«Apreneu de Mi, feu-vos deixebles meus!» (Mt 11,29)

El Diumenge de Passió, o dels Rams, ens fa entrar a la gran Setmana Santa dels cristians. Entrem-hi seguint el nostre Rei, que venç en la Creu; entrem-hi amb coratge, humilment, amb anhel de ser salvats i d’aprendre novament la gran lliçó de l’Amor més gran, el que dona la vida. Jesús ens va dir «Veniu a Mi tots els qui esteu cansats... Apreneu de Mi, feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor... el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera!» (Mt 11,28ss.). Ens ha mirat amb compassió i ens ha volgut com a deixebles seus, «evangelitzadors amb esperit» (cf. Evangelii Gaudium, cap. 5è).

«Hosanna a Jesucrist!», cridem els seguidors de Crist aquest diumenge que obre la gran setmana dels cristians. Era i és una pregària de súplica i un crit de lloança a Déu. Ho van dir els infants dels hebreus i ho continuem fent nosaltres: supliquem i lloem, mentre fem processó amb palmes i rams d’olivera. Lloem el Rei dels màrtirs, el que es dona en rescat de tots els homes i dones del món.

Avui Jesús ens diu: «Vine amb Mi, segueix-me fins a donar la teva vida com Jo, estima molt, del tot; el meu Pare no t’abandonarà mai, ni que t’arribés una gran creu com la meva... No t’espantis per les creus que trobaràs. Jo he vençut. Després de Mi, qui mori amb fe i confiança, viurà; qui estimi, no quedarà oblidat; qui demani perdó, serà sempre escoltat... i obtindrà misericòrdia». Així ens atreu Jesús en aquests dies Sants de la Setmana que inaugurem amb la joia dels infants que aclamen amb senzillesa el seu Salvador. Diguem-li també nosaltres, sense vergonya, pels carrers: «Hosanna, Senyor! Gràcies per la teva mort redemptora. Recorda’t de nosaltres, salva’ns i dona’ns vida per sempre.»

La Setmana Santa ens porta un major contacte amb la família, la visita als nostres pobles i podrem gaudir de laprimavera després del llarg hivern. Que no deixi de tenir també un sentit profund, reflexiu i contemplatiu. El Crist ens torna a venir a trobar amb la seva Passió, que avui llegim sencera segons Sant Marc, i amb la memòria sacramental de la seva Mort i Resurrecció. Tots els nostres sofriments se’ls fa seus, i els omple de llum i de sentit: sofrir amb amor, és vèncer; i anar donant la pròpia vida per amor,és regnar, és viure-la de debò.

Potser aquestes veritats xoquen amb la manera de veure les coses que bastants tenen, ofegats en una nova mentalitat pagana, on compten poc les persones i molt en canvi el tenir i l’individualisme. Que ens facin reaccionar. No podem plegar-nos a una vida sense fe, distrets de Déu i del pròxim. Aquest Diumenge de Rams i de Passió, i els dies sants de Dijous i de Divendres, amb el silenciós Dissabte Sant, el Senyor ens vol atreure, de nou, cap a una gran lliçó: la del seu amor fins a l’extrem. Una lliçó que només s’aprèn i es va entenent, en la mesura que es va practicant. I tot queda recollit i lliurat en l’Eucaristia, sagrament de la Pasqua.

Sense Déu no valem res, no podem fer res. Santa Setmana, i que ens sigui culminació de la Quaresma i vivència de la Pasqua!

"Apòstols per als joves". Dia del Seminari 2018

"Apòstols per als joves" és el lema de la Campanya del Dia del Seminari 2018, en sintonia amb la preparació del Sínode dels Bisbes del proper mes d'octubre sobre "Els joves, la fe i el discerniment vocacional". Tots a l'Església estem urgits a fer una veritable "conversió pastoral" cap als joves i la seva cultura, per ser acompanyants del seu itinerari personal i comunitari de creixement humà i existencial, de plantejament de la vida com a vocació i de confessió de fe en Crist. Però a ningú no se li escapa que els joves i la pastoral juvenil requereixen apòstols que els dediquin les seves vides i esforços evangelitzadors, i si són joves i comparteixen els seus somnis, els seus dubtes, les seves lluites, alegries i esperances, encara millor. A cada generació Déu Pare de misericòrdia li envia treballadors del seu Regne. Hem de valorar aquestes vocacions, demanar-les amb fe i perseverança, i formar-les perquè l'Església pugui enviar-les, en nom del Bon Pastor, amb l'amor i el suport de tota l'Església.

Recentment la Congregació per al Clergat i els Seminaris ha elaborat un Pla fonamental per a la formació dels seminaristes de tot el món, la "Ratio Fundamentalis Institutionis Sacerdotalis. El Do de la vocació presbiteral" (desembre 2016), que és la clau d'una nova etapa formativa i configurativa dels "pastors-evangelitzadors" dels nous temps.

