“No tinc por!”

“No tinc por” fou el clam que encapçalava la manifestació tan massiva de repulsa dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017, aquest divendres farà un any. Clam per condemnar la violència i donar suport a les víctimes, però sobretot fou un oferiment de pau i de convivència respectuosa per a tots els ciutadans, independentment de les seves conviccions religioses o ideològiques. Els terroristes amb fredor i brutalitat ens amenacen les nostres persones, els monuments i les esglésies; i no els hem fet res. Ens hem de defensar amb la nostra convicció democràtica fonamental, amb la llibertat religiosa per a tots, amb la serenitat plena de fermesa que aquells dies es va viure exemplarment a tot Catalunya. Volem viure en pau, volem ser acollidors de tothom i no tenim por dels qui ens ho volen destruir. No ho aconseguiran. Som molts més i estem compromesos en la pau i la reconciliació.

El Papa Francesc, els Bisbes de Catalunya i d’Espanya, moltíssimes persones que van deixar els seus missatges a la Rambla de Barcelona afirmàvem el nostre més profund dolor per les víctimes que van perdre la vida en una acció tan inhumana i fèiem arribar el suport i la proximitat als nombrosos ferits, a les seves famílies i a tota la societat, condemnant una vegada més la violència cega, que és una ofensa gravíssima al Creador, i elevàvem les nostres pregàries a Déu perquè ens ajudés a seguir treballant amb determinació per la pau, el diàleg i la concòrdia a tot el món. El terrorisme és una pràctica intrínsecament perversa, del tot incompatible amb una visió moral de la vida, justa i raonable. No només vulnera greument el dret a la vida i a la llibertat, sinó que manifesta la més dura intolerància i totalitarisme. El Papa Francesc en una altra ocasió l’ha descrit com una "plaga", un flagell a eradicar de la mateixa manera que les guerres.

Aquells dies dels atemptats, i després també, ens vam reconciliar amb els Mossos i  les forces de seguretat, amb bombers, sanitaris, metges i tothom qui va donar un cop de mà per ajudar. Taxistes que no cobraven, gent que donà sang, acollida gratis als hotels. En el fons, tota la ciutat de Barcelona, i tot Catalunya i tot l’Estat espanyol, amb Europa i el món, es van bolcar en ajudes i solidaritat, amb petites i grans històries molt heroiques i dignes. S’acomplí així, un cop més, la qualitat i la grandesa de la societat barcelonina i catalana en moments cruels de violència gratuïta i injusta.

El Sant Pare Francesc es referí al dolor viscut aquells dies, dient que “Déu plora amb nosaltres i ens sorprèn”, i que “hem de ser persones de primavera”, persones d’esperança. Es referia a la gran visió de l’esperança cristiana, perquè els creients “tenim un Pare que plora llàgrimes d'infinita pietat pels seus fills. Un Pare que sap plorar, que plora amb nosaltres. Un Pare que ens espera per consolar-nos, perquè coneix els nostres patiments i ha preparat per a nosaltres un futur diferent. Aquesta és la gran visió de l'esperança cristiana”. Després del que vam viure a Barcelona fa un any, de les diverses mostres massives de pregària com a la Sda. Família i a Tarragona, i les expressions de solidaritat i condol des de llocs ben llunyans, hem d’enfortir les conviccions i retrobar les raons per a la fraternitat i l’esperança, que foragiten la por. Perquè sigui veritat que: “No tenim por!”.

Saber fer vacances

És durant l’agost que seran bastants els qui podran fer alguns dies de vacances, amb un ritme diferent de vida. Feliços seran els qui hauran preparat aquests dies i els gaudiran de forma sana i joiosa. Valorem aquest temps de repòs o de canvi d’activitats, i visquem-lo amb sentit cristià.

És temps per al descans, de canvi d’activitat, de dormir més, variar els ritmes i trobar temps per a allò que ens agrada i que durant l’any no podem fer, des de més dedicació a la família, fins a viatjar o practicar esport o acostar-nos a paisatges nous. També Jesús cercava moments de descans i de conversa amb els apòstols.

És temps per a trobar-se un mateix, per a pensar i reflexionar, prendre algunes decisions que ens calen; temps per a cercar el recés i la quietud, com Jesús, que buscava la soledat per pregar el Pare llargament.

És temps per a dedicar-se més a la família i a les persones amb qui convivim tot l’any, temps per a conèixer-les més a fons, per a retrobar les arrels en els pobles dels nostres orígens; temps per a aprendre a compartir calmadament, sense presses, escoltant i comprovant que sóc escoltat. Temps per a agrair l’amor de la família i l’amistat dels qui ens estimen. Temps per a establir noves amistats o refer les antigues.

