Joiosa festa del Nadal del Senyor

“Mentre les tenebres embolcallen la terra,
i fosques nuvolades cobreixen les nacions,
sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria.
Els pobles s'acosten a la teva llum,
els reis busquen la claror de la teva albada.”
(Isaïes 60, 2-3)

2020 Fragment del retaule dEncamp segle XVII
Joiosa festa del Nadal del Senyor,
que ens atreu humilment a descobrir-lo,
estimar-lo i acollir-lo en les nostres vides,
com Maria i Josep i els pastors,
com els Mags que arribaren de l’Orient.

Jesús és la Llum
que dissipa totes les nostres pors
i les tenebres del moment actual de la història humana.
Travessa i desfà tota pandèmia.
Deixem-nos il·luminar per Ell
i serem transparents, humils i plens de caritat.

Nadal és Déu que ve a nosaltres
i ens fa germans de tots,
ens assegura la dignitat de cada persona.

Nadal ens empeny a treballar més i millor
per enfortir els llaços de la fraternitat i de l’amistat social.

Nadal ens fa entrar en l’àmbit protector
de la Sagrada Família de Natzaret.
Jesús, Maria i Josep ens revelen el valor
de la família, del silenci, del treball i de l’amor compartit.

Santes festes de Nadal a tots!

+Joan-Enric Vives, Arquebisbe d’Urgell

Un Nadal més fràgil però més esperançat

Aquest Nadal que arriba serà un Nadal més fràgil però hem d’intentar que sigui més ple d’esperança i més revelador de la Bona Nova de Jesús. Estem desconcertats i adolorits per les pèrdues de persones estimades, per l’angoixa que plana en molts cors, pel patiment de tanta gent gran i sola, i dels qui els cuiden, per les famílies desesperades pel futur del treball, pels cors angoixats pel desconcert... Esperem que la vacuna ho comenci a desactivar. Però necessitem l’esperança veritable. Per això  escoltarem la nit de Nadal el profeta Isaïes que ens vol transformats i ens promet que Jesús arriba amb la seva Pau: “El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d'una alegria immensa... Heu trossejat el jou que li pesava... Ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill que porta a l'espatlla la insígnia de príncep. Déu li ha posat aquest nom: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep-de-pau” (Is 9,1-5).

Aquest Nadal concret, sense seguretats ni gaires programes de futur, una mica més sols i sense reunions ni abraçades, ha de ser un Nadal auster i solidari, és clar!, però sobretot més humil, més proper al Pessebre de Betlem, essent més acollidors de Jesús, amb un cor ben disposat. Enguany el Nadal ens posa a prova. Hem de ser creients de Natzaret, del Magnificat i del Pessebre. Perquè a Natzaret Déu s’ha revelat com Aquell que, per Maria i Josep, compta amb la humanitat dèbil. Escull una noia feble i verge, jove i sense poder, i l’omple de la seva gràcia. I també Josep, els pastors, els mags... els homes i dones de bona voluntat. I també som els creients del Magnificat, que lloem el Senyor des de la petitesa nostra, agraïm les seves meravelles i els dons rebuts, perquè la misericòrdia triomfa i s’estén a totes les generacions. I som els creients de Betlem, nascuts per pura gràcia del pessebre de Jesús, el lloc lluminós de la pobresa real i la més humil.

Nadal revela l’Encarnació del Senyor, i ens llença a viure estimant des de la nostra encarnació de cada dia: vida austera i potser anònima, sense festes ni trobades, sense plans de futur; amb pregària, paraula i eucaristia, escolta, reconciliació, caritat, diàleg amb els pròxims, sacrifici, perdó i fraternitat oferta a tots, fent un altre tipus de comunitat, i essent propers als ancians, els malalts i els sense res... Mostrant les nostres conviccions i un testimoniatge no impositiu: sobre el valor de tota vida, la dignitat de cada persona, l’acollida dels emigrants, la unió amb els germans cristians i les altres religions, l’aguant en les crítiques i persecucions. El testimoniatge de la caritat, potser silenciosa i despullada, sense imposicions. Com ho feren Jesús, Maria i Josep. Aquest Nadal és una oportunitat preciosa per captar i viure l’essencial de l’Encarnació, i viure-ho amb pau i alegria, sense planys.

