Valents per dir «Sóc aquí, envieu-me!» (Is 6,8)

En aquest diumenge estem cridats, un any més, a valorar la pregària, l’interès, l’ajuda material, el treball i l’estimació ben sincera i eficaç pels missioners de l’Església escampats arreu del món i per les Esglésies joves, oficialment anomenades “territoris de missió”. Tinguem també un record pel missioner català, fill de Balsareny, traspassat fa poc mesos i que ha arribat a encarnar el sentit missioner i lluitador de l’Església, el bisbe claretià de Saô Felix do Araguaia, Dom Pere Casaldàliga. El recordem amb acció de gràcies, (“re-cordar” és passar de nou pel cor), pels dons de fe i de servei que Déu ha vessat i continua vessant a través dels missioners. Són realitats ben reals, ni que sovint queden ocultes als nostres ulls miops i superficials.

Hem de mantenir l’interès per les missions i continuar desvetllant a les parròquies i comunitats la consciència de la missió ad gentes, per reprendre amb nou impuls la responsabilitat de proclamar l'Evangeli que tenim tots els batejats. El Papa Francesc insisteix a alimentar l'ardor de l'activitat evangelitzadora de l'Església ja que hem de viure en estat permanent de missió. Hi ha un desig poderós que Crist sigui conegut i estimat per tothom. L’actual Director de les Obres Missionals Pontifícies d'Espanya en finalitzar el Mes Missioner Extraordinari deia: “s'acaba aquest Mes, però el que no pot acabar és l'ímpetu que l'Esperit Sant ha posat en el cor dels cristians. La missió ha deixat de ser -si és que alguna vegada ho va ser- cosa d'uns pocs i d'un determinat moment. Ara ho és de tots els cristians i en tot moment".

Hem de mantenir el caliu missioner a la nostra Diòcesi. Per més que la pandèmia hagi ferit i desestructurat moltes coses, per més que les necessitats materials i humanes abundin entre nosaltres, no podem deixar de pregar, estimar i ajudar materialment les Esglésies joves i els missioners que, deixant-ho tot, han marxat a anunciar l’Evangeli arreu del món. Són els nostres germans i estem obligats a no oblidar-los i a cooperar al sosteniment de l’obra missionera tan excel·lent que duen a terme. En el seu Missatge per a aquesta Jornada mundial de les Missions, el Sant Pare Francesc ens diu: «La missió, “l’Església en sortida”, no és un programa, una intenció que s'aconsegueix mitjançant un esforç de voluntat. És Crist qui treu a l'Església de si mateixa. En la missió d'anunciar l'Evangeli, et mous perquè l'Esperit t'empeny i et porta. Déu sempre ens estima primer i amb aquest amor ens troba i ens crida. La nostra vocació personal ve del fet que som fills i filles de Déu en l'Església, la seva família; germans i germanes en aquesta caritat que Jesús ens testimonia. No obstant això, tots tenen una dignitat humana fundada en la crida divina a ser fills de Déu, per a convertir-se per mitjà del sagrament del baptisme i per la llibertat de la fe en el que són des de sempre en el cor de Déu.» I més endavant afegeix “En aquest context [de pandèmia], la pregunta que Déu fa: «A qui hi enviaré?», es renova i espera la nostra resposta generosa i convençuda: «Sóc aquí, envieu-me!» (Is 6,8). Déu continua buscant qui enviar al món i a cada poble, per testimoniar el seu amor, la seva salvació del pecat i de la mort, el seu alliberament del mal.» I si no és a països i cultures llunyanes, hem de viure aquest enviament entre els qui ens envolten, perquè la missió sempre és molt a prop.

L'atenció en les fases crítiques i terminals de la vida

La Congregació per a la Doctrina de la Fe acaba de fer pública una Carta titulada "El Bon Samarità", datada el 14 de juliol de 2020, sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida. La figura del Bon Samarità que deixa el seu camí per socórrer l'home malalt (cfr. Lc 10,30-37) és la imatge de Jesucrist que troba la humanitat necessitada de salvació i té cura de les seves ferides i el seu dolor. Ell és el metge, «el testimoni fidel» (Ap 3,14), el Salvador. La Carta, aprovada pel Papa, ajuda a concretar aquest missatge i a traduir-lo en una capacitat d'acompanyament de la persona malalta en les fases terminals de la vida, de manera que se l'ajudi respectant i promovent sempre la seva dignitat, la seva crida a la santedat i, per tant, el valor suprem de la seva mateixa existència.

