Nadal, festa de la tendresa de Déu

“Per amor, Déu ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, 
segons la seva benèvola decisió, 
que dona lloança a la grandesa dels favors 
que ens ha concedit en el seu Estimat” 
(Efesis 1,5-6)
 

Us desitjo Santes festes de Nadal, 
Any Nou i Epifania! 
Déu és enmig de nosaltres 
i ens porta la tendresa del Pare, 
la pau i la misericòrdia, 
perquè també nosaltres esdevinguem 
gent de pau i portadors de reconciliació. 
La llum de Jesús 
és la nostra guia en el camí. 
Deixem-nos il·luminar per aquesta llum que ve del cel, 
i irradiem-la al nostre voltant. 
Entre tots, hem de fer possible una cultura de l’encontre 
i del tenir cura de l’altre, 
que són signes de la cultura de l’amor 
que Jesús ens ensenya des de Betlem i Natzaret.
Bon Nadal!
Fragment del retaule del s. XVIII de St. Martí de La Cortinada (Ordino – Principat d’Andorra)

Arriba el Senyor, la nostra esperança!

La pandèmia ens fa viure dies d’incertesa, dies grisos, i sembla que tothom necessita retrobar l’esperança, una esperança elevada i gran, que no es conformi amb les coses materials, que distreuen tant, o amb la salut, o amb les fruïcions dels sentits, que de seguida s’esfumen... Què pot donar sentit i esperança a la humanitat? Alguns ho busquen en el progrés de la medicina o de les relacions de solidaritat, en fer passos endavant en el respecte i promoció dels drets humans i de les llibertats... Segur que aquest ventall de necessitats humanes solucionades són teixit de l’esperança. Però si som sincers, ¿això ens basta? ¿què pot calmar la set profunda de més realització com a persones, de justícia justa, de major fraternitat i amor mutu, i sobretot, de vida per sempre?

“El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum” ens anunciarà el profeta Isaïes (9,1) la propera nit de Nadal. L’esperança és un do que ve de Déu, és la certesa que Déu no abandona la humanitat, i li demana que abandoni la comoditat, els propis interessos, i obri el seu cor als altres, a l’Amor. Jesús, nascut a Betlem, és la nostra esperança. Déu mateix s’ha decidit a “encarnar-se”, fer-se home, igual com nosaltres llevat del pecat, prenent damunt seu tota la maldat del món per vèncer-la i posar-hi la llum de l’esperança autèntica.

Déu en Jesús ha volgut “necessitar” de nosaltres; s’ha fet feble i petit, humil i servicial fins a donar la seva vida en rescat de tots... Si celebrem el seu naixement és perquè ens ha salvat donant la seva vida per amor a la creu, i ressuscitant per obrir-nos les portes de l’eternitat. Crist ha santificat i omplert d’Esperit Sant la nostra humanitat. I és que Déu ha volgut necessitar de persones a qui estimar, a qui perdonar totes les culpes, per llençar-los a una gran esperança, a una vida sense fi, vida eterna de joia i d’amor, a existir per sempre en Ell.

Nadal ja és a les portes, i en aquests dies no podem oblidar els pobres i els qui estan més sols. Càritas diocesana ens ho recorda un any més. Brolla quasi espontàniament en tot cor net, el desig de compartir, de fer que la nostra festa de Nadal es vessi amb amor d’obres i amb generositat en tots els necessitats que ens envolten. Hem de fer que aquest desig es concreti en obres de solidaritat i d’amor a les persones necessitades que viuen a prop i a les que estan lluny, però que sofreixen greus carències en aquest any que s’acaba. Al pessebre, en petit, hi podem contemplar la gran obra de Déu, el que Ell ha fet per tu i per mi, i per tots... I, encara més, hi podem contemplar “com” ho ha fet: des de la part dels febles i els pobres, des de l’amor que tot ho dóna i que atreu a donar-ho tot, amb perfecta alegria i despreniment. Proposem-nos que aquest Nadal i sempre, anem realitzant i difonent el que podríem anomenar una “cultura de la solidaritat". Cal fer que l'amor triomfi per damunt dels egoismes, i que compartir esdevingui un valor social estimat i posat en pràctica. Us animo, i m'animo a mi mateix, al servei solidari en nom del Senyor. Apressem-nos a preparar bé aquestes festes de Nadal i atrevim-nos a estimar com Crist, que és la nostra esperança! Bon Nadal ja proper!

Déu ens visita en la pandèmia

Si alguna cosa ha demostrat la terrible crisi del coronavirus que patim des de fa gairebé dos anys, és que moltes de les coses realment importants de la vida se'ns havien quedat oblidades. I aquesta pandèmia, a tots ens ha fet reflexionar, i a molts creients ens ha tornat aquest desig de sentir amb més intensitat la proximitat de Déu. En la preparació del Nadal, quan redescobrim el “pessebre” i ens disposem espiritualment al Naixement del Déu que es fa realment home, hem de recordar que Déu, com ens proclama el Càntic del Benedictus (Lc 1,68-71), “ha visitat el seu poble i l’ha redimit. Fa que s’aixequi un Salvador poderós a la casa de David, el seu servent (…) Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal”.

Hem de creure i esperar que enmig del silenci i el dolor, com al desert que floreix, segons la bella expressió del profeta Isaïes, ja està creixent un do impredictible, desbordant les nostres expectatives i les previsions dels savis, ja que és Déu mateix en persona, qui ens visita i es fa un com nosaltres. A la història de la humanitat, de nou ara és temps de silenci servicial i expectant.

