s'han vist obligades a fugir del seu país d'origen, Myanmar, i viuen en condicions inhumanes en els campaments de refugiats de Cox Bazar, a Bangla Desh, el país veí. Van ser breu notícia mundial fa poques setmanes, perquè a ells no els havia arribat encara cap vacuna del Covid-19.

Per això és bo acollir amb obertura de ment i de cor, amb la nostra pregària i ajuda solidària, els reptes que el Papa Francesc planteja davant les migracions. Molts vénen a Europa. Hem d’acollir les justes demandes d'aquestes persones que truquen a les nostres portes, i als quals en aquest moment intentem acompanyar des de les parròquies, Càritas i altres entitats, sobretot quan lamentablement queden fora dels dispositius d'acollida i vivint amb greus incerteses legals.

Les vies eficaces, solidàries i creatives que el Papa proposa per tal d'atendre els qui escapen de les greus crisis humanitàries (Fratelli tutti 130) són:
  • "Incrementar i simplificar la concessió de visats,
  • adoptar programes de patrocini privat i comunitari,
  • obrir corredors humanitaris per als refugiats més vulnerables,
  • oferir un allotjament adequat i decorós,
  • garantir la seguretat personal i l'accés als serveis bàsics,
  • assegurar assistència consular,
  • dret a tenir sempre amb un mateix els documents personals d'identitat,
  • accés equitatiu a la justícia,
  • possibilitat d'obrir comptes bancaris i la garantia del que és bàsic per a la subsistència vital,
  • donar-los la possibilitat de moviment i la possibilitat de treballar,
  • protegir els menors d'edat i assegurar-los l'accés a l'educació,
  • preveure programes de custòdia temporal o d'acollida,
  • garantir la llibertat religiosa,
  • promoure la inserció social,
  • afavorir el reagrupament familiar i preparar les comunitats per als processos integratius."
No oblidem la misericòrdia: "Quan era foraster, em vau acollir" (Mt 25,35).

Cures pal·liatives i desplegament de la llei de dependència

Els Bisbes de Catalunya  ajudats pels Delegats diocesans de Pastoral de la Salut i els de Família i Vida, i pel Centre Borja de Bioètica, volem que es reflexioni en el moment d’entrada en vigor de la Llei de regulació de l’eutanàsia. En un comunicat al juny, valoràvem la necessitat d’ajudar ancians, malalts i familiars sobretot, establint un correcte document de voluntats anticipades i també les possibilitats d’objecció de consciència davant l’eutanàsia per part dels professionals sanitaris, que seria bo que es plantegessin l’objecció de consciència davant d’aquesta llei i ajudessin a orientar-nos responsablement.

No és fàcil ni senzill abordar el final de vida ni el patiment humà. L’Església Catòlica, des dels seus orígens, ha tingut cura de les persones en situacions d’especial fragilitat i vulnerabilitat, tant en l’àmbit sanitari com social. Amb esperit de compromís de servei a la societat, reclamem la promoció de les cures pal·liatives i el desplegament efectiu de la llei de dependència, donant realment cobertura a les necessitats dels malalts i les seves famílies. Davant les situacions de patiment i de final de la vida, és clau l’atenció integral, abordant patiment físic, psicològic, espiritual i social, i no prolongant la vida per tots els mitjans possibles. Serà clau l’acompanyament amb amor i compassió, com ens ensenya el Crist en la paràbola del Bon Samarità (Lc 10,25-37).

En aquest context, és important clarificar que no són eutanàsia aquelles accions, com la sedació, encaminades a mitigar el dolor o altres símptomes ni tampoc no ho són la retirada o no aplicació de tractaments desproporcionats, inadequats o fútils. Ja el Papa Pius XII en va parlar encertadament. En canvi, l’objectiu de l’eutanàsia és acabar amb la vida de la persona de forma directa i intencional. Des de la convicció que la vida és un do de Déu que cal respectar, el compromís de l’Església és el d’ajudar les persones a viure més d’acord amb la seva dignitat i afavorir el seu major benestar, especialment en situacions de fort sofriment o de proximitat de la mort.