L'extraordinari i progressiu desenvolupament de les tecnologies biomèdiques ha fet créixer de manera exponencial les capacitats clíniques de la medicina en el diagnòstic, en la teràpia i en la cura dels pacients. L'Església mira amb esperança la investigació científica i tecnològica. No obstant això, aquests progressos reclamen una creixent i sàvia capacitat de discerniment moral per evitar l'ús desproporcionat i deshumanitzant de les tecnologies, sobretot en les fases crítiques i terminals de la vida humana. Es percep arreu la necessitat d'un aclariment moral i d'una orientació pràctica per assistir als malalts més febles en les etapes més delicades i decisives de la vida.

És una llarga Carta de 29 pàgines, amb abundants notes i diversos apartats. A manera de síntesi vegeu-ne detalladament els seus apartats:

I. Fer-se càrrec del proïsme en el seu sofriment
II. L'experiència vivent del Crist sofrent i l'anunci de l'esperança
III. El "cor que veu" del Samarità: la vida humana és un do sagrat i inviolable
IV. Els obstacles culturals que enfosqueixen el valor sagrat de tota vida humana
V. L'ensenyament del Magisteri sintetitzat així:

1. La prohibició de l'eutanàsia i el suïcidi assistit
2. L'obligació moral d'evitar l'acarnissament terapèutic
3. Les cures bàsiques: el deure d'alimentació i d’hidratació
4. Les cures pal·liatives i la necessitat del seu desenvolupament
5. El paper de la família i els "hospicis" o llocs d'atenció especialitzada als malalts terminals
6. L'acompanyament i la cura en l'edat prenatal i pediàtrica
7. Teràpies analgèsiques i supressió de la consciència: licitud de la sedació per tenir cura del malalt
8. L'estat vegetatiu i l'estat de mínima consciència amb el dret a l'alimentació i a la hidratació
9. L'objecció de consciència dels agents sanitaris i de les institucions catòliques ja que no existeix un dret a l'eutanàsia o al suïcidi assistit.
10. L'acompanyament pastoral i el suport dels sagraments
11. El discerniment pastoral cap a qui demana l'eutanàsia o el suïcidi assistit
12. La reforma de el sistema educatiu i la formació dels agents sanitaris

Mirem d’aprofundir aquesta important Carta.

Temps de la creació. Compromesos per una ecologia integral

Acabem avui uns dies intensos de pregària de tots els cristians del món, per la cura de la Creació. Un “Temps de la Creació” que va començar l’1 de setembre, Jornada de Pregària per la Cura de la Creació, i es tanca avui, festa de St. Francesc d'Assís, patró de l'ecologia i autor del “Càntic de les criatures” que el Papa Francesc va manllevar per a titular la seva famosa encíclica, “Laudato si’”. Els cristians renovem a tot el món la nostra fe en Déu Creador i ens unim de manera especial en l'oració i el compromís en favor de la defensa de la casa comuna. Es compleixen 50 anys del Dia de la Terra, i alhora 5 anys de la publicació de l'encíclica Laudato si’ del Papa Francesc.

Els bisbes de la Comissió de Pastoral Social i Promoció humana de la CEE ens han ofert 4 claus per a la cura de la creació:

1.- Tenir cura de la fragilitat.- En temps de coronavirus, hem de demanar a Déu una autèntica revolució de les atencions per mostrar que l'autèntica cura de la vida i les relacions amb la natura és inseparable de la fraternitat i la justícia.

2.- Custodiar el creat.- Amb especial intensitat, hem de custodiar la casa comuna, construir una "cultura de la cura de la Creació”. I l'ecologia també suposa la cura de les riqueses culturals de la humanitat.

3.- Tenir cura del proïsme.- Les professions que tenen cura del proïsme testimonien la grandesa de la humanitat. Les famílies i les organitzacions socials han respost a l'impacte social de la pandèmia, i l'Església, des de la seva profunda humilitat, s'ha mostrat "experta en humanitat" (St. Pau VIè.).

4.- Espiritualitat de la cura.- La pau interior, la profunditat del cor, l'experiència de sentir-se cuidat per Déu, són condicions bàsiques per a la contemplació agraïda del món i per a la cura de la fragilitat dels pobres i del medi ambient.

La pandèmia ha posat en relleu que en som de vulnerables i interconnectats, actualment. Si no tenim cura els uns dels altres, començant pels últims, pels que estan més afectats, fins i tot en la creació, no podrem curar el món. El creient, contemplant el proïsme com un germà i no com un estrany, el mira amb compassió i empatia, no amb menyspreu o enemistat.

