Emigrants i refugiats: homes i dones que busquen la pau

En la Jornada per la Pau del passat 1 de gener, el Papa Francesc va tractar el tema dels emigrants i refugiats, i avui dediquem també atenció especial a reflexionar i pregar per tots ells. Ens cal estar atents a aquesta preocupació mundial, perquè hi ha més de 250 milions d’emigrants en el món, 22 milions i mig dels quals són refugiats, és a dir persones diverses que busquen un lloc on viure en pau. I per a trobar-lo, s’arrisquen amb viatges llargs i perillosos. El Papa Francesc proposa que, “amb esperit de misericòrdia, abracem tots els qui fugen de la guerra i de la fam, o que es veuen obligats a abandonar la seva terra a causa de la discriminació, la persecució, la pobresa i la degradació ambiental”. Amb prudència, certament, però s’ha d’“acollir, promoure, protegir i integrar” els emigrants i refugiats, establint mesures pràctiques que ofereixin prosperitat material i els béns de l’esperit, i remarca que cal sentir en el nostre propi cor el sofriment dels altres i treballar, amb un compromís concret, d’ajuda i de generositat.

Els conflictes armats i altres formes de violència organitzada continuen provocant el desplaçament de la població dins i fora de les fronteres nacionals, però les persones també emigren per l’anhel d’una vida millor, i poder deixar enrere la desesperació d’un futur impossible de construir (Benet XVI). Es posen en camí per reunir-se amb les seves famílies, per trobar millors oportunitats de treball o d’educació, per poder gaudir d’aquests drets, i així viure en pau. Caldrà molta comprensió amb les vies que emprenen. No pensem tant en els riscos, sinó en l’acollida per dignitat humana. No són una amenaça; mirem-los amb confiança, com una oportunitat per a construir un futur de pau, ja que formem una sola família. També aporten la riquesa de la seva valentia, energies i aspiracions, i per suposat els tresors de la seva pròpia cultura, enriquint així la vida de les nacions que els acullen. I el Papa proposa per a la pau, 4 accions: acollir, protegir, promoure i integrar.

«Acollir» amb entrada legal àmplia, sense persecució o violència, equilibrant la preocupació per la seguretat amb la protecció dels drets humans. «Protegir» ens recorda el deure de reconèixer i de garantir la dignitat inviolable dels que fugen d’un perill real, a la recerca d’asil i seguretat, evitant la seva explotació. «Promoure» té a veure amb donar suport al desenvolupament humà integral dels emigrants i refugiats. Per últim, «integrar» significa treballar perquè participin plenament en la vida de la societat que els acull, en una dinàmica d’enriquiment mutu i de col·laboració fecunda, promovent el desenvolupament humà integral de les comunitats locals.

De forma valenta i creativa, el Papa Francesc acaba el seu Missatge per la Pau proposant 2 pactes internacionals (Global Compacts): un acord per una emigració segura, ordenada i regulada; i un altre, sobre refugiats. Serviran per a desenvolupar propostes polítiques i posar en pràctica mesures concretes. I demana que estiguin inspirats per la compassió, la visió de futur i la valentia, per tal d’avançar en la construcció de la pau: només així el necessari realisme de la política internacional no es veurà derrotat pel cinisme i la globalització de la indiferència.

Cridats a ser testimonis de Crist

Estem encetant un nou any que també ha de significar renovació i esperança per a l’acció pastoral i un nou encoratjament per a la bella missió de comunicar als germans el goig de la Bona Nova (evangelii gaudium, diu el Papa) que és Jesucrist. Ell, amb el seu Baptisme que avui commemorem, va encetar la seva missió pública i va beneir totes les aigües perquè puguin donar a la humanitat el gran do de ser fills i filles de Déu, quan pel baptisme, s’unissin a Crist mateix, i rebessin la seva mateixa missió, de donar vida i vida abundant (cf. Jo 10,10).

Vivim un nou moment històric ple de reptes, certament, però també d’esperances. No tot és clar i segur, i les dificultats ens poden aclaparar i desanimar. Però també és cert que si no ens quedem en la superfície de les opinions i els comportaments, descobrirem el desig ardent d’espiritualitat dels nostres contemporanis i sabrem descobrir els brins d’amor que nien en els cors humans. Rere molts posats d’indiferència, hi ha molta set de veritat i de bellesa, d’autenticitat de vida. Hi ha desigs d’estimar i de ser estimat. Jo crec que hi ha set de Déu, encara que molts no ho sàpiguen veure o interpretar així. El cor de les persones continua estant inquiet fins que no pugui trobar i reposar amb confiança en el Salvador que l’ha afaiçonat.

Cada cristià i la comunitat eclesial estem cridats a ser portadors de l’aigua viva que és Jesucrist, i que el món espera i necessita. Com la font que raja per a tots al bell mig de la plaça dels nostres pobles, tal com desitjava sant Joan XXIII. No ens podem quedar inactius, desvagats, perplexos, enyorant temps passats i mètodes evangelitzadors vàlids en el passat... mentre tants i tants esperen que algú els mostri Crist i els acompanyi pel camí del seu seguiment. Molts processos de fe, en particular de joves i adults, maduren en aquesta nova recerca. ¿Qui tindrà prou confiança en el Senyor i voldrà sortir de nou a sembrar la bona llavor del seu Evangeli? Qui ho farà al costat i amb els joves, tal com ens hi empeny el Sínode que celebrarem a l’octubre?

No podem defraudar els que cerquen la veritat. Ens caldrà trencar moltes pors i rutines, moltes pràctiques de transmissió de la fe que han quedat presoneres de mètodes i èxits antics, quan vivíem temps de cristiandat, i també altres per a temps de dimissió acomplexada de la tasca missionera de cada cristià. Ens caldrà passar d’una religió privada, només vàlida per a mi i els meus, al convenciment que hem trobat la Veritat i que a tots els interessa i convé. Ens caldrà aprendre a donar respostes vàlides a les grans preguntes que molts es fan, i a sacsejar les consciències adormides dels qui ja ni es volen fer preguntes. Ens cal prendre compromisos de servei, de transformació de la realitat, d’amor actiu i generós, de participació en la vida social i política del país. I hem de mostrar de nou que la fe no ens paralitza i aliena, ans al contrari, ens envigoreix l’esperança i la caritat, la solidaritat i l’autèntica i més radical transformació del món. Jesucrist continua enviant-nos com a testimonis seus, perquè fem arribar de nou la proposta de la fe a tots els qui ens envolten. No ens avergonyim de ser cristians, sinó interpel·lem els qui puguem amb el nostre testimoniatge màximament coherent, i disposem-nos amb joia a donar raó de la nostra esperança (cf. 1Pe 3,15).