Cridats a ser testimonis de Crist
Vivim un nou moment històric ple de reptes, certament, però també d’esperances. No tot és clar i segur, i les dificultats ens poden aclaparar i desanimar. Però també és cert que si no ens quedem en la superfície de les opinions i els comportaments, descobrirem el desig ardent d’espiritualitat dels nostres contemporanis i sabrem descobrir els brins d’amor que nien en els cors humans. Rere molts posats d’indiferència, hi ha molta set de veritat i de bellesa, d’autenticitat de vida. Hi ha desigs d’estimar i de ser estimat. Jo crec que hi ha set de Déu, encara que molts no ho sàpiguen veure o interpretar així. El cor de les persones continua estant inquiet fins que no pugui trobar i reposar amb confiança en el Salvador que l’ha afaiçonat.
Cada cristià i la comunitat eclesial estem cridats a ser portadors de l’aigua viva que és Jesucrist, i que el món espera i necessita. Com la font que raja per a tots al bell mig de la plaça dels nostres pobles, tal com desitjava sant Joan XXIII. No ens podem quedar inactius, desvagats, perplexos, enyorant temps passats i mètodes evangelitzadors vàlids en el passat... mentre tants i tants esperen que algú els mostri Crist i els acompanyi pel camí del seu seguiment. Molts processos de fe, en particular de joves i adults, maduren en aquesta nova recerca. ¿Qui tindrà prou confiança en el Senyor i voldrà sortir de nou a sembrar la bona llavor del seu Evangeli? Qui ho farà al costat i amb els joves, tal com ens hi empeny el Sínode que celebrarem a l’octubre?
No podem defraudar els que cerquen la veritat. Ens caldrà trencar moltes pors i rutines, moltes pràctiques de transmissió de la fe que han quedat presoneres de mètodes i èxits antics, quan vivíem temps de cristiandat, i també altres per a temps de dimissió acomplexada de la tasca missionera de cada cristià. Ens caldrà passar d’una religió privada, només vàlida per a mi i els meus, al convenciment que hem trobat la Veritat i que a tots els interessa i convé. Ens caldrà aprendre a donar respostes vàlides a les grans preguntes que molts es fan, i a sacsejar les consciències adormides dels qui ja ni es volen fer preguntes. Ens cal prendre compromisos de servei, de transformació de la realitat, d’amor actiu i generós, de participació en la vida social i política del país. I hem de mostrar de nou que la fe no ens paralitza i aliena, ans al contrari, ens envigoreix l’esperança i la caritat, la solidaritat i l’autèntica i més radical transformació del món. Jesucrist continua enviant-nos com a testimonis seus, perquè fem arribar de nou la proposta de la fe a tots els qui ens envolten. No ens avergonyim de ser cristians, sinó interpel·lem els qui puguem amb el nostre testimoniatge màximament coherent, i disposem-nos amb joia a donar raó de la nostra esperança (cf. 1Pe 3,15).