Als 5 anys de la Laudato si’, l’actual pandèmia dóna la raó al Papa Francesc quan reclamava que donéssim major importància a la preocupació ecològica. “El missatge de l’encíclica és profètic”, diu Augusto Zampini, del Dicasteri per al Servei al Desenvolupament Humà Integral, de la Santa Seu. Les injustícies provocades pel canvi climàtic no han estat fins ara denunciades de forma bella i responsable, com ho ha fet el Papa. Els qui més se’n ressenten del canvi climàtic són els més vulnerables, els qui no són capaços de protegir-se. Caldrà, doncs, anar a les arrels d’aquesta injustícia, si volem frenar les seves tràgiques conseqüències. Seguint l’estela de St. Francesc, hem de canviar la nostra sensibilitat amb la creació. El Papa ofereix una mirada sobre la connectivitat de les persones, animals, ecosistemes... La pandèmia del coronavirus és com un crit de la naturalesa que espera que les persones l’escoltem i canviem la nostra forma de tenir-ne cura. El futur de les pròximes generacions passa per la preocupació ecològica que porta a prendre les mesures necessàries, com de fet ja s’està intentant amb el Covid-19. El coronavirus és un símptoma de la crisi integral que estem vivint, d’un planeta malalt.

Sortim a sembrar en temps de pandèmia

Estem començant un nou curs pastoral certament ple d’incerteses, a causa de la pandèmia, però que és temps de Déu i temps de gràcia. Per això us demano que tots posem la nostra esperança novament en l’acció poderosa de Déu, sempre callada i misteriosa, però sempre eficaç. És en el Senyor que confiem a l’hora de recomençar la vida pastoral de la Diòcesi: el culte l’hem de mantenir al màxim, i els sagraments de salvació per a les persones; l’acollida de la gent que sofreix; la catequesi i l’esplai, adaptats a la nova situació; la caritat fraterna amb Càritas i Mans unides, i altres grups; hem d’incrementar la solidaritat en la mesura que puguem; fallaran alguns voluntaris, potser, i n’haurem de cercar en edats menys vulnerables; les reunions caldrà adaptar-les entre presencials -sempre complint el nombre màxim permès-, però també telemàtiques, per arribar a més gent; cosa que val també per a les activitats formatives parroquials, arxiprestals i diocesanes; no deixem la dedicació als malalts, imaginant noves maneres d’acostar-los els sagraments; ajudem en la cura de la vida espiritual; i sobretot fomentem la vivència del diumenge; no deixem de participar a l’Eucaristia dominical, i de viure-la amb la comunitat i al temple parroquial, i només quan no es pugui, a través dels mitjans de comunicació.

“Sortí el sembrador a sembrar...” (Mt 13,3ss). Novament hem de “sortir a sembrar” com ens demana la paràbola, confiant en el Senyor que tot ho pot, i pregant pel treball pastoral d’aquest nou curs, perquè sigui fet segons l’estil del Bon Pastor. I ho fem des de l’esperança confiada que les llavors que sembrarem, Déu les farà germinar com i quan Ell voldrà, i en els que Ell voldrà i les acolliran… Nosaltres “som servents sense cap mèrit, que fem només el que havíem de fer” (Lc 17,10). Abandonem la paràlisi que el virus fomenta i els prejudicis sobre les persones, o les forces que tenim, o les greus dificultats del nostre temps i el desinterès de l’ambient. No ens deixem vèncer pel fatalisme del “tot és molt difícil” o el “no hi ha res a fer”... Cal sortir de nosaltres mateixos, anar amb Jesús a trobar la gent. Els temps reclamen una audàcia nova en la tasca evangelitzadora. Sabem que tots ho necessiten i que la nostra llavor és molt bona, és Crist mateix. Ell és la resposta. Deixem que l’Esperit Sant ens sorprengui i mogui els cors dels qui potser ens semblen irreductibles i tancats. No donem res ni ningú per perdut, per inútil, en ordre a anunciar l’Evangeli. St. Pau recomana “insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència” (2Tm 4,2).

Ens caldrà creure en la força eficaç de la pregària. Certament que som pobres i febles, i sempre necessitem l’ajuda de Déu. Ell ens alliberarà de la set d’èxit immediat i visible, ens salvarà de les pors que paralitzen, de l’orgull que ens tanca, de les enveges, desavinences i crítiques que tot ho fan estèril. Estimem-nos i estimem tothom! Cerquem el que ens uneix, el que hi ha de positiu en cada persona, el seu desig de felicitat i de salvació... Els “signes dels temps” ens animen a donar un salt qualitatiu en la dedicació evangelitzadora a la nostra Diòcesi. Hi ha molts que esperen que els anunciem Jesucrist, que valoren l’Església i la dedicació dels capellans, i que esperen que els oferim un ambient sa per a la seva família i els seus fills, que els reconeguem com a amics i germans, que els obrim les portes i la solidaritat real, amb un acolliment cordial, humil i pacient... Siguem testimonis de la Vida nova del Ressuscitat!