Evangelitzats per la litúrgia, enviats a renovar el món amb misericòrdia

El desembre proppassat, es va editar el document dels Bisbes de Catalunya “Evangelitzats per la litúrgia, enviats a renovar el món amb misericòrdia”, redactat per recordar el centenari del 1er. Congrés Litúrgic de Montserrat (1915) i també l’inici de l’Any Sant de la Misericòrdia. Subratlla la importància de la reforma litúrgica portada a terme pel Concili Vaticà II, incidint especialment en la finalitat educadora i catequètica de la litúrgia.

Ha estat molt positiva la reforma litúrgica del Concili, amb la seva Constitució conciliar sobre la Sagrada Litúrgia i la centralitat de la Paraula de Déu, viscuda i interpretada en la fe de l’Església. Les dificultats que han acompanyat l’aplicació de la reforma litúrgica, per excés o per defecte, no poden enfosquir la seva bondat i validesa, perquè “conté riqueses que cal anar aprofundint, com una major atenció a “l’art de celebrar”, a la formació bíblica i litúrgica, al sentit profund de “la participació plena, conscient i activa” que ha de portar veritablement a la vivència del misteri en la pròpia vida dels fidels”.

El Document tracta de forma rellevant la relació entre la litúrgia i la vida, la litúrgia i l’evangelització. Hi ha un llaç estret entre litúrgia i vida cristiana, una vida que implica missió en el món, anunci de la joia de ser cristià, de donar culte al Déu veritable i d’estimar-lo amb tot el cor i totes les forces. L’Església viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d’haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. El Document també exposa com el sagrament de l’amor, que és l’Eucaristia, ens empeny a estimar i a obrar amb misericòrdia. Si la participació a l’Eucaristia i el nostre culte eucarístic són autèntics, faran créixer en nosaltres la consciència de la dignitat de la persona i ens urgiran a treballar per aquesta dignitat. Els Bisbes afirmem que “l’Església ha de ser per a tots un àmbit de perdó i també l’espai de la celebració sacramental del perdó i la reconciliació”.

A l’últim capítol, els bisbes fem notar alguns reptes a tenir presents en la pastoral litúrgica de les Diòcesis amb seu a Catalunya. Entre aquests reptes destaca el d’afavorir la participació activa dels fidels i la vivència de la litúrgia com a base de l’espiritualitat del cristià”. La Intensificació d’una bona formació litúrgica dels fidels, especialment dels més joves per als qui la litúrgia ha de ser també “la font i el cimal” de la seva vida cristiana. Convé que la Paraula de Déu tingui una presència ben gran i valorada, i que cada cristià conegui els Evangelis i la Bíblia i els faci objecte del seu estudi, aprofundiment i oració contemplativa. Altres reptes són millorar les homilies, renovar el conreu i la difusió de la música litúrgica, promoure l’art sagrat, afavorir el procés d’iniciació en la vida cristiana als qui no coneixen Jesucrist, motivar els cristians per tal que participin activament en la missa dominical i, si és possible, en família; millorar la comprensió de la penitència cristiana i del sagrament de la reconciliació i del perdó, i millorar també la celebració de les exèquies cristianes; així com encoratjar i enfortir la pietat popular. Molts reptes per prosseguir la renovació de l’Església, d’acord amb la doctrina del Vaticà II, i en l’esperit d’una Tradició sempre viva.

Ja han passat les festes de Nadal i Epifania

Han acabat les festes de Nadal i Epifania, ¿com les hem viscudes? El cicle litúrgic recomença amb el temps de durant l’any. Un temps per a viure de forma extraordinària el que és ordinari, un temps per a viure perseverant. De fet, "perseverar” no és rutinari; el perseverar de l’Evangeli és el perseverar que ens fa créixer... Però per què no “revisem” les festes, la pregària d’aquests dies passats, els valors que haurem manifestat en temes de converses com loteria, festes, menjars, fills, societat i Església. O la proximitat a la família, als pobres, als malalts... Ens han ajudat a créixer en fe i amor? ¿Hem ajudat amb el que hem pogut? Hem pogut confessar-nos i millorar la conversió de vida? En podem estar contents? Què caldria millorar?

Recordo les festes nadalenques quan jo era infant. Malgrat el treball dels meus pares en el comerç, que feia que estiguessin cansats els dies de festa, el Nadal de la meva infantesa són dies molt feliços. La missa de mitjanit (sense sopar previ) i el "ressopó" senzill després. I l'endemà la família sencera reunida en un dinar interminable, amb converses adultes que els nens escoltàvem amb plaer, les cançons de tots (crec que era de les poques vegades que fins i tot el meu pare cantava amb la família...), les guitarres en la joventut, els primers comportaments adults en públic... Dies entranyables del pessebre, confeccionat tot pel meu germà gran, l'artista, on les figures dels pastors i els reis avançaven segons els nens decidíem. Clarament dies de fe arrelada en les belles tradicions catalanes, que han marcat per sempre els records de tots.