Demanem la paciència i l’esperança, virtuts actives, emprenedores, portadores d’una felicitat “nova”. Estem aprenent a viure segons els plans de Déu i no els nostres plans; sabent patir quan toca, i sabent esperar contra tota esperança. Sense que això signifiqui deixar de somiar un món més just, més fratern i més pacífic. Per la pandèmia podem reconèixer millor Déu en el silenci i el despullament de nosaltres mateixos, dels nostres egoismes i capricis. Arriba un Déu sempre més gran i misteriós, que ve a trobar els petits i els humils, els qui es fan com infants. Un Déu Amor que ens convida a l’ideal més gran d’estimar com Ell estima, i que és la nostra alegria, més gran que les alegries efímeres que trobem en el món. Que vosaltres i les vostres famílies, tota la Diòcesi visquem un Sant Nadal!

“El Senyor m'ha enviat a curar els cors adolorits”

Jesús, que ens ve a visitar i a salvar novament en aquest Nadal que s’acosta, es fa seves les paraules del profeta Isaïes proclamades aquest diumenge: “L'Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m'ha ungit, m'ha enviat a portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat, i als presos el retorn de la llum, a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (Is 61,1-2a). Revelen com entenia Jesús la seva vinguda i el seu ministeri d’alliberament, i ens fan entrar en la profunditat del seu Cor. També nosaltres ens hem de deixar conduir per l’Esperit i així farem les mateixes obres de caritat, viurem en la llum, i donarem glòria a Déu.

Vivim temps de crisi dura i llarga. Crisi sanitària i econòmica que travessa el món i colpeja persones i poblacions, fent més palesa la precarietat de la societat globalitzada, i que repercuteix en una mena d’angoixa existencial. Ens fan patir els ancians i els més vulnerables. Només des de la solidaritat trobarem camins de sortida i d'esperança, amb una redistribució més justa del treball i de la riquesa, i un exercici de les virtuts econòmiques, com ara l'austeritat, la solidaritat i la promoció d'activitats respectuoses amb la dignitat de la persona humana, que ens retorni el goig de viure i de preparar un futur més humà.

Hauríem de valorar més tot el que s'està fent des de les nostres parròquies i de les institucions d0ajuda y caritat, especialment des de Càritas i altres, amb tantes persones voluntàries mobilitzades, que estan posant els recursos pastorals i d'assistència que l'Església té, al servei dels afectats per aquesta pandèmia. Cal que mantinguem aquest treball caritatiu, i si pot ser l’augmentem, amb noves iniciatives que promoguin la solidaritat i la justícia. Tots hem de continuar en el camí del servei i l’entrega generosa envers els qui més ens necessiten. I és hora, també, de mirar endavant amb fe i de treballar amb esperança i més esforçadament pel bé de tots. No podem decaure en l’esforç, malgrat la duresa de les circumstàncies, i hem de treballar amb esperança, en favor de la família i de l’anunci de la salvació que Crist ens ha portat. La seva Paraula ens dóna pau, i la pertinença a la comunitat cristiana ens aporta gran confiança i l’alegria de la salvació. Prenen vigència i actualitat, també, els principis orientatius de la Doctrina Social de l'Església, dels quals és hora de fer-ne un nou descobriment i una nova difusió. Aquesta és també una de les propostes del Papa Francesc a la seva darrera encíclica “Fratelli tutti”, “Germans tots”.