Aquestes situacions representen un desafiament per a malalts i famílies. És desitjable reflexionar-hi des dels propis valors i creences, i deixar-ne constància per escrit en el “Document de Voluntats Anticipades”, on es pot especificar tant el rebuig a l’eutanàsia com a les accions destinades a prolongar el procés de mort. En aquest sentit els Bisbes de Catalunya suggerim signar el Document de Voluntats Anticipades elaborat per la Conferència Episcopal Espanyola i que, mirarem de difondre a les parròquies i comunitats amb les degudes orientacions. Segurament els notaris i els agents de pastoral de la salut ens hi ajudaran a fer-ho correctament, i amb tots els requisits legals necessaris.

"Incurable no és mai sinònim d’in-cuidable". Qui pateix una malaltia en fase terminal, així com qui neix amb una predicció de supervivència limitada, té dret a ser acollit, curat i envoltat d'afecte. L'Església és contrària a l'acarnissament terapèutic, però reitera que l'eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a la societat i atempten contra la dignitat de la persona humana (cf. Carta Samaritanus bonus, sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida de 22.9.2020).

L’eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a tots

Acaba d’entrar en vigor a Espanya la Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia, i és bo fer una reflexió a partir de la Nota dels Bisbes Espanyols de desembre passat, per enfortir els nostres criteris.

1. La Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia es va tramitar de manera accelerada, en temps de pandèmia i estat d’alarma, sense escoltar ni dialogar públicament. El fet és especialment greu, ja que instaura una ruptura moral i un canvi en les finalitats de l’Estat que passa a ser responsable de la mort infligida i també que la professió mèdica, cridada en el possible a guarir o almenys a alleujar, en qualsevol cas a consolar, i mai a provocar intencionadament la mort.

2. La Congregació per a la Doctrina de la Fe va publicar la Carta «Samaritanus bonus» sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida (22.09.2020), que il·lumina la reflexió i el judici moral sobre aquest tipus de legislacions. I també hi ajuda el document de la Conferència Episcopal Espanyola, Sembradors d’esperança. Acollir, protegir i acompanyar en l’etapa final d’aquesta vida (1.11.2019).

3. El que s’ha de promoure són les cures pal·liatives, que ajuden a viure la malaltia greu sense dolor, i l’acompanyament integral, per tant també espiritual, als malalts i a les seves famílies. Aquesta cura integral alleuja el dolor, consola i ofereix l’esperança que sorgeix de la fe i dona sentit a tota la vida humana, fins i tot en el sofriment i la vulnerabilitat. La manca de cures pal·liatives és també una expressió de desigualtat social.

4. La pandèmia ha posat de manifest la fragilitat de la vida i ha suscitat sol·licitud per les cures, al mateix temps que indignació pel descart en l’atenció a la gent gran. Acabar amb la vida no pot ser la solució per a abordar un problema humà. La mort provocada no pot ser una drecera que ens permeti estalviar recursos humans i econòmics; per contra, enfront de la mort com a solució, cal invertir en les cures i proximitat que es necessiten en l’etapa final d’aquesta vida. Això és la veritable compassió.

5. L’experiència dels pocs països on s’ha legalitzat l’eutanàsia ens diu que incita a la mort als més febles. En atorgar aquest suposat dret, la persona, que s’experimenta com una càrrega per a la família i un pes social, se sent condicionada a demanar la mort quan una llei la pressiona en aquesta direcció. I s’ha de valorar la necessitat de l’objecció de consciència per part de personal sanitari, responsables de residències de gent gran i altres institucions de servei.

