Pau sense fronteres. Religions i cultures en diàleg

Del 15 al 17 de setembre va tenir lloc la Trobada "Pau sense Fronteres. Religions i Cultures en diàleg", convocat per la Comunitat de Sant'Egidi i per l'Arquebisbat de Madrid. Aquestes trobades es van iniciar el 1987 per donar continuïtat a la «peregrinació per la pau» convocada per St. Joan Pau II un any abans a Assís. És un pelegrinatge d'oració a Déu i promoció de la pau entre els pobles, que continua donant testimoni de la força d'aquell "esperit d'Assís". Davant reptes mundials com la crisi climàtica, l'hostilitat a emigrants i refugiats, la pobresa o les guerres, la capacitat mobilitzadora de les religions i la força moral de les conviccions té una importància gran i creixent. El Papa Francesc en un Missatge llegit a l'inici, va al·ludir com a exemple dels progressos en el diàleg a la recent signatura durant el seu viatge a Abu Dhabi del "Document sobre la Fraternitat Humana per la pau mundial i la convivència comuna". El valor d'aquestes Trobades resideix en el mateix exercici de la trobada, perquè representants de les diferents religions i de diverses formes de pensament, dialoguen i ofereixen una oportunitat per trobar un llenguatge comú d'amistat i de comprensió mútua, que rebutgi tota violència i s'obri al germà. És el missatge potent que ha d'acollir la nostra societat: les religions cooperen a la pau i els autèntics creients caminen per la via de la justícia i de la pau.

No hem d’oblidar que al setembre es van complir els 80 anys de l’inici de la més mortífera i global de les guerres mai vistes, la Segona Guerra Mundial, amb 55 milions de morts arreu del món. Fou l’”hora de les tenebres”, digué St. Joan Pau II en un memorable missatge quan es compliren els 50 anys de l’inici del conflicte. Cal recordar-ho; tenim el deure de recordar-ho per honorar els morts i per defugir per sempre aquells abismes de crueltat i de desgràcies, i treballar decididament pel perdó i la cooperació internacional. Hem d'aprendre d'aquest passat perquè mai més no es produeixi el cúmul de causes susceptible de desencadenar novament els odis i les explotacions. "Mai més la guerra!", cridava el Papa Francesc el 2013, "volem un món de pau, volem ser homes i dones de pau". Era una sacsejada universal de la consciència de les persones. Cal desistir definitivament dels conflictes armats i del que ens podria tornar a conduir als odis; i alhora és un crit per treballar tots amb convicció i intensament per la pau, especialment els cristians, i els homes i dones religiosos del món.

Serà educant les joves generacions i fonamentant la vida pública en criteris ètics i en el respecte als drets humans, que podrem bastir un futur de pau. Es tracta de transmetre a les generacions més joves un estil de vida i una cultura inspirats en la solidaritat i l’estimació dels altres, una “cultura de l’encontre”, com reclama el Papa Francesc. La pau es guanya primer a causa dels valors humans, viscuts i transmesos pels ciutadans i pels pobles. L’equilibri fràgil de la pau es podria posar en perill si es despertés en les consciències l’odi racial, el menyspreu de l’estranger, la infravaloració de la vida humana, la segregació dels malalts o els ancians, l’exclusió dels pobres, l’ús de la violència privada i col·lectiva. Treballem amb coratge i paciència per una cultura de la pau! Esforcem-nos a conèixer i valorar el millor de cada tradició religiosa, i visquem l’amor al pròxim amb obres i de veritat.

Santa Maria, Pilar i Estrella de la missió

En aquest Mes missioner i durant els treballs de l’Assemblea Especial per a la Regió Panamazònica del Sínode dels Bisbes, on nou països germans de l’Amèrica Llatina hi estan implicats, s’escau la festa de la Mare de Déu del Pilar. Us convido a invocar-la ja que Ella és la Mare de l’Església, el “Pilar de fortalesa” per als creients, i l’Estrella de la nova evangelització.

Maria és Pilar ferm dels missioners i “empara, venerada amb diverses advocacions a tota l'Amazònia” (Document preparatori del Sínode n. 147). Ella és model per a l’Església que “escoltant religiosament la Paraula de Déu i proclamant-la confiadament... (vol que) tots, escoltant, creguin l’anunci de la salvació; creient, esperin; i esperant, estimin” (Concili Vaticà II, D.V. 1). Maria escoltava Déu amb tota atenció i puresa, meditava la Paraula i la guardava en el seu cor, fent-la fructificar, ja que la posà en pràctica, esdevenint la primera i la més fidel deixebla del seu propi Fill, la més gran “missionera”. La Verge Maria va posar tota la seva vida al servei de Jesús i del Regne de Déu. Ha estimat decididament tots els qui la necessitaven i ha estat ferma al peu de la Creu, traspassada pels dolors del seu Fill, i ha acompanyat maternalment els apòstols, des del Cenacle, en la seva gran missió evangelitzadora.