El Dia del Seminari fixa la nostra mirada en l'etapa de la formació "inicial" dels futurs sacerdots, que després té la seva continuïtat en la formació "permanent" al llarg de tota l'existència. El Seminari ha de tenir molta cura de l'acollida dels candidats, que ja no provenen majoritàriament dels Seminaris Menors sinó de vocacions joves i adultes. Ha de discernir aquest moment de l'entrada al Seminari acollint el Curs Propedèutic o introductori, necessari a tots per al discerniment. I després segueixen dues etapes importants: la del "discipulat", amb els estudis filosòfics, i la "configurativa" amb Crist, amb els estudis teològics, per desembocar en una etapa última en el període de formació inicial, la "síntesi vocacional o etapa pastoral", amb la immersió en l'acció pastoral de la Diòcesi.

Hem de valorar amb amor eclesial el que es viu al nostre Seminari diocesà i interdiocesà, la dedicació dels Rectors i els seus Equips de formadors, la tasca específica i tan important dels directors espirituals, així com dels professors. I especialment hem d’encomanar i apreciar la formació lenta de creixement i de maduració de tots els seminaristes de Catalunya. Actualment a Urgell tenim 6 seminaristes majors. El total de Catalunya és de 86, i aquest any passat van ser ordenats 9 preveres. Són moltes vides, moltes respostes exemplars a la vocació divina, que totes donen testimoni del poder de la gràcia de Déu sobre la debilitat dels homes, "perquè així ressalti encara més el poder de la gràcia". Ho constatem les Diòcesis, i les seves famílies i parròquies d'origen. Els joves que es preparen per ser "apòstols per als joves" i sacerdots sants, formen una constel·lació de llum que dóna esperança a la nostra fe. Donem gràcies en el Dia del Seminari per tota l'obra bona que Déu ja ha començat en els nostres futurs sacerdots.

Pregar més a la Quaresma

En tot moment hem de pregar però durant la Quaresma hauríem de fer un esforç per destinar-hi temps i interès. No només resar oracions, sinó trobar estones per “parlar amb Déu, estimant-lo”, com Moisès hi parlava, “cara a cara, com un amic parla amb el seu amic” (Ex 33,11). I, què és pregar? “És un intercanvi d’amor”, deia el teòleg Romano Guardini; és “pensar en Jesús, estimant-lo”, s’explicava el beat Carles de Foucauld. “És tractar d’amistat, estant moltes vegades tractant a soles amb qui sabem que ens estima”, escrivia Sta. Teresa de Jesús. I la definició tan bella de Sta. Teresina de l’Infant Jesús, que recull el Catecisme (CEC 2.558): “La pregària és un impuls del cor, és una simple mirada dirigida al cel, és un crit de reconeixement i d’amor tant en la prova com en l’alegria”. Podem dir que és la respiració de la fe i del compromís; la relació personal amb Déu des del seguiment de Crist.

Aquí teniu algunes formes senzilles de pregar per ser perseverants:

1.    L’Eucaristia.- Visquem l’Eucaristia com a gran pregària de Jesús al Pare, per obra de l’Esperit Sant, i de l’Església al Pare. I adorem l’Eucaristia, visitem el Santíssim “reservat” en el sagrari de les nostres esglésies, on ens espera perquè li preguem, adorant-lo, escoltant-lo amb fervor.

2.    La Litúrgia de les Hores que és la pregària pública i oficial de l’Església. En cada membre prega tot el Cos, per a bé de tots i del món. Laudes i Vespres sobretot, que alternen salms, lectures, peticions i himnes.

3.    La pregària vocal, amb formules ja redactades. La més important el Parenostre –que ens ve de Jesús-, i també l’Avemaria, el rosari, l’àngelus, el viacrucis, les jaculatòries. Tenen gran tradició en l’Església i han alimentat el poble cristià al llarg dels segles. En totes aquestes pregàries, cercar de tenir la intenció que ha d’acompanyar les paraules.

4.    La lectura espiritual (o lectio divina), que prega rumiant el text de l’Escriptura, escoltant Déu en la seva Paraula. Llegir el text seguit, després per versets, meditar-lo i pensar el que em diu aquell text o paraula, rumiant-lo, traslladant el text cap a mi i jo cap al text. I pregar, elevant els afectes al Senyor, fent que ressoni la veu de l’Esperit. Acabar amb una petició.

5.    Parlar amb Déu des de la vida. Ja que Déu està present a tot arreu i en tota situació, la vida és lloc de trobada. És l’oració de la persona activa, que durant un dia viu tantes coses que cal tenir temps de “reveure-les” i “contemplar-les”, units al Senyor.