6. El Papa Francesc afirma: «L’eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a tothom. La resposta a la qual estem cridats és no abandonar mai els qui pateixen, no rendir-se mai, sinó tenir cura i estimar per donar esperança». Hem de respondre a aquesta crida amb la pregària, la cura i el testimoni públic que afavoreixin un compromís personal i institucional a favor de la vida, les cures i una genuïna bona mort en companyia i amb esperança.

Estimem l’Església apostòlica

La diada dels apòstols St. Pere i St. Pau que dimarts celebrarem, és la festa de les dues grans columnes de la fe de l’Església, els amics del Senyor, que com “les dues oliveres i els dos canelobres d’or que estan a la presència de Déu” (com diu la litúrgia hispànica) han testimoniat amb la seva sang “tot allò que van sentir, que van veure amb els seus ulls, que van contemplar referent a la Paraula de la Vida” que és el Crist encarnat (cf. 1Jo 1,1). Ells ens sostenen i ens estimulen a creure i a estimar, a conservar la unitat com a fills i membres actius de l’Església una, santa, catòlica i apostòlica.

Sant Pere fou un pescador de Galilea, a qui el Senyor li canvià la vida i el nom, perquè fos “pescador d’homes”, i el llençà a la immensitat del món, fins a Roma, per testimoniar la seva Resurrecció. És la pedra escollida de Crist per edificar la seva Església: “Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església” (Mt 16,18). No l’anomenà "pedra" perquè fos un home sòlid i de confiança. Cometria molts errors després, no era molt de fiar, i arribaria fins i tot a negar el Mestre. Però va escollir construir la seva vida sobre Jesús, la pedra, i no sobre "la carn ni la sang", és a dir, sobre si mateix. “Jesús és la roca en què Simó es va convertir en pedra. Podem dir el mateix de l'apòstol Pau, que es va lliurar totalment a l'Evangeli, considerant tota la resta com escombraries, per guanyar Crist”, diu el Papa Francesc. Sant Pau, que probablement vingué a Tarragona, ha de ser, per a nosaltres, el “nostre” apòstol estimat, en la fe del qual ens fonamentem. Un fariseu zelós, convertit a la fe, que després de perseguir els cristians, fou un apòstol apassionat, incansable, que ho perdé tot per tal de predicar Jesucrist, a qui estimava amb un amor immens. Viatjà i patí molt, fundà comunitats, animà els deixebles, expressà la fe amb llibertat i saviesa, obrí el cristianisme als pagans, i ens ensenyà l’autèntica doctrina cristiana. Ell és l’Apòstol que llegim constantment en les celebracions, i que ens anima a estimar Crist i la seva Església amb amor apassionat.

Al final del quart Evangeli, Jesús li diu a Pere: “¿M’estimes?... Pastura les meves ovelles” (Jo 21,17). I comenta el Papa Francesc: “Parla de nosaltres i diu "les meves ovelles" amb la mateixa tendresa amb què deia la meva Església. Amb quin amor, amb quina tendresa ens estima Jesús! Ens sent seus. Aquest és l'afecte que edifica l'Església. Avui, a través de la intercessió dels apòstols, demanem la gràcia d'estimar la nostra Església. Demanem ulls que sàpiguen veure-hi germans i germanes, un cor que sàpiga acollir els altres amb el tendre amor que Jesús té per a nosaltres. I demanem la força per pregar per aquells que no pensen com nosaltres. Que la Mare de Déu, que posava harmonia entre els apòstols i resava amb ells (cf. Ac 1,14), ens guardi com a germans i germanes en l'Església, ens mantingui en la unitat amb el Sant Pare i el Col·legi apostòlic i ens ajudi amb la seva poderosa intercessió.

Visquem aquesta festa dels Apòstols amb comunió i oració fervent pel Papa Francesc, l’actual successor de St. Pere. Vivim moments delicats i l’hem d’acompanyar amb l’oració i l’adhesió filial a la seva persona i al seu magisteri, a la seva tenaç lluita contra el pecat i contra el que fereix durament els seus fills, al seu manifest coratge i treball per una Església testimoni fidel de Jesucrist.