Pensem avui en la bonica tradició que assegura que Maria es féu present vora el riu Ebre, per animar l’apòstol St. Jaume, afeblit per les pors i els desànims que tot missioner pot trobar en els seus treballs apostòlics. I Ella l’ajudà com a Mare, l’animà a prosseguir la missió, el sostingué amb amorosa pietat perquè, recuperat, fos fidel a la missió encomanada. I ara podem estar segurs que continua acompanyant els apòstols i missioners d’avui, cadascun dels qui volem anunciar l’Evangeli amb nou ardor, a la nostra societat i a tot el món. Que Ella vingui ara a nosaltres i ens porti l’esperança que neix de la fe i el coratge que es nodreix de l’abandó confiat en mans de Déu.

L’advocació del Pilar també ens fa adonar dels lligams espirituals i culturals, positius i familiars que compartim amb els pobles germans de la comunitat iberoamericana de nacions, l’anomenada hispanitat, on es troba l’Amazònia. Els 22 països d'Iberoamèrica -19 països d'Amèrica Llatina de llengües castellana i portuguesa, més Andorra, Espanya i Portugal-, formem avui la Conferència Iberoamericana. El Principat d’Andorra serà amfitrió el 2020 de la Cimera de Caps d’Estat i de Govern d’aquesta Conferència, i ara ja ostenta la Secretaria “pro tempore”. Amb aquestes nacions compartim moltes realitats però ens alegrem sobretot de compartir també la fe cristiana que els coratjosos missioners hi varen sembrar. Ens admira avui la grandesa de la gesta de l’extensió de la fe. Catalans i andorrans tenim lligams d’afecte, de tradicions comunes, de solidaritat, d’aportació compartida que hem de defensar davant un món global, que tendeix a la despersonalització i al desarrelament. Tenim unes arrels comunes històriques i culturals que hem de fer fructificar en germanor, respecte i amor mutu. Que fem tot el possible per enfortir i renovar la fraternitat amb Aragó, amb Espanya i Portugal, i amb tots les països d’Iberoamèrica. Ho encomanem avui a la Mare de Déu del Pilar!

Comença el Sínode Panamazònic

Des d’aquest diumenge dia 6 i fins al 27 d'octubre tindrà lloc a Roma el Sínode dels Bisbes per a la Regió Panamazònica, convocat pel Papa Francesc per "identificar nous camins d'evangelització per a aquesta porció del Poble de Déu especialment dels indígenes, freqüentment oblidats i sense la perspectiva d'un futur serè, també com a resultat de la crisi dels boscos amazònics, pulmó de capital importància per al nostre planeta". El Document de treball per als Pares sinodals ("Instrumentum Laboris" IL), té tres parts que aborden: "La veu de l'Amazònia", entesa com escolta d'aquest territori; “Ecologia integral: el clam de la terra i dels pobres"; i “Església profètica a l’Amazònia: reptes i esperances”, és a dir una Església amb rostre amazònic i missioner. L'objectiu és presentar la situació pastoral de l'Amazònia i recercar nous camins per a una evangelització més incisiva. A més, està redactat com a reflexió sobre el problema ecològic, segons l'encíclica Laudato Si'. “L'Església té l'oportunitat històrica de diferenciar-se netament de les noves potències colonitzadores, escoltant els pobles amazònics per poder exercir amb transparència el seu rol profètic. La crisi socioambiental obre noves oportunitats per a presentar Crist en tota la seva potencialitat alliberadora i humanitzadora” (IL 7).

L’Amazònia és el bosc tropical més extens del món (uns set milions de quilòmetres quadrats) repartits entre nou països d’Amèrica del Sud. En el Sínode es podran conèixer les situacions preocupants que tenen aquests països de l’Amazònia, i també diferents maneres de fer-hi front. Serà una presa de consciència, on s’escoltaran les veus dels pobles indígenes, perquè aquests pobles han estat sempre defensant l’Amazònia, ja que ells veuen la naturalesa com allò que dóna vida al planeta terra, una visió molt diferent de la mirada economicista, que acaba tenint un negatiu impacte ecològic i social. La naturalesa és molt més que una font de recursos i un dipòsit per a les deixalles. La cura i protecció de la naturalesa està a les nostres mans.