És temps per a retrobar i experimentar la bellesa de la creació, la natura, les muntanyes, el sol, el mar, la platja, l’acampada, les flors i els arbres, les caminades, el contacte amb els paisatges de la infantesa. I elevar l’acció de gràcies perquè Déu ha fet les coses tan belles i harmonioses.

És temps per a descobrir una bona lectura, música o film, un nou museu, un nou racó de la meva ciutat, un nou paisatge, un plat senzill que em porta a gaudir de la vida, a saber qui sóc i vers on vaig, a descobrir-me com a ésser “espiritual”, amb interioritat i amb anhels molt grans de vida plena i per sempre.

És temps per a dedicar-se al servei dels altres, amb colònies, campaments, cuidant un malalt o un ancià, regalant temps i interès, acostant-nos a persones i llocs que reclamen la nostra solidaritat, temps per a compartir amb els qui no tenen res, ni faran mai vacances, ni saben què és l’amistat i la joia de ser estimat.

És temps per a enfortir la fe en Déu, la confiança en el Pare del cel, que sempre té cura de nosaltres i ens estima amb la seva incansable i incondicional misericordia. Temps per a pregar, per a llegir l’Evangeli i participar de l’Eucaristia entre setmana, viscuda amb gratuïtat. Temps per a la intercessió i la visita a un santuari o un lloc on Déu ens ha parlat i se’ns ha fet trobadís.

Les vacances no poden ser un parèntesi evasiu de la nostra vida real, ni un viure sense normes, ni un temps de disbauxa o de despesa luxosa, ni uns dies d’irresponsabilitat. Han de ser un temps que ajudi la nostra coherència personal cristiana, viscut amb autenticitat i sempre amb la referència a Déu i al pròxim. Bones vacances, si en teniu!

L'Eucaristia, font i cim de la vida i de la missió

Avui i durant uns quants diumenges proclamarem a la litúrgia dominical el discurs del Pa de Vida de l’Evangeli quart segons Sant Joan, capítol 6è. A partir del miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, Jesús convida a penetrar en la revelació de l’Eucaristia: Ell mateix com a Pa de Vida eterna, i de la seva Carn veritable menjar per a la vida del món, de l’experiència de comunió amb Ell, íntima i única, d’aquells que el mengin amb fe, i de la invitació a ser creients, i viure amb responsabilitat el seu seguiment.

L'Eucaristia és font i cim de la vida i de la missió de l'Església (cf. LG 11 i Exh. Sacramentum caritatis de Benet XVI, 2007). Si contemplem de manera més assídua el rostre del Verb Encarnat, realment present en el sagrament de l’Eucaristia, practicarem l'art de l'oració i ens comprometrem millor de cara a l’evangelització. Només si vivim de l’Eucaristia, serem millors cristians, perquè l’Eucaristia enforteix i alimenta la fe, ens uneix a Crist i ens uneix com Església, ens identifica i ens omple de caritat. Perseverar a “santificar les festes” –com diu la llei de Déu- és avui un compromís que hem d’intentar viure amb perseverança, amb natural fidelitat, i ensenyar-ho a infants i joves, tot intentant que s’hi trobin bé, que hi participin més activament, que esdevingui hàbit i virtut en ells, perquè ho veuen en els cristians adults.

Si valorem la missa i volem que sigui celebrada als nostres pobles i poblets, perquè arribi el Pa de vida als padrins i a tots, hem de col·laborar més amb els nostres sacerdots. Sovint van molt plens els caps de setmana per tal d’oferir l’Eucaristia a tants llocs. ¿Podríem fer més perquè les eucaristies tinguessin més preparació i millor celebració, de cara a lectures, cants, escolans, dignitat dels ornaments i objectes per al culte, i sobretot de cara a l’actitud d’amor al Senyor que ens ve a visitar amb la seva presència plena de misericòrdia? ¿Si no pot celebrar-se cada diumenge la missa al nostre poble, sabrem agrair els ministres enviats per a les celebracions en absència o espera del prevere, o bé desplaçar-nos al poble veí o al més gran de prop, i ajudar els padrins a desplaçar-s’hi, perquè no restem sense la Vida de Crist? No podem deixar d’escoltar la Paraula i menjar el Pa de la vida, sentir-nos Església i sortir enfortits per a la nostra missió evangelitzadora. ¿Valoro i té repercussió en la meva vida, la missa de cada diumenge?