·         A la nit, pensar de què haig de donar gràcies avui, de què haig de demanar perdó, per qui haig d’intercedir...

·         Amb simplicitat des del moment en què faig oració cap enrere, observar; veient-me en les situacions; mirant els altres, sense aprovar ni condemnar. Veient Déu present en aquesta vida concreta. Se’ns aniran imposant accions de gràcies, peticions, súpliques, i la conversió que Déu demana.

·         El mateix, però fixant-me sols en les persones, en els rostres, veient en ells el rostre de Déu. Pensant en cada persona, en les seves necessitats, problemes... Adorant el Crist en cada persona que he tractat.

·         Al matí amb l’agenda o el pla del dia al davant, oferint el que vindrà, pensar en les persones amb qui em trobaré, l’esperança que necessitaré... Després, en viure-ho, descobrirem que Déu se’ns fa més present.
Es tracta que no ens cansem de pregar i no caiguem en la rutina.

Tenir el coratge de voler canviar

En cloure l’any de la misericòrdia (2016), el Papa Francesc va recordar que la porta de la misericòrdia de Déu restava sempre oberta i deia que “és temps de mirar cap endavant i de comprendre com seguir vivint amb fidelitat, alegria i entusiasme, la riquesa de la misericòrdia divina. Les nostres comunitats continuaran amb vitalitat i dinamisme l’obra de la nova evangelització en la mesura que la ‘conversió pastoral’, que estem cridats a viure, es plasmi cada dia, gràcies a la força renovadora de la misericòrdia” (Carta apostòlica Misericordia et misera, 5). Som a la Quaresma i anem fent un camí comunitari eclesial de conversió cap a la Pasqua. L’Evangeli ens diu que Jesús “sabia prou què hi ha a l'interior de cada home” (Jo 2,25), i vol la nostra purificació perquè som temples de Déu. Hem de demanar la gràcia de canviar, de tenir el coratge de voler canviar i convertir-nos, perquè acollim la misericòrdia de Déu i hi volem correspondre amb una vida santa.

És veritat que ens cal la conversió però sembla que no estem gaire disposats a acceptar que fem accions mal fetes, ni tampoc a intentar canviar-les, i encara menys –sembla com una bogeria!- creure que amb les nostres accions mal fetes ofenem Déu. Quan reconeixem que som pecadors, que ens hem allunyat de Déu, i correm vers la misericòrdia del Pare, ens fem més lliures i creixem com a persones i com a fills de Déu. Perquè realment fem coses mal fetes i ofenem els altres; cooperem al mal del món i, per damunt de tot, ofenem Déu i som uns grans desagraïts amb l’immens Amor que Ell ens té. Sota la guia de l’Esperit, deixem-nos interpel·lar, en aquesta Quaresma, per la Paraula de Déu que ens vol més responsables dels nostres actes i de les nostres omissions culpables. L’Església ens proposa que fem penitència, per això ens fa començar la Quaresma deixant que ens imposin la cendra sobre el cap, recordant-nos: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli!” (Mc 1,15). Confiats en la misericòrdia de Déu, ¿ens hi atrevirem?

Un gran Pare de l’Església, St. Joan Crisòstom, Patriarca de Constantinoble (347-407), proposa cinc camins de conversió molt eficaços:
  1. Primer cal confessar els propis pecats. Si un no és prou sincer amb Déu i amb ell mateix, i es dissimula l’abast del mal que hi ha en ell, aquest no canviarà mai perquè no deixa que la llum entri dintre seu.
  2. El perdó de les ofenses que hem rebut. Si dominem l’orgull i la ira, si oblidem les faltes dels qui ens envolten, atraurem la misericòrdia i el perdó del Pare sobre la nostra vida mal feta.
  3. L’oració fervent i confiada, que brolla d’un cor que estima Déu i el cerca amb perseverança. Sempre hauríem d’estar en camí d’aprendre a pregar.
  4. També té un poder molt gran l’almoina, amb el seu nom més actual, que és la solidaritat amb els germans. Si comparteixes el que tens, si ets solidari amb els qui pateixen, trobaràs el perdó i canviarà la teva tenebra en llum.
  5. I finalment el gran predicador proposa un cinquè camí, que és la humilitat. Si som humils i ens fem petits i confiats davant de Déu, atraurem la misericòrdia del Pare, que ens omple amb la seva gràcia i ens fa arribar allà on nosaltres sols, amb les nostres pròpies forces, mai no hauríem pogut.
El Papa Francesc ho sintetitza profundament: “Tot es revela en la misericòrdia; tot es resol en l’amor misericordiós del Pare” (Misericordia et misera, 1).