El Sínode és una crida a realitzar 3 conversions pastorals expressades pel Papa Francesc a Evangelii Gaudium: 1. Una nova manera d’estar present l’Església en la realitat, a partir del poble, de la gent; 2. Una conversió ecològica, com es recull a l’encíclica Laudato Si, a causa de la greu crisi ambiental, fruit del model de desenvolupament imperant que posa en perill el futur del món, i que en certes coses està per damunt dels mateixos sistemes polítics; i 3. Una conversió sinodal, continguda en la Constitució apostòlica del Papa Francesc Episcopalis Communio (2018), com un repte a caminar junts amb ensopegades i aprenentatges, ja que el Sínode serà la veu del poble creient en tots els temes. El Rector de la Universitat Catòlica de l’Equador, el jesuïta Fernando Ponce, ressalta que hi ha més incendis que els dels boscos de l’Amazònia, com són la pobresa, la manca de sanitat i d’educació, especialment educació superior, i la mortalitat infantil, entre d’altres.

La problemàtica de l’Amazònia, no ens pot quedar lluny. La casa comuna a tots ens ha d’interessar. Com el mateix Instrumentum Laboris diu a la Introducció, “demanem abans de res a l'Esperit Sant, per als pares sinodals, el do de l'escolta: escolta de Déu, fins a escoltar amb Ell el clam del poble; escolta del poble, fins respirar en ell la voluntat a la qual Déu ens crida” (Episc. Com. 6).

Pregària i reflexió per la causa missionera

El Papa Francesc ha convocat durant tot el proper mes d’octubre 2019, quan s’escau el Domund, un mes mundial extraordinari d’oració per la causa missionera de l’Església, per tal d'alimentar l'ardor de l'activitat evangelitzadora “ad gentes” de l'Església, és a dir “enfora”, envers els qui encara no coneixen Jesucrist i el seu Evangeli d’amor, que abans pensàvem que eren en continents llunyans, i ara descobrim que estan ben a prop nostre, i que nosaltres mateixos som en “terra de missió”. Per això, fa un any, el Papa exhortava tothom a “viure l'alegria de la missió, testimoniant l'Evangeli en els ambients en què cadascú viu i treballa”.

Aquest mes missioner extraordinari ha estat convocat, amb motiu dels cent anys de la promulgació de la carta apostòlica de Benet XV “Maximum illud” sobre l’activitat missionera, feta pública el 30 de novembre de 1919. El mes té com a lema, "Batejats i enviats: l'Església de Crist en missió en el món", i desenvolupa 4 dimensions assenyalades pel mateix Papa Francesc per a viure aquest camí: oració, testimoni, formació i caritat. Els mitjans han de ser:
  • Oració: la trobada personal amb Jesucrist viu en la seva Església: Eucaristia, Paraula de Déu, pregària personal i comunitària.
  • Testimoni: els sants, els màrtirs de la missió i els confessors de la fe, que són l'expressió de les Esglésies escampades per tot el món.
  • Formació: bíblica, catequètica, espiritual i teològica sobre la missió.
  •  Caritat missionera: ajuda material per sostenir el gran treball d'evangelització, de la missió ad gentes i de la formació cristiana de les Esglésies més necessitades.
"La fe es comparteix per atracció" -deia recentment  Mons. Dal Toso, President de les Obres Missionals Pontifícies-, i admetia que potser li hem tret aquest atractiu en convertir-la en un "moralisme", en lloc de destacar el que de veritat és, "una relació personal amb Jesucrist". Entre església local i església universal no hi ha oposició, com si no ens haguéssim de preocupar pel que passa a les altres esglésies del món, i especialment les més joves i potser també més necessitades. De fet, cap Església pot ser plenament local sense mantenir la relació de comunió amb l'Església universal, ja que l’Església és Una. Convé avui desvetllar de nou aquest sentit d'universalitat en les esglésies locals i recordar que la compartició és el nom de la caritat, perquè "donant es rep". Això s'experimenta especialment quan una diòcesi és capaç de donar una mica del que li és propi, per enriquir-ne una altra i enriquir-se així mútuament.

La missió “ad gentes" compta sobretot amb el testimoni de la persona del missioner creient que té una gran força, perquè els missioners són aquells que ho han deixat tot per anunciar Jesucrist, confien en el Pare del cel, que és provident, i s’abandonen a la seva voluntat, anant allà on són enviats, amb la força del Senyor i una vida de sacrifici. I juntament amb els missioners, el més important per a la missió és l'oració.

Unim-nos des de les nostres parròquies i grups comunitaris a la vivència d’aquest Mes Missioner, i mirem de practicar els consells del Papa, almenys durant aquest mes d’octubre.