Objectius per a renovar la missió

“Sortí el sembrador a sembrar... una part de les llavors caigué en terra bona i donà fruit” (Mt 13,3.8), així ens anima la paràbola de les paràboles de Jesús, que ens ensenya i ajuda molt en el moment de recomençar el treball pastoral. Deixem les pors i les mandres, les comoditats, i deixem que el Senyor ens guiï. Pensant en la missió renovada i urgent, us proposo uns objectius més concrets per al nou curs:

1. Intensificar la intimitat amb el Senyor, perquè avui la societat necessita capellans, consagrats i laics, més units que mai amb Déu. Amb Ell ho podem tot (Fil 4,13) i ens n’hauríem de fiar més, abandonar-nos del tot a les seves mans. Ell no ens ofereix un triomf o un aplaudiment de part del món; encara menys ens parla de premis pels qui ens portem bé. El que fa es donar-nos el do més preciós: ens ofereix beure del seu mateix calze, com fan els enamorats, que beuen de la mateixa copa; i ens diu que no esperem massa resultats concrets, visibles; que alguns ja vindran quan toqui, però altres potser no són els que Ell vol (Mt 20,22).

2. Viure amb goig l’encontre amb la gent, ser propers, per conèixer i que ens coneguin. Jesús va començar la missió del Regne, deixant que amb l’exemple personal i el testimoniatge, nosaltres anéssim completant la missió que ens ha estat confiada (Col 1,24). Encontre vol dir no esperar que vinguin, que potser no vindran, sinó sobretot anar a les perifèries, anar on hi ha persones vulnerables o que pateixen situacions difícils. I que vegin la bondat, la simplicitat i l’alegria de la nostra vida. Aquesta és la predicació més eficient (Mt 5,16). Cal mostrar les conviccions i el testimoni no impositiu. Amb freqüència aquesta és i serà la nostra principal predicació. Així descobrirem bondats amagades. I si cal rentar els peus, fer-ho com qui no fa res, ja que Jesús ho va fer el primer i ens dóna exemple.

3. Paciència, saber aguantar i quan faci falta saber patir. Ho hem hagut de fer en temps de pandèmia. Si volem evangelitzar ens hem d’anar acostumant al petit miracle d’un silenci que de vegades sembla inacabable, com el dels anys de Natzaret, trenta anys de trenta-tres, quan Jesús, la Paraula encarnada, callava però anava creixent. Perquè la força de la gràcia es manifesta sobretot en temps de silenci aparent de part de Déu. Que Jesús creixi en nosaltres mentre nosaltres disminuïm (Jo 3,30), com ensenyava Joan Baptista, una lliçó que potser encara no hem entès del tot. Aquest és el calendari de Déu on tot hi està ben apuntat i on les coses es van succeint al moment oportú. I si arriba el moment de parlar i de denunciar, que pot arribar i segurament arribarà de tant en tant, doncs fer-ho, pensant només a ajudar la gent i evitant fer mal o ferir, que això no porta enlloc. Dolcesa i intel·ligència. Pau i serenor.

4. Estimar plens d’esperança, amb obres i de veritat. No hi ha res de més cristià que esperar. Nosaltres mateixos som el resultat del somni esperançat de Jesús, que tot ho confiava al Pare. Somiem i cerquem sempre el màxim de bé, i fem que la gent somiï. Necessitarem tota la inventiva del món i especialment avui ens farà falta molta paciència i perseverança, perquè algunes coses s’han posat difícils i costa amunt; però en gran part el repte és aquest. I mentre correm la nostra etapa d'aquesta cursa apassionant, se'ns ofereix la gran ocasió de fer no una nova Església però sí renovar a fons la que ja formem i ens ha estat confiada. Una Església acollidora i humil, que predica Jesucrist, aporta sentit i esperança, i que mostra amb obres fins on arriba l’amor infinit de Déu.