Jesús va escollir néixer pobre, en un pessebre, i ser acollit en primer lloc pels pobres i pels qui tenen un cor de pobre. El pessebre de Jesús, que aquests dies preparem a casa, ens ensenya a valorar i estimar totes les persones, i amb preferència els últims de la societat. El pessebre és una lliçó perenne d’humanitat. Jesús s’acosta sense ferir la persona humana, salvant-la des de la humilitat. I ens anima a lluitar per vèncer les pobreses, que són un mal, i a treballar perquè el Regne de Déu avanci, Regne de justícia, d’amor i de pau. Preparem el Nadal amb una referència constant als necessitats, als qui viuen atrapats per les conseqüències lamentables de la crisi sanitària, o que s’angoixen sense esperança. Jesús ve a  “portar la bona nova als desvalguts (...) i a proclamar l'any de gràcia del Senyor”.

La Immaculada ens donarà pastors missioners

El proper dimarts és la gran i joiosa festa de la Immaculada Concepció de la Verge Maria, el triomf de la puresa i la innocència en el món. I enguany, a causa de la pandèmia, s’hi ha traslladat el Dia del Seminari 2020, quan preguem i ajudem el Seminari diocesà. La Immaculada ens porta a donar gràcies per aquell “sí”, aquell “fiat” generós i únic de Maria: “Que es faci en mi, segons la teva paraula!” (Lc 1,38). I des d’aquell sí, estimem tots els seminaristes i els sacerdots que donen també el seu sí en resposta a la vocació, i especialment el diuen el dia de la seva ordenació sacerdotal. Un sí per a cada dia, per a cada lliurament de caritat pastoral, i sobretot per a cada eucaristia, quan es fa veritat que cada sacerdot és “un do i un misteri” (St. Joan Pau II), un instrument de Crist perquè Ell pugui fer-se present enmig del seu poble i el pugui acompanyar. Podem aprendre a acollir millor Jesús en l’acollida que Maria li donà amb tota la puresa de la seva vida fidel i plena d’amor, sense ombra de pecat. La Verge Maria continua proposant “feu tot el que Ell us digui” (Jo 2,5), i ens ajuda a caminar amb nou impuls en aquest Advent que ens prepara per a un seguiment més fidel del Fill de Déu que arriba.

Sota el lema "Pastors missioners", acudim a la Verge Immaculada perquè les nostres Diòcesis no manquin dels servidors de Jesucrist, plens de l’amor de Déu, que el facin conèixer amb el seu testimoni valent i coherent, que prediquin l’Evangeli a un món temptat d’indiferència. Cal que sostinguem el Seminari, que és el cor de la Diòcesi, amb totes les forces del nostre interès i generositat. Déu ens ho recompensarà! Adonem-nos que ells seran els “pastors” i alhora els “missioners” que tant necessitem i que es formen inicialment amb un temps de discipulat i de configuració amb Crist en la comunitat apostòlica del Seminari, i posteriorment continuen en formació permanent, com apòstols del Senyor, en totes les etapes de la vida sacerdotal, en la joventut i primers anys de ministeri, com després en la maduresa, i en l’ancianitat, ja que els sacerdots estan cridats a donar exemple de lliurament a Déu i als germans en totes les etapes de la seva vida.

El Dia del Seminari també ens recorda que hem de presentar de nou la vida com a "vocació" (cf. Papa Francesc “Christus Vivit”, “Crist Viu” cap. 8). Déu ens vol per a alguna cosa més que per ser feliços sols, rics i egoistes; que la vida es viu de veritat donant-la, regalant-la, posant-la al servei del nostre proïsme, a exemple de Jesús. Potser a causa de la pandèmia que sofrim, ens hem adonat una mica més que també els sacerdots són “essencials” en la societat.

Que el Dia del Seminari sigui una jornada compromesa de petició humil i confiada. Sense oració no hi haurà vocacions, no s'escoltarà la veu de Déu que crida, no creixerà l'Església, ni els deixebles evangelitzadors. Sense oració no hi haurà formació dels pastors ni discerniment evangèlic. Sense oració, l’Esperit Sant que actuà en Maria, no podria actuar ara i donar-nos els amics de l’Espòs que tant necessitem. Quan Crist insisteix en la necessitat d’una evangelització universal i, fent notar la manca de treballadors, envia els apòstols, paradoxalment no demana activitat sinó pregària: “Pregueu a l'Amo dels sembrats, que hi enviï més segadors” (Lc 10,2).