Sortim a sembrar en temps de pandèmia

Estem començant un nou curs pastoral certament ple d’incerteses, a causa de la pandèmia, però que és temps de Déu i temps de gràcia. Per això us demano que tots posem la nostra esperança novament en l’acció poderosa de Déu, sempre callada i misteriosa, però sempre eficaç. És en el Senyor que confiem a l’hora de recomençar la vida pastoral de la Diòcesi: el culte l’hem de mantenir al màxim, i els sagraments de salvació per a les persones; l’acollida de la gent que sofreix; la catequesi i l’esplai, adaptats a la nova situació; la caritat fraterna amb Càritas i Mans unides, i altres grups; hem d’incrementar la solidaritat en la mesura que puguem; fallaran alguns voluntaris, potser, i n’haurem de cercar en edats menys vulnerables; les reunions caldrà adaptar-les entre presencials -sempre complint el nombre màxim permès-, però també telemàtiques, per arribar a més gent; cosa que val també per a les activitats formatives parroquials, arxiprestals i diocesanes; no deixem la dedicació als malalts, imaginant noves maneres d’acostar-los els sagraments; ajudem en la cura de la vida espiritual; i sobretot fomentem la vivència del diumenge; no deixem de participar a l’Eucaristia dominical, i de viure-la amb la comunitat i al temple parroquial, i només quan no es pugui, a través dels mitjans de comunicació.

“Sortí el sembrador a sembrar...” (Mt 13,3ss). Novament hem de “sortir a sembrar” com ens demana la paràbola, confiant en el Senyor que tot ho pot, i pregant pel treball pastoral d’aquest nou curs, perquè sigui fet segons l’estil del Bon Pastor. I ho fem des de l’esperança confiada que les llavors que sembrarem, Déu les farà germinar com i quan Ell voldrà, i en els que Ell voldrà i les acolliran… Nosaltres “som servents sense cap mèrit, que fem només el que havíem de fer” (Lc 17,10). Abandonem la paràlisi que el virus fomenta i els prejudicis sobre les persones, o les forces que tenim, o les greus dificultats del nostre temps i el desinterès de l’ambient. No ens deixem vèncer pel fatalisme del “tot és molt difícil” o el “no hi ha res a fer”... Cal sortir de nosaltres mateixos, anar amb Jesús a trobar la gent. Els temps reclamen una audàcia nova en la tasca evangelitzadora. Sabem que tots ho necessiten i que la nostra llavor és molt bona, és Crist mateix. Ell és la resposta. Deixem que l’Esperit Sant ens sorprengui i mogui els cors dels qui potser ens semblen irreductibles i tancats. No donem res ni ningú per perdut, per inútil, en ordre a anunciar l’Evangeli. St. Pau recomana “insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència” (2Tm 4,2).

Ens caldrà creure en la força eficaç de la pregària. Certament que som pobres i febles, i sempre necessitem l’ajuda de Déu. Ell ens alliberarà de la set d’èxit immediat i visible, ens salvarà de les pors que paralitzen, de l’orgull que ens tanca, de les enveges, desavinences i crítiques que tot ho fan estèril. Estimem-nos i estimem tothom! Cerquem el que ens uneix, el que hi ha de positiu en cada persona, el seu desig de felicitat i de salvació... Els “signes dels temps” ens animen a donar un salt qualitatiu en la dedicació evangelitzadora a la nostra Diòcesi. Hi ha molts que esperen que els anunciem Jesucrist, que valoren l’Església i la dedicació dels capellans, i que esperen que els oferim un ambient sa per a la seva família i els seus fills, que els reconeguem com a amics i germans, que els obrim les portes i la solidaritat real, amb un acolliment cordial, humil i pacient... Siguem testimonis de la Vida nova del Ressuscitat!