L'Eucaristia és el memorial de la Pasqua, esdeveniment central de la història de salvació de la humanitat.  Cal que estimem molt la missa, tant la del diumenge, la pasqua setmanal, com també cada missa. I estimar amb devoció la presència real del Senyor en l’Eucaristia que ens porta a l’adoració silenciosa del Crist, present en el sagrari de les esglésies, i fer-nos deixebles del seu amor fins a l’extrem. El Misteri de l’Eucaristia és el do més gran que ens ha fet Déu, que multiplica el Pa de Vida per a tots. No hi ha un amor més gran que el que dóna tot el que un és i té i pot. I això ho va fer el Senyor a l’últim Sopar, prefigurat per la multiplicació dels pans i els peixos. Agraïm a l’Església i als sacerdots que fan possible aquest gran do, “pel nostre bé i el de tota la santa Església”. I no deixem de pregar per les vocacions sacerdotals que tant necessitem.

Temps de colònies, temps de vida

Des de fa 62 anys que al Bisbat d’Urgell realitza activitats de Colònies durant l’estiu. “Fer colònies” i “anar de colònies” són ja expressions col·loquials, com “anar a l’esplai”. Recordeu aquell lema reeixit: “A colònies, l’estiu és diferent!”. Durant els mesos de juny, juliol i agost arreu del nostre Bisbat i arreu de Catalunya tenen lloc multitud de tandes de colònies. Infants i joves, monitors, pares, cuiners i consiliaris ens sentim joiosos per tantes activitats de formació en el lleure, des de la inspiració de l’Evangeli. I molts són becats perquè puguin tenir uns dies de vacances formatives i amb amics.

Les colònies i els campaments són una institució pedagògica privilegiada per a treballar valors personals i de convivència. I als qui hem estat monitors i consiliaris ens han marcat la vida. La proposta educativa de la Coordinació Catalana de Colònies i Esplais Cristians, de la qual forma part la Fundació del nostre Bisbat d’Urgell, la Fundació d’Esplais Santa Maria de Núria (FEMN) i AINA a Andorra, així com la més coneguda i antiga, la barcelonina “Fundació Pere Tarrés”, prenen la identitat cristiana i eclesial amb esperit evangelitzador com el punt de referència bàsic i fonamental que les configura. Avui hi ha pluralitat de projectes, institucions i identitats. I això és positiu. Però reclama aprofundir i reforçar la identitat cristiana pròpia dels nostres Centres d’esplai i les Colònies. I el mateix en els Escoltes catòlics.

El temps lliure és un temps de gràcia. Valorem, per tant, les vacances i les colònies com una gran possibilitat de vivència i transmissió dels autèntics valors per a la vida dels infants i dels joves. Les colònies i els esplais cristians són una bona oferta pastoral quan es proposen ser llocs de veritable comunió cristiana, amb passió pel joc i l'aventura de la vida, i on es proposi i se celebri la fe. Llocs de descoberta de Déu en la seva creació, on es conreïn la gratuïtat de les relacions, la joia de les amistats i dels afectes. Llocs on es visquin vacances amb sentit, per a tots i cadascun dels infants, i on poder gaudir de solidaritat, fraternitat, bellesa, austeritat, acció de gràcies i fe. Aquesta és la nostra proposta humanitzadora i personalizadora del temps lliure, volent incidir socialment, i realitzant-la des del voluntariat, i des del voluntariat eclesial. Volem educar en la fe, però una fe lligada íntimament amb la vida de cada dia. Una fe que esdevingui cultura, perquè "una fe que no esdevé cultura és una fe encara no plenament assumida", deia St. Joan Pau II.

Cal que tinguem unes prioritats pastorals en el temps lliure: 1) Major claredat en la identitat de la proposta, sense confondre esplai i catequesi ja que són dues propostes pastorals diferenciades, però que es complementen entre si, i que poden cooperar. 2) Respectar els processos educatius. Per això els continguts i l'experiència de la fe s'ha de conjugar amb l'atenció a la llibertat, les motivacions i les situacions de cada família. 3) Obertura a tots per part del centre d'esplai cristià, qualssevol que siguin les seves diferències de cultura, raça o religió, amb una atenció preferent pels infants amb precarietats o carències. 4) Els animadors de la fe i els consiliaris han de ser bons acompanyants, que s’impliquin en un projecte de vida arrelat en l'Evangeli. 5) I finalment, cal ser pacients i ajudar molt des de les parròquies i la Diòcesi. Ens hem de creure el que Jesús ens diu: “Qui no aculli el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas” (Lc 18,17).