Forjar un "nosaltres" amb els emigrants i refugiats

En aquest diumenge se celebra la 107ª Jornada Mundial de l'Emigrant i el Refugiat, per a la qual el Papa Francesc ha enviat un Missatge amb el lema "Cap a un "nosaltres" cada vegada més gran". Aquest lema prové de la seva Carta encíclica "Fratelli tutti" (2020) on afirma que «passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria la de caure encara més en una febre consumista i en noves formes d’autopreservació egoista. Tant de bo que al final ja no hi hagi "els altres", sinó només un "nosaltres"» (n. 35). Indica un horitzó clar per al nostre camí comú en aquest món, un horitzó que ja està present en el mateix projecte creador de Déu. Ens va crear home i dona, éssers diferents i complementaris per formar junts un nosaltres destinat a ser cada vegada més gran, amb el multiplicació de les generacions. Comunió en la diversitat.

El nosaltres volgut per Déu constatem que està trencat i fragmentat, ferit i desfigurat, tant en el món com dins de l'Església. I el preu més elevat el paguen els que més fàcilment poden convertir-se en “els altres”: els estrangers, els emigrants, els marginats, els que habiten les perifèries existencials. En realitat, tots anem en la mateixa barca i estem cridats a comprometre'ns perquè no hi hagi més murs que ens separin, que no hi hagi més “altres”, sinó només un “nosaltres”, gran com tota la humanitat.

La catolicitat de l'Església, la seva universalitat, és una realitat que demana ser acollida i viscuda en cada època, segons la voluntat i la gràcia del Senyor. El seu Esperit ens fa capaços d'abraçar tothom per crear comunió en la diversitat, harmonitzant les diferències sense mai imposar una uniformitat que despersonalitza. En la trobada amb la diversitat dels estrangers, dels emigrants, dels refugiats i en el diàleg intercultural que en pot sorgir, se'ns dóna l'oportunitat de créixer com a Església, d'enriquir-nos mútuament. Els batejats són membres de ple dret de la comunitat eclesial local, membres de l'única Església, resident a l'única casa, component de l'única família. Això ens obliga a ser més inclusius.

Estem davant d'una nova "frontera" missionera, ocasió privilegiada per anunciar Crist i el seu Evangeli, de donar un testimoni concret de la fe cristiana en la caritat i en el profund respecte per altres expressions religioses. "La trobada amb els emigrants i refugiats d'altres confessions i religions -afirma el Papa- és un terreny fèrtil per al desenvolupament d'un diàleg ecumènic i interreligiós sincer i enriquidor" (Discurs, 22.9.2017).

El futur de les nostres societats és un futur enriquit per la diversitat i les relacions interculturals. Per això hem d'aprendre avui a viure junts, en harmonia i pau, i esforçar-nos per enderrocar els murs que ens separen i construir ponts que afavoreixin la cultura de l’encontre. En aquesta perspectiva, les migracions contemporànies ens brinden l'oportunitat de superar les nostres pors, per deixar-nos enriquir per la diversitat del do de cada un, i construir així la casa comuna amb una cura adequada, des de la ferma convicció que el bé que fem al món, el fem a les generacions presents i futures.

Objectius per a renovar la missió

“Sortí el sembrador a sembrar... una part de les llavors caigué en terra bona i donà fruit” (Mt 13,3.8), així ens anima la paràbola de les paràboles de Jesús, que ens ensenya i ajuda molt en el moment de recomençar el treball pastoral. Deixem les pors i les mandres, les comoditats, i deixem que el Senyor ens guiï. Pensant en la missió renovada i urgent, us proposo uns objectius més concrets per al nou curs:

1. Intensificar la intimitat amb el Senyor, perquè avui la societat necessita capellans, consagrats i laics, més units que mai amb Déu. Amb Ell ho podem tot (Fil 4,13) i ens n’hauríem de fiar més, abandonar-nos del tot a les seves mans. Ell no ens ofereix un triomf o un aplaudiment de part del món; encara menys ens parla de premis pels qui ens portem bé. El que fa es donar-nos el do més preciós: ens ofereix beure del seu mateix calze, com fan els enamorats, que beuen de la mateixa copa; i ens diu que no esperem massa resultats concrets, visibles; que alguns ja vindran quan toqui, però altres potser no són els que Ell vol (Mt 20,22).

2. Viure amb goig l’encontre amb la gent, ser propers, per conèixer i que ens coneguin. Jesús va començar la missió del Regne, deixant que amb l’exemple personal i el testimoniatge, nosaltres anéssim completant la missió que ens ha estat confiada (Col 1,24). Encontre vol dir no esperar que vinguin, que potser no vindran, sinó sobretot anar a les perifèries, anar on hi ha persones vulnerables o que pateixen situacions difícils. I que vegin la bondat, la simplicitat i l’alegria de la nostra vida. Aquesta és la predicació més eficient (Mt 5,16). Cal mostrar les conviccions i el testimoni no impositiu. Amb freqüència aquesta és i serà la nostra principal predicació. Així descobrirem bondats amagades. I si cal rentar els peus, fer-ho com qui no fa res, ja que Jesús ho va fer el primer i ens dóna exemple.

3. Paciència, saber aguantar i quan faci falta saber patir. Ho hem hagut de fer en temps de pandèmia. Si volem evangelitzar ens hem d’anar acostumant al petit miracle d’un silenci que de vegades sembla inacabable, com el dels anys de Natzaret, trenta anys de trenta-tres, quan Jesús, la Paraula encarnada, callava però anava creixent. Perquè la força de la gràcia es manifesta sobretot en temps de silenci aparent de part de Déu. Que Jesús creixi en nosaltres mentre nosaltres disminuïm (Jo 3,30), com ensenyava Joan Baptista, una lliçó que potser encara no hem entès del tot. Aquest és el calendari de Déu on tot hi està ben apuntat i on les coses es van succeint al moment oportú. I si arriba el moment de parlar i de denunciar, que pot arribar i segurament arribarà de tant en tant, doncs fer-ho, pensant només a ajudar la gent i evitant fer mal o ferir, que això no porta enlloc. Dolcesa i intel·ligència. Pau i serenor.

4. Estimar plens d’esperança, amb obres i de veritat. No hi ha res de més cristià que esperar. Nosaltres mateixos som el resultat del somni esperançat de Jesús, que tot ho confiava al Pare. Somiem i cerquem sempre el màxim de bé, i fem que la gent somiï. Necessitarem tota la inventiva del món i especialment avui ens farà falta molta paciència i perseverança, perquè algunes coses s’han posat difícils i costa amunt; però en gran part el repte és aquest. I mentre correm la nostra etapa d'aquesta cursa apassionant, se'ns ofereix la gran ocasió de fer no una nova Església però sí renovar a fons la que ja formem i ens ha estat confiada. Una Església acollidora i humil, que predica Jesucrist, aporta sentit i esperança, i que mostra amb obres fins on arriba l’amor infinit de Déu.

Reconstruir i recomençar, amb paciència i constància

Setembre marca la represa de les coses “normals”, que retornen amb la seva bellesa, però també amb la seva grisor i a vegades amb un cert desencís, perquè potser esperem massa del que la vida ens hauria de donar en aquest món. Ens convé tornar a reflexionar sobre la manera com ens sabem prendre la vida, els problemes, les decepcions, les possiblitats... Hem d’aprendre a ser feliços, que és tot un art. El papa Francesc el mes de juny passat va recordar que “ens cal una mirada nova sobre nosaltres mateixos i sobre la realitat, cultivant en aquests temps de pandèmia la confiança d'estar en les mans de Déu i, al mateix temps, esforçar-nos tots per reconstruir i recomençar, amb paciència i constància. per així sortir bé de la pandèmia.”

Un nou curs ens espera, a semblança dels estudiants que inicien aquesta setmana entrant una nova etapa de la seva vida. Tots hauríem de programar de nou la nostra vida quotidiana. ¿I si aprenguéssim a “prioritzar” bé les nostres ocupacions, valors, sentiments, i sobretot si sabéssim destriar bé el que és més important del que ho és menys? Ara que hi som a temps, pensem en el que volem que sigui el més important del nostre viure en aquest nou curs, i donem-li prioritat, temps, dedicació i mitjans.  El primer ha de ser el Senyor, certament, i després, què hi posem? ¿la família, un mateix o bé els altres, la salut, la feina, l’esport, els diners, la formació, la cultura, un hobby?  Fem-li cas a Jesús quan ens diu: “Busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol, i tota la resta us ho donarà de més a més” (Mt 6,33).

Vivim en un món en el qual tenir fe i ser cristià és un fet diferencial i cal que sapiguem donar raons de la nostra fe i de la nostra esperança. Ser batejat en Crist, portar el seu nom inscrit en els nostres cors, i fer l’opció de vida pel Senyor en un univers multicultural i multireligiós, no és l’única opció possible i, per això, cal saber donar raons i desenvolupar una apologia intel·ligent de la pròpia fe. Ens hi exhorta sant Pere: ”Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança” (1Pe 3,15).

Ara que comencem un nou curs pastoral, ¿i si ens comprometem a invertir una mica de temps, per tal de formar-nos millor com a cristians? Només un cristià que conegui i estimi Jesucrist, que aprofundeixi en la seva Paraula, podrà donar raó de la seva esperança de forma raonada, convincent i fidel. Animem-nos a trobar temps per a la pròpia formació, i veurem que tota la nostra vida apostòlica se’n beneficia. L’Escola de formació permanent del Bisbat d’Urgell, ens hi pot ajudar. Té lloc cada quinze dies, trobant-nos a Balaguer, Cerqueu-ne informació.

Així mateix, ¿per què no donar una mica del nostre temps i de les nostres possibilitats econòmiques als qui ens necessiten? És la millor inversió. Donar i donar-se. A imitació de Jesús. Hi ha ple de voluntariats a realitzar i hi ha ple de causes solidàries i caritatives a sostenir. Ànims. Bon nou curs pastoral a tots!

Centenari de la Coronació de la M. de Déu de Meritxell

Dimecres que ve dia 8 celebrarem la festa de la Nativitat de Maria, que a Urgell amb la Mare de Déu de Núria, i a Andorra amb la Mare de Déu de Meritxell, estenen el seu patronatge i protecció sobre tot el Bisbat d’Urgell i sobre el Principat d’Andorra. Santa Maria vetlla per nosaltres des dels Pirineus, i no ens deixa mai. També en temps de pandèmia o de crisis podem confiar totalment en Ella, que vol la germanor de tots i la nostra fidelitat a Jesús i al seu Evangeli.

El 8 de setembre de 1921, ara fa cent anys, el Cardenal de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer, amb el seu amic el nostre Bisbe d’Urgell i Príncep de les Valls d’Andorra Mons. Justí Guitart, van coronar canònicament la imatge de Jesús i de Maria a Meritxell. El Síndic general M.I. Sr. Josep  Gresa s’havia adreçat al poble andorrà mesos abans, al novembre de 1920, per dir-los que “l’amor a Maria, elevant i transfigurant l’amor al país, ha format d’ambdós una espècie de patriotisme sobrenatural”. Els ciutadans respongueren a la invitació del seu Síndic amb una capta de joies perquè l’orfebre Cabot de Barcelona fabriqués la corona per a la Mare de Déu de Meritxell. El Consell proclamava: “Per patrona us aclama el Consell amb gran amor, que sou d’Andorra el tresor”. D’això fa un segle. Donem-ne gràcies a Déu!

Les primeres coronacions canòniques es remunten al segle XVII, i no van ser incorporades definitivament al conjunt de les celebracions litúrgiques fins al segle XIX. Aquest acte vol subratllar la devoció per la Mare de Déu, i consisteix en la imposició d'una corona -o corones, si la imatge de la Verge porta també la del Nen- a la icona o imatge. I sempre s’ha de subratllar la relació entre la corona i la conversió i la vida de fe dels fidels.

Se celebra que la Verge Maria és reina del Poble de Déu, i per això és invocada i tinguda pel poble com la seva Reina i Senyora, ja que és Mare del Fill de Déu Jesucrist, el Verb encarnat, aquell que "serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi" (Lc 1,33). Es posa en relleu el genuí culte litúrgic i l'actiu apostolat cristià. Tots els fidels hem d'entendre que la veritable corona de la Verge som nosaltres mateixos, i que la corona i les pedres precioses que la poden adornar són els fruits d'una vida de fe, que s'expressa en la caritat. A Meritxell hi ha hagut moltes iniciatives de servei i de caritat, de fe i d’unió de totes les Parròquies del país. I actualment la caritat és ben visible a la Parròquia de Canillo i a la Casa de Colònies Aina.

Pensem el que és demana en l’oració de la coronació: "Mireu, Senyor, benignament aquests vostres servents que, en cenyir amb una corona visible la imatge de la Mare del vostre Fill, reconeixen en el vostre Fill el Rei de l'univers i invoquen com a Reina la Mare de Déu. Feu que, seguint el seu exemple, us consagrin la seva vida i, complint la llei de l'amor, se serveixin mútuament amb diligència; que es neguin a si mateixos i amb entrega generosa guanyin per a Vós els seus germans; que, buscant la humilitat a la terra, siguin un dia elevats a les altures del cel, on Vós mateix poseu sobre el cap dels vostres fidels la corona de la vida". Joiosa festa del Centenari a tot el Principat d’Andorra!