Tots els sants i les santes de Déu, pregueu per nosaltres!

Durant la processó d’entrada de l’Eucaristia estacional a la Catedral, fa quinze dies, quan vam iniciar la fase del Sínode a la nostra Diòcesi, anàvem cantant les lletanies dels sants. Invocàvem aquells i aquelles que són també membres de l’Església, els més grans, perquè des del cel ens acompanyessin, ens ajudessin i ens protegissin. Recordàvem els seus noms i contestàvem: “Pregueu per nosaltres!”. Demà els celebrem units en una única solemnitat: “Tots els sants i les santes de Déu, pregueu per nosaltres!”.

Els sants ens ajuden a celebrar amb goig el Sínode per discernir el que Déu vol avui de nosaltres. Ells, amb els seus mèrits units als de Jesucrist, l’únic mitjancer i redemptor, ens aporten el perdó dels pecats, l’augment de gràcia i el premi de la vida eterna. I ens fan arribar la gran veritat: que és possible la santedat en tots els estats de vida i en tota circumstància. “Tots podem ser sants!” proclama el Papa Francesc. “Tots els cristians, com a batejats, tenen una igual dignitat davant el Senyor i els uneix una mateixa vocació que és la santedat”. Els sants no són herois, sinó pecadors que segueixen Jesús pel camí de la humilitat i de la creu. “La santedat, diu el Papa, és el rostre més bell de l'Església: és descobrir-se en comunió amb Déu, en la plenitud de la seva vida i del seu amor. S'entén, doncs, que la santedat no és una prerrogativa només d'alguns: és un do que s'ofereix a tots, ningú no n’està exclòs, per això constitueix el caràcter distintiu de tot cristià". La santedat és viure amb amor i oferir el testimoni cristià en les ocupacions de cada dia on estem cridats a convertir-nos en sants. Cadascú en les condicions en què es troba.

Segons el Papa Francesc, hi ha cinc grans manifestacions de la santedat, és a dir del genuí amor a Déu i al proïsme. 1.- La paciència i la mansuetud, que ens ajuden a suportar les contrarietats, les inestabilitats de la vida, i també les agressions dels altres, les seves infidelitats i defectes. 2.- L’alegria i el bon humor. Cal viure il·luminant amb la pròpia fe l’esperit dels altres, de manera positiva i esperançada. 3.- El sant ha de ser audaç, entusiasta, ha de parlar amb llibertat i tenir zel apostòlic i evangelitzador. 4.- Necessitem l’ajuda dels altres, de l’Església, per vèncer en les nostres pròpies lluites. No podem aïllar-nos, cal aprendre a ajudar i a deixar-nos ajudar. La santedat és personal, però s’assoleix juntament amb la comunitat creient. I 5.- La santedat es fa forta i creix en la mesura que estem del tot units a Déu per l’oració i l’adoració del Senyor.

La festa de Tots sants ens porta a desitjar ser més amics de Jesús i a estar-li units, com ho foren els sants i les santes de Déu, exemplars testimonis de fe i amor en les diferents èpoques en què van viure. Res no es perdrà i Déu farà “que tot sigui nou” (Ap 21,5). Alegrem-nos per la festa de Tots els Sants. No la confonguem amb el dia dels difunts, que se celebra litúrgicament l’endemà. El dia 1 cantem la glòria que ja posseeixen els germans que han viscut les benaurances (cf. Mt 5,1ss). Lloem-los i demanem-los que ens acompanyin i protegeixin, i que un dia ens rebin a la glòria. Així ho proclama la litúrgia en la mort d’un batejat: “Que els àngels t’acompanyin al Paradís, que a la teva arribada, et rebin els màrtirs, i et facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem”.