I com són les meves festes? Ara el Bisbe viu el Nadal entre les moltes celebracions dels dies previs, amb els col·laboradors del Bisbat, amb els ancians d’Andorra i de La Seu d'Urgell, amb els privats de llibertat a la presó de La Comella d’Andorra, amb els quals puc parlar personalment. També el solemne pontifical de mitjanit i del dia de Nadal, a la Catedral romànica, el dinar de Nadal amb els ancians de la Llar de St. Josep que no tenen família i han hagut de quedar-se, i entre ells, els capellans grans o malalts i els seminaristes sense família propera, que s'alegren de tenir el bisbe amb ells. I a la tarda del dia de Nadal, sol, miro de trobar un temps meu per resar contemplant els bells textos de la litúrgia i assaborir l'alegria de l'Encarnació. Si puc, escolto música, per exemple m’agraden molt A. Corelli i J.S.Bach amb el seu immens Oratori de Nadal, -al qui retorno cada any- i el plaer de revisitar el Poema de Nadal de J.M. de Sagarra. I m’inunda l'humil miracle de l'enyorança dels éssers estimats -que sempre retornen-, i la gran promesa de l'Encarnació que ningú com St. Joan va saber plasmar en el Pròleg del seu Evangeli. I sempre intento trucar per telèfon als sacerdots grans del presbiteri, a les famílies que tenen algun malalt greu o que han perdut recentment un ésser estimat. L’endemà St. Esteve, el passo amb la família dels germans i nebots també, però estic poc per ells, en faltar els meus pares. Em dec a la meva Diòcesi. Així és el meu Nadal. I l’entrada de l’Any sempre miro de passar-la pregant a la meva Capella; m’embafen les festes de fi d’any... I espero aprofitar que baixen els compromisos d’agenda per visitar en aquells dies el Cottolengo, o els malalts o persones conegudes que em reclamen i que no puc atendre prou, com a mi m’agradaria... Penseu-hi: com han anat les vostres festes? Què en traiem de bo per al nou any? Què n’hem de millorar? Quin balanç en fem...

Un nou any, un do del Déu misericordiós

Enmig de les festes de Nadal i Epifania, comencem un Nou Any. Recordem els qui ja han passat cap a la vida eterna, i pensem en els qui tenim a prop, aquells que depenen en certa manera de nosaltres. Pensem en els qui sofreixen i que esperen millorar les seves condicions de vida en aquest nou any. I en el fons, encomanem a Déu tots els dies que tenim al davant. Se’ns dóna de començar un nou any de la història de la humanitat, millor encara, un nou any de la nostra personal història, el que anomenem “el camí de la vida”. Déu sempre ens acompanya en aquest camí, no el fem sols. D’Ell venim, en Ell vivim i cap a Ell ens dirigim. Mentrestant ens dóna l’Església, una “família” de germans; i ens sosté amb la seva gràcia perquè no caiguem i perquè si caiem, ens aixequem. Ja que Ell és sempre Pare de Misericòrdia. Ens omple dels seus dons i ens estima en el viure de cada dia. A Ell li encomanem tot aquest 2016 que estem tot just iniciant.

Més enllà, però, dels estats d’ànim, us convido a tenir una mirada fonda, reflexiva, sobre el temps i la vida. I entorn d’aquests pensaments hi giren una colla d’interrogants sobre com vivim, o millor sobre com visc i gasto la vida jo: què faig? què val la pena de viure? què deixaré quan marxi? ¿estimo de veritat? qui sóc en el fons? com puc millorar ni que sigui una mica?

Els creients, davant el temps i el nou any que tenim al davant, ens hem de fer una pregunta molt personal: què espera Déu de mi en aquest temps que em regala? Per a respondre-la, no estem a les fosques. Tenim el Crist que, com en el camí d’Emaús, ens acompanya i ens parla al cor. Ens interpel·la a través de les Escriptures i a través de la vida; a través dels germans i dels pobres; a través dels esdeveniments, de les proves... Si el temps és ple de la presència de Déu, el temps esdevé un veritable do de Déu que cal acollir, aprofitar, gaudir i agrair. És bonica la pregària dels deixebles: “Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar”(Lc 24,29). Fem acció de gràcies pels dons rebuts, intercessió pel que necessitarem en endavant i penediment per tot el que va quedar per fer o que vam fer mal fet en l’any passat, en la vida passada. I comprometem-nos a viure en la confiança posada en el Senyor i a deixar-nos guiar per l’Esperit Sant.

L’arribada d’un nou any l’hem de veure com un temps propici que Déu ens envia. Un do de gràcia; una oportunitat de créixer i de donar glòria a Déu. Convé que sigui una oportunitat nova per a madurar en el camí de la fe, per a viure compromesament la nostra vida: al si de la família, de la comunitat cristiana, de la vida del poble i ciutat. St. Joan Pau II ens exhortava a l’inici del mil·lenni: “No es tracta d’inventar un nou programa. El programa ja existeix. És el de sempre, recollit per l’Evangeli i la Tradició viva. Se centra, en definitiva, en Crist mateix, al qual cal conèixer, estimar i imitar, per viure en Ell la vida trinitària, i transformar amb Ell la història fins al seu acompliment en la Jerusalem celestial (NMI 29).Cadascú sabent que està cridat a acollir i a fer fructificar els “talents” que Déu li ha posat a les mans, “vivint sempre contents en el Senyor”(Fil 4,4), servint els pobres, essent misericordiosos com el Pare, practicant les obres de misericòrdia, amb l’Eucaristia com a aliment per al camí de la vida, fins al trobament definitiu amb el Senyor.