M'ha interessat el llibre “Déu en la pandèmia”, on sis grans teòlegs i experts en atenció sanitària reflexionen sobre les seves pròpies experiències personals i aprenentatges interiors sobre la presència, ajuda i fortalesa de Déu durant aquests temps de pandèmia, que han estat i són tan difícils. El Papa Francesc, al pròleg, contextualitza el paper de la fe durant la pandèmia com a motor de l'esperança i de la solidaritat. “La crisi és un senyal d'alarma –diu el Papa–, que ens fa considerar amb deteniment on es troben les arrels més profundes que ens sostenen enmig de la tempesta. Ens recorda que hem oblidat i postergat algunes coses importants de la vida i fa que ens preguntem què és realment important i necessari, i què només té importància menor o fins i tot merament superficial”. És temps de prova i de decisió per reorientar novament la nostra vida cap a Déu com a suport i meta nostra. Especialment en situacions d'emergència, depenem de la solidaritat dels qui ens envolten, i descobrim que cal posar la nostra vida al servei dels altres, de manera nova.

Preparar i viure el Nadal en temps de crisi sanitària, ens ha de conscienciar de la injustícia global i desvetllar-nos per escoltar el clam dels pobres i del nostre planeta, greument malalt. Celebrem el Nadal, acollint el missatge de la victòria de la vida sobre la mort. No ens hem de deixar paralitzar per la pandèmia. Nadal ens proporciona esperança, confiança i ànim, i ens enforteix en la solidaritat; ens parla de superar les rivalitats del passat i de reconèixer-nos, més enllà de tota frontera, com a membres d'una mateixa gran família, on els uns porten la càrrega dels altres. I diu el Papa: “El perill de contagi a causa d'un virus ens ha d'ensenyar una altra manera de contagi: el contagi de l'amor, que es transmet de cor a cor”. Per Nadal, el Senyor “els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat. El qui seia al tron afirmà: ‘Jo faré que tot sigui nou'” (Ap 21,4-5).

Maria ens va al davant

Als inicis de l’Advent la mirada dels creients se’n va vers la Verge Maria, la nostra Mare Immaculada, model d’acollida de l’acció de l’Esperit Sant i model d’acollida dels germans, com ens reclama el “caminar junts” del Sínode en l’etapa diocesana. Ella és el nostre gran model en el camí sinodal. Ella camina al davant i obre el camí de l’Església.

Maria va rebre de l’arcàngel Gabriel l’anunci de la vinguda del Verb de Déu a les seves entranyes, per obra de l’Esperit Sant, i no dubtà del que li era anunciat, sinó que va creure i va donar-se del tot a aquest Misteri de Presència i d’Amor. Amb un sí ple d’entrega incondicional als designis del Pare, acollia la salvació i la feia possible per a tota la humanitat. Un sí, una llibertat lliurada, una obediència humil i pobra, un cor tot immaculat i ple de Déu, que acceptava la gran vocació de ser Mare de tots els pobles, fills seus en Crist.

Sant Bernat de Claravall, en una esplèndida homilia, la quarta, recrea un diàleg del creient amb la mateixa Verge Maria, en el moment històric i tan misteriós de l’anunciació a Natzaret. Tothom espera la resposta de Maria i per això Bernat dóna pressa a la Verge fent-li notar que en les seves mans està el preu de la nostra salvació. Si consent al que l’àngel li proposa en nom de Déu, tots serem deslliurats; ja que si per la Paraula eterna de Déu vam ser creats, i a pesar d’això tots hem de morir, amb la breu resposta de Maria -un sí ben humil però carregat del futur de la història humana-, tots serem restablerts i cridats a la vida. De la seva resposta en depèn el consol dels miserables, la redempció dels captius, la llibertat dels condemnats, la salvació de tots els fills d’Adam. I li aconsella que no ho refusi, que no es retardi, que no receli... sinó que cregui i que digui que sí. Tots hi érem a Natzaret demanant a la Verge Maria el seu sí! I li diu St. Bernat: “Obre, Verge feliç, el cor a la fe, els llavis al consentiment, les entranyes puríssimes al Creador. Mira que el desitjat de tots els pobles està trucant a la teva porta. Si trigues a obrir-li, passarà de llarg, i després tornaràs amb dolor a cercar l’estimat de la teva ànima. Aixeca’t, corre, obre. Aixeca’t per la fe, corre per la devoció, i obre pel consentiment. I la Verge va dir- ‘Heus aquí l’esclava del Senyor; que es faci en mi segons la teva paraula’”.

Aprofundim les actituds de la Verge Maria per tal d’imitar-les:
  • escoltar més la Paraula de Déu, dedicant-li major atenció,
  • apartar-se sempre del pecat i de la mediocritat de vida,
  • respondre amb promptitud i generositat el que Déu ens fa saber en l’oració i els fets de cada dia,
  • comprometre’s a estimar tothom, acollint els sofriments dels qui ens envolten,
  • anar sempre més lluny dels càlculs i les pors, la indiferència i l’egoisme,
  • i donar un sí ben generós a Déu, passi el que passi, sabent que allò que Ell ens demani, segur que serà bo per a nosaltres.
Això és l’Advent: estar atents i confiar en el Déu que arriba, per obrir-li així que truqui i ens trobi vetllant, oberts a respondre un sí ben generós a la seva crida. Com Maria, la Mare Immaculada, tota de Déu